Essència 3000

A la Terra hi ha certs indrets capaços de commoure la fibra i l'esperit de l'individu. Talls llocs solen ser paisatges extraordinaris, fora de la quotidieneitat de la vida normal als llocs més humanitzats. En definitiva la natura en l'estat més pur i salvatge.

Efectivament es tracta d'espais que no són accessibles per qualsevol, on només els que són capaços d'arribar-hi amb esforç i dedicació poden gaudir de tal sensació. Si, així és., es tracta de la Muntanya. Però no de qualsevol muntanya a qualsevol altura. La línia dels 3.000m influeix en les persones. Miraràs la cara de qualsevol muntanyer i sentiràs una mena d'efecte en la seva expressió. No tothom és capaç d'arribar a tal cota, només els més valents i agosarats hi tendran un lloc i són aquests el que sentiran aquest estremiment a dins.

Fer cim no té preu. I cim d'una muntanya única, d'un pic escepcional és encara més extraordinari. El respecte per la muntanya, el temor als riscs que aquesta comporta són el que crea tal sentiment. Sense un oponent o dificultat molt elevada no hi hauria repte, i assolir tal repte és una recompensa total pel muntanyer. I si en fer cim a sobre podem contemplar tot el món que abasta fins l'horitzó sota els nostres peus, sense veure gairebé cap cim més elevat que el nostre, llavors ja ens podem sentir amos del món!

La muntanya però, s'ha de pujar a peu. Si mai heu fet una gran muntanya descobrireu que si no hi ha esforç no hi ha mèrit. I encara que pugeu amb funicular o per qualsevol altre mitjà que no comporti esforç veureu que l'essència de la muntanya desapareix.

I que m'en dieu del silenci? El silenci en estat pur no existeix a qualsevol lloc; només on la vida troba dificultats per establir-se trobem aquesta mena de silenci. Que s'aprecia més que enlloc i forma una part molt important del concepte d'alta muntanya.

I la nit? Dormir sota la cúpula d'estrelles de les altures, de veure cada constel.lació pel fet d'estar en un dels indrets més obscurs dels voltant. La reflexió de la llum de la lluna sobre les glaceres que desprenen certa reflexió és impressionant. I sentir que estàs sol enmig de tal espectacle, que seràs dels pocs que el gaudiran encara et fa sentir més especial.

La incertesa és un altre element que defineix el límit dels 3000. Mai sabràs quin temps tendràs. Sigui com sigui dependràs dels elements del clima que canvien sobtada i inesperadament. El sol et portarà la més immensa claretat per avistar els més preciosos paisatges, però el risc de tempesta d'aigua, trons i llamps també hi serà present i si t'agafa, llavors ja pots sentir la força de la natura. La força del llamp, el tro i el vent t'estremiràn l'ànima fins a fer-te tremolar el cor amb cada batzegada de llampec.

Amb tot això, quan més a prop estic de la naturalesa més pura, és quan més lliure em sento. L'esforç de la pujada, la perssuació en la travessa i la satisfacció d'arribar a casa i disfrutar d'un bon sopar, de dormir amb tota la profunditat, de tenir esbraonament als segënts dies. I tot això compartit amb els millors companys de ruta, realment no te preu.

Juliol 2009, ascensió a la Breca de Roland, Pirineu Aragonès (2804m)

Aquest estiu hi ha pla per fer almenys dues d'aquestes vivències. El Pirineu, tot i no ser la serralada més alta d'Europa ni del món, té algunes arees on certs conceptes es poden aplicar perfectament. Juntament amb el meu pare i alguns amics tenim intenció d'atacar el Mont Perdut (3.355m) i els Astazus: Petit Astazu (3012m) i Grand Astazu (3.071m). Aquests seran de moment alguns moments de llibertat espiritual. Tots ells però hauran de venir acompanyats per l'esforç i dedicació de la ruta.

Aquest article va dedicat al meu Pare, per haver-me ensenyat a estimar i comprendre la natura més que qualsevol altre llibre, professor o universitat. Per haver-me ensenyat uns valors que d'una manera o altra defineixen la meva persona. Gràcies!

Pròleg

Fa estona que m'ho vaig plantejant. Fins ara he viatjat arreu de l'anomenat antic continent, sobretot per occident i la veritat és que la diversitat de cultures és gran i enriquidora. Des de Sant Petersburg a les Canàries i des d'Islàndia a Santorini, hi ha un conglomerat de petites nacions que conviuen totes amuntegades en un continent relativament petit anomenat Europa. I tot i que del món Mediterrani passant per terres Eslaves i Germàniques i fins a les cultures Escandinaves hi hagi un troç, més o menys ens assemblem els uns als altres. En gran part però, crec que això s'ha vist molt influenciat per la coneguda tendència a la globalització. En els països desenvolupats més que en els altres, i com més urbanitzats més s'accentua encara, la societat de consum està banalitzant societats i cultures fins al punt de crear un model estandaritzat on tots ens comportem igual. Prou bé que ho sé vivint a un país dels més desenvolupats d'Europa on tot i tenir llengua i nació pròpia, la cultura popular i les tradicions s'han perdut. Amb tot això, quina és la diferència entre passejar pel centre de Rotterdam i fer una volta per determinades àrees de Berlin, Milà o París?

Així veus que vas viatjant i al cap i a la fí, tot i les experiències en llocs diferents, veus que tot plegat s'assembla en certa manera. Evidentment canviarem la torre Eiffiel pel Coliseu o la Porta de Brandemburg, però que canviarà? el rerefons de la típica fotografia de turista creant una mostra irrefutable de que en aquell precís instant erem allà?

El que estic buscant és un viatge que em mostri realitats totalment noves; cultures fora de l'abast de les masses i de la societat consumista, o encara que això sigui actualment impossible, al menys que hi pugui albirar un univers de maneres de viure totalment distintes però entranyables. El cert és que de tot el que pugui veure i viure segurament no n'entendré ni una ínfima part, però al menys ampliarà els meus horitzons i segurament m'afectarà emocionalment.

Això precisament és el que buscava quan vaig viatjar a Romania i a Sèrbia la primavera passada, o a Sant Peterburg mateix ara farà dos anys. Descobrir països no tan llunyans però amb un passat sovint tumultuós que em poguessin aportar coses noves; no especialment per la bellesa, que també, sinó per l'emoció de conèixer com es viu a ciutats d'Europa de l'Est, on el que abunda no és precisament el bon nivell de vida, de veure escenaris de guerres que van acabar fa quatre dies com aquell que diu, sentir històries sobre política corrupta i desigualtats socials... Tot plegat et fa pensar i molt. I això encara que no comporti plaer com podria fer-ho anar a passar unes vacances de tot inclòs a les platges blanques de Riviera Maya, omple molt més i et deixa sortir del ramat d'aquesta estimada societat de xais amb picarol.

Si es segueix la ruta alternativa doncs, el viatge es planeja de manera pròpia i es prolonga més enllà del pur moment de viatjar. Des dels primers plans de ruta, les lectures sobre aquella cultura que es coneixerà, noves religions, llengues, paisatges... tot plegat porta un temps, una preparació, perquè en ser allà puguis realment entendre, o almenys veure més detalls de tot el que tens al voltant. I que encara, després de l'experiència puguis seguir enriquint-te amb més informació; i qui sap, potser qualsevol dia d'aquests hi tornes.

El que tenc actualment al cap passa per totes les idees que he comentat fins aqui. Així doncs caldrà sortir com a mi m'agrada, a poc a poc i veient com el paisatge i les cultures canvien al meu voltant i que efectivament tot serà totalment diferent en arribar a la destinació i fi parcial del viatge.

Amics meus l'aventura s'anomena Транссибирская i va des de les portes d'Europa a Sant Petersburg fins al centre d'un dels imperis més grandiosos del món oriental: Beijing. Tot això passant per la Plaça Roja de Moscou, infinitat de deserts com el del Gobi, estepes com les de Siberia Central, terres inòspites i ciutats perdudes com Novosibirsk, a llocs únics com el llac Baikal i la Gran Muralla Xina i fins arribar a la Ciutat Prohïbida. Tot això amb tren, molt de temps, paciència i 9000km per recórrer.

Tot plegat un projecte que espero que no tardi gaire en complir-se. En certa manera el viatge ja ha començat només de plantejar-me la idea de fer-lo. Això si més no encara requereix molta preparació. Fins llavors, segueix somiant.

Antologia d'un viatge

Feia estona que m'ho plantejava, fer un viatge de real aventura, i quan dic aventura em refereixc a improvització total i risc. El fet és que tampoc va fer falta anar tan lluny. Aquest estiu volia fer pausa al mediterrani, recarregar bateries al sol i la caloreta, prop del mar i de la meva terra. Fer un viatge a una terra propera però amb contrastos, trobar semblances i diferències d'algun indret proper. I així i amb l'excusa de tenir alguns amics treballant per l'illa de veinat vaig improvitzar un viatge que compliria totes les expectatives anteriors, i com que no vaig trobar company de viatge ni em volia privar de viure aquesta experiència, vaig emprendre el camí cap a Menorca.

Volia tenir autonomia total, i com que m'he convertit en un fanàtic del ciclisme vaig decidir fer el viatge en bicicleta, només portant lo necessari, i viure durant 5 dies amb aquells mínims, que juntament amb tot el que vaig fer i viure em convertiren en alguns moments amb el que es pot anomenar "un home lliure", al qual tot el que te li cap dins una maleta i que la podria tirar al mar amb tanta facilitat... El meu pla de ruta començava a Ciutadella i acabaria a Maó, però entre i entre vaig canviar diferents vegades de ruta segons la necessitat o la oportunitat. Jugava amb alguns factors en contra que limitaven la ruta: el temps, la força, l'estat de la bicicleta, la ruta, la companyia, les adversitats inesperades, les distàncies, el menjar disponible i sobretot l'aigua. Viatjar amb autonomia planteja la necessitat de coneixer molt be les teves limitacions i la ruta que faràs i tot i així sempre surten traves que fan que les coses puguin canviar totalment. Però també és d'aquesta manera com coneixes millor per on vas, i a pas de bicicleta és com tot s'assimila millor; els detalls de tot, els sentits perceben com mai la realitat, que canvia més ràpidament sobre la bicicleta que com ho podria fer a peu. El que pots arribar a veure també és més limitat ja que tampoc pots fer tants quilòmetres, i menys sabent que a les hores de més sol s'ha de descansar a l'ombra si no vols deshidratar-te o morir torrat al sol.

Així i just amb quatre duros a la butxaca vaig prendre la ruta cap al sud, de Ciutadella al cap d'Artrutx, per enganxar el Camí de Cavalls fins a Cala Galdana, dormir per la pleta i el segon dia enfilar cap a Ferreries, Es Mercadal i finalment Santa Eularieta, on vivien na Mireia, en Bernat, n'Eli i alguns geògrafs i ambientòlegs més. La ruta però va haver de variar perque just el primer dia vaig oblidar la cartera a Cala'n Bosc (Artrutx) i a boca de fosca, poc després d'adonar-me de que no la tenia, em varen telefonar per dir-me que el socorrista l'havia trobat i que l'endemà me la tornaria; i així clar, vaig haver de fer canvi de ruta i entre i entre dormir per la costa com ja tenia previst fer.

Entre les 7 de l'horabaixa i les 11 del dematí vaig estar sol, completament sol, tota la costa per a mi, lluny de la civilització (a uns 6km) però per un camí de dificil accés on no sol passar ningú a tals hores de la nit. Amb tot la fosca i el silenci s'apoderaren del món i és quan vaig poder realment disfrutar de la natura pura del mediterrani. No vaig xerrar en infinitat d'hores, però tampoc em feia falta. Al voltant tot era molt familiar però alhora tan intens... Quan vaig de viatge sol escriure una espècie de quadern de bitàcola, explicant experiències, troballes, coses noves, sensacions... i precisament aquests dos primers dies vaig esciure molt; en especial un troç en que vaig relatar algunes de les sensacions de la solitud de la nit al Migjorn de Menorca:

"10/08/09 FOSCOR TOTAL I SILENCI 22:10h"
"Que es pot demanar més? Que és més necessari en la vida quan no necessites res material? Indocumentat, amb 2€ a la butxaca sóc l'home més feliç de la terra. Ni targeta de crèdit, ni de sanitat, ni doblers... tot ho he perdut.
[...]
És aquí on veig que els ambients civilitzats fan més por que la natura, o al menys al nostre país. Les onades del mar, el silenci relatiu de la pleta amb tots els seus insectes volatejant al voltant meu, el fonoll marí cobert de posidònia morta. Ja m'he col·locat per dormir, he cercat un bon rasser, un dels millors de per aquí a prop: una trinxera de la Guerra Civil excavada al marès, orientada N-S i amb trespol de fulla de possidònia morta: ideal! A més a més està mig coberta per una mata, millor impossible! (A rasser del vent i la serena i del sol que sortirà ben d'hora per l'Est).
I ara a mirar les estrelles i a disfrutar de la nit de Sant Llorenç, aveure si cau algun estel i encara podem demanar un desig!

11/08/09 MATINADA 08:30h
Dins els anomenats silencis més profunds hom pot trobar la totalitat dels sons. D'aquells sons tan familiars en la natura que gairebé ni ens hi fixam. Tant és així, que si escoltes arribes a trobar patrons que es van repetint i dins de tot, el més ínfim desequilibri ja t'alerta d'alguna cosa extraordinària. Avui dematí mateix just en aixecar-me cap a les 7h, una trencadissa de fulles o branques m'ha permès veure una geneta que ha saltat de banda a banda de trinxera sobrevolant els meus peus. Només són necessaris breus instants per disfrutar de les coses més especials.
Crec que si visqués molt de temps així el meu caràcter canviaria. Fa hores que no xerr, perquè tampoc tenc ningú amb qui xerrar. Només he dit bon dia a un al·lot que passava fent footing. Segurament arribaria a tornar-me més aspre de sentits i més fort de físic, no contemplaria tant el pas del temps. Aquest podria ser el meu medi: el pur, esquerp i aspre Mediterrani"

Després d'aquest temps en la solitud total vaig haver de tornar a la civilització per recuperar la cartera i des d'allà na Mireia em va venir a cercar en cotxe ja que sinó hagués perdut molt de temps i m'hauria perdut moltes coses. Per sort els pròxims dies vaig conèixer nous amics amb qui vaig poder disfrutar de 3 dies més pel NE de Menorca, entre ells en Miquel Mur, en Bernat, en Pablo, totes les al·lotes d'ambientals, en Xavi, en Daniel...

Així vaig fer camí fins a Binimel·là i Cavalleria amb en Miquel i més tard amb tota la tropa (uns 30km) i el dia següent amb en Pablo fins a Favàritx, Cala d'en Tortuga, Maó i Alaior (uns 60km); a la nit festa i l'endemà cap a Maó per agafar vaixell cap a Alcúdia.

El viatge va ser molt especial, fruit de la improvització, amb aventura i pèripècies, de baix cost econòmic, amb molta diversitat d'experiències: primer sol i després amb grup, i sobretot d'un repte que tenia des de feia temps entre mans; Així comença per a mi una nova manera de viatjar que pens repetir quan em sigui possible: Bicicleta, bossa i cames i endavant!

Referències d'un viatge desitjat i d'un article que no tenc temps d'escriure

Motxilla, sac de dormir, esterilla, botes, abric, un parell de cames i la improvització com a mètode de viatge.

Partir lluny, a córrer món, a viatjar per viatjar, sense importar gaire el destí, per disfrutar de l'aventura

Necessit sentir la incertesa del que vendrà, disfrutar de la natura, de la solitud de la muntanya o simplement d'un paisatge poc humanitzat, sortir de la urbanitzada realitat, del paisatge estandaritzat i agafar sendes desconegudes.

Cap al sud? Cap al nord? Est? Oest? Fent autostop, en tren, en cotxe, a peu? sense necessitat de grans capitals, amb lo mínim per viure, sense luxes materials. Però això si, en companyia

Anglaterra i Escòcia? cap als Balcans? Bretanya? Arc mediterrani? Alps? Europa de l'Est? De moment Europa, que viatjant a velocitat reduida es fa prou gran.

El viatge ha de ser lent, per comprendre realitats, per ser conscient dels canvis desenvolupats al voltant nostre, per poder sentir el terreny, la gent, la natura. Poc a poc però no massa, que s'ha 'd'' arribar lluny. Fins al punt en que diguem prou o fins que el temps i d'altres restriccions ens ho permetin.

El viatge s'haurà de fer aviat, trobar la companyia adecuada i la direcció, la resta ja es veurà. On seria l'aventura sinó?

Carpe Diem i cap a Grècia!

La meva obsessió per viatjar està arribant a punts inesperats. Ja fa cosa dún mes i mig els companys d'Egea Barcelona em van proposar d'assistir a un Seminari a les Illes Gregues durant la segona setmana d'Octubre, però jo tot aplicat vaig dir que no perquè sabia que tendria feina per una assignatura que hauria d'aprovar ja que és la que em convaliden per acabar la carrera.

Fa cosa de 4 dies em van informar de que hi havia una placa vacant als participants corresponents a Barcelona i jo amb la ilusió que em fa viatjar a terres mediterrànies a la recerca de paisos propers al nostre i que crec tenir prou temps per acabar tota la feina vaig haver de dir que si. Què més podia fer, hi ha coses que només passen una vegada i s'han d'aprofitar així que... Carpe Diem i cap a Grècia!

Així és dilluns 6 d'Octubre surto amb els geògrafs d'Utrecht cap a Dusseldorf fent escala a Zurich i arribant a Atenes a la tarda, on passarem 1 nit. . I després sortida del port de Pireus cap a Ios on estarem uns dies i després cap a Santorini. El que no sé és molt bé com està el programa del seminari, però ja vorem una mica, potser improvitzant un poc... vorem com va!

Imagina, altra volta, i després de gairebé 15 anys, el partennó i el teatre grec, ...Grècia, la cuna de la cultura mediterrànea! una cultura molt propera tot i la llunyania, l'essència de les terres aillades a les Cíclades, la base de molts dels mites grecs, illes i terres per on passaren Ulisses, Aquiles, Àjax,... i altres personatges reals: Aristòtil, Pitàgores, Arquímedes, Eratostenes, Heràclit... que posaren les bases de la ciència moderna. Crec que després de tants anys, des de que hi vaig anar per última vegada, mágradarà assaborir tota aquesta essència que no recordo o que més bé encara no coneixia.

Tornem el 15 d'octubre, així que tendré prou temps per estudiar l'examen del 28 i acabar de llegir tots els articles que em queden pendents. Una feinada! Però espera, que el professor encara m'ha afegit feina al munt demanantme un Essay d'una pàgina sobre un llibre que m'he de mig llegir. Aquesta era la condició per poder el viatge. Però la veritat és que si he de patir per aprovar ho faré ja que el viatge no me'l treurà ningú.

Espero doncs que la il.lusió d'aquest viatge no em foti el curs. Igualment si això passés no seria per haver fet el gos ja que treballo tant com puc i el millor que puc. La cosa és que no sé si la metodologia emprada és ben bé la mateixa i tampoc podem considerar que tengui un anglès de filòleg de Cambridge, però mira, aquesta és l'aventura i hi farem front si així és necessari.

Vaig a seguir amb el treball sombre l'EIA de Nova Zelanda, que hi ha molt per fer i no gaire temps per acabar-ho. Ha d'estar llest abans de diumenge! Tornaré a escriure en tenir temps! Fins llavors.

sortint de bon dematí... te fuig es paparró!

Quina gràcia que li va fer a en Pirri aquesta expressió quan per primer cop i no fa tant, la va sentir quan xerravem de no se que per allà a Barcelona. I és que aquesta expressió tan nostra i mallorquina es pot aplicar al 100% a les passejades matinals amb bicicleta, per exemple, per anar a la Universitat. Només sortir per la porta ja t'enveeix una frescor sobtada, però com que és un 4t i al passadís exterior de 't Gooylaan 113 2a hi pega el sol, el tema encara no es nota gaire.

El problema sol venir quan atravesses l'avinguda i comences a pedalejar sentint només la brisa fresca a la cara, si és que no plou, ja que si és així a més de fresc per no dir gelat, acabes xop; i aixó que la tardor només ha fet que comencar! Ah! i és clar, el so carregós i omnipresent de la teva carraca (la bici vull dir), que dia a dia i degut a les condicions climátiques i a la canya que li dones, es va degradant progressivament fent cada dia sorolls nous. Així que entre el parafang de la roda de davant que va mig desfet i fa un clec-clec-clec, la roda de darrere que més que una roda rodona sembla una "Ruffles onduladas" i que a cada volta et desestabilitza la bici (rap-rap-rap) i la panera del davant que la pobre ja està foradada de per tot de cada vegada que et cau la bici, tens un concert assegurat a cada tram de carrer que recorris encara que no portis cap mena d'mp3 a la butxaca!!! i amb vibracions incluides, que defineixen que un dia d'aquests la roda de darrere dirà prou i m'enviarà a fer punyetes!!

A part de tots els efectes tècnics, cal dir que recorrer 5'5km per anar a la Univeritat no és poc, però amb temps cronometrat varies vedades per en Joan Bestard i per la meva persona són 18min. No és gaire temps però suficient per treure`t els maldecaps, pensar amb tot el que has de fer, recordar tot el que no recordes de la nit anterior, espavil.lar-te si és que et despertes i relaxar-te si és que tornes cap a casa. Així que en definitiva resulta d'un efecte molt més bo que tornar amb els Ferrocarrils de la Generalitat de la UAB cap a Bcn, i a més tardes molt menys i fas exercici!

I és que sí, fas exercici, i això ho notes, fas un promig de 15-20km al dia i els lligaments i articulacions se't desoxiden que és un gust!! i potser et desinfles una mica de les panxades que et fots, perquè ho has de reconeixer, t'agrada menjar! el problema és que les birres nocturnes potser ho compensen... Si us plau no em prengueu per un alcoholic. Perquè ho vegeu us diré que ara mateix ja em sento amb condicions físiques i mentals per anar a classe, cosa que si vas en tren o en bus no et passa. El que ja costa més és tornar cap a casa amb les venes plenes de Heineken o qualsevol altre mescla etílica, però això ja són fruites d'un altre paner!

I tornant al tema del fred, quan ja sobrepasses el pont del tren i gires cap a l'estadi de l'Utrecht el fred que poguessis sentir als bracos per Smaragdplein ja es transforma amb caloreta interior i fins i tot suor; però les mans segueixen gelades! i la cara.... també, per això de la cara, bàsicament i pel cap humit de la dutxa que t'has pegat fa cosa de 45min quan encara dormies de dret a la dutxa sota l'aigua calenta després d'aquell eixordador crit del despertador que no vols sentir però que és allà... si si, sense cap mena de dubte, la son, la mandra i fins i tot el paparró te fugen de cop!!

Des d'aquí podriem fer una teoria determinista veient la causa de perquè al sud som tan vagos i rondinaires i aquí al nord tan feners i aplicats. És unicament degut a la rasca i les bicis!!! està demostrat empíricament!!! Ja voràs tu quan arribi l'hivern fliparàs nen!!!!

I així són les meves sensacions matinals d'abans d'anar a classe que no volia deixar de posar, ja que solen ser coses com aquestes les que s'obliden amb més facilitat i s'han de recordar, no és així Leila? El pròxim article l'escriuré potser de coses més científiques, o potser no, tot dependrà dón bufi el vent aquell dia. M'en vaig a classe que per dos que en tenc a la setmana no he de fer tard!

Una mica d'holandès:

bicicleta: fiets tren: train

fred: koud

cervesa: Bier ressaca: kater

son: Dromen mandra: luidheid

carrer: straat placa: Plein pont: brug Laan: Avinguda

treballar: werk

teoria determinista: deterministische theorie

paparró (paparra petita amb google translator...): kleine teek

Geregistreerd Capital

Aquest és el nom d'un dels meus objectius pricipals a l'actualitat, aconseguir el que un dia va anomenar el meu bon amic Tim Riffe de Michigan, Capital social i que vulgarment he traduit de forma rastrera amb el traductor de Google (Spanish/Dutch). I és que la veritat que costa una mica tornar a aconseguir un grup d'amics de vell nou, tot i que, Geofluixots, us asseguro que ningú us substituirà. Que passa? per aconseguir capital social s'ha de treballar fora de la universitat, o al menys fora d'horari lectiu i mirar de que la proporció de gent treballada sigui una mica desproporcionada mirant i enfocant sempre al gènere contrari.

Per això els últims dies (diriem més bé nits) les he dedicat a sortir de parranda, tot i que sense passar de les 4 de la matinada i sense accedir dels nivells òptims d'alcohol per poder arribar en bicicleta a casa sense caure de la bici o fotre'm dins un canal! La veritat és que sortir per Utrecht està molt bé, i de nit encara millor! Un numero considerable de pubs i bars on triar i un munt d'estudiants de tot arreu per compartir-ho!

I ara el tòpic d'avui; com diria el meu altre gran amic Sergio Cuevas, al qui per cert li dec un article en aquest mateix blog, que en són de guapes les noies holandeses!!! Com pot ser una perfecció tan sublim? ara en tenc unes cuantes treballant a les taules del davant i ja m'estic posant malalt!! Decididament les Blond Girls d'Utrecht són una passada, però no només son holandeses, també daneses, sueques, noruegues, irlandeses, alemanyes... però si he de dir la veritat les que també valen molt la pena i no són rosses són les italianes, que conserven allò que crec que trobaré a faltar i és l'esència mediterrània, el tracte diferent que tenim per allà baix i que per aquí dalt manca una mica. Bueeeeno ja ens hem enmalaltit prou no?

El fet, que aconseguir una altra vegada el que tenia a la UAB de poderme aturar a cada taula del bar de la facultat per parlar amb una o l'altra (els que sou de la facultat ja sabeu perquè ho dic) serà una mica més difícil aqui, bàsicament perquè de moment no he vist que el bar sigui un gran punt de trobada, però tot i això confio en les meves dots per fer amics, amigues i el que vengui.

Doncs si, avui sóc aqui a la biblioteca des de les 9 del matí no perquè sigui un motivat a l'estudi, sinó perquè sóc un despistat empanat de la vida. Pensant que tenia classe a les 9 he dormit 5 horetes (per cert! al nou llit després de dormir 2 setmanes a terra!!) i he sortit tot xalest cap a la UU amb la meva bici-tartana que fa un renou que se sent a 2 kilòmetres però que va molt bé, he arribat puntual (veis com puc ser una persona seriosa i complidora??), he mirat l'horari i... tenia classe a la 1! per això que ara aprofito per contar aventures i desventures en les 4 hores que he de passar per aquí, ah! i després tenc 4 hores de classe! Ja en tendràs! a la pròxima tranquil que no et torna a passar! i avui vespre una altra vegada al Maria a fer unes birres, si és que.... Va, nem a aprofitar el temps, vaig a llegir uns articles que tenc pendents d'Environmental Impact Assessment. Seguirem escrivint.

NOTA: Gràcies a Sergio Cuevas, gran antecessor meu amb el tema Erasmus a Utrecht, ja sé posar apòstrofs, accents, guions i demés tot i que en teclat encara té algunes mancances i no hi ha corrector de català. Que els déus de la ortografia catalana em perdonin!!

De la UAB a la UU tot un univers de diferències

Estic assegut a una de les moltíssimes taules de la Universiteitsbibliotheek de la UU (Universiteit Utrecht), són gairebé les 4 de la tarda i aquí com sempre, està a vessar de gent que estudia o bé fa algun treball o pràctica pendent. Si considerem que només estem a principis de setembre és increible com nés daplicada aquí la gent! A Barcelona tot just a principi de curs només hi ha 4 frikis estudiant a la biblioteca de la Universitat.

I és que és així, no mestranya que vagin més avancats que nosaltres, perquè no només és questió de desenvolupament material, sinó també social. Veig que realment els holandesos són gent molt seriosa en termes de treball, igualment que molt eficients, ah! i això si, també molt educats i de tracte agradable; tot i que també cal dir que de vegades una mica massa estrictes pel meu gust. També he de dir que quan es tracta de passars-ho bé tampoc es queden curts!.Els "mediterranis" som una mica més tranquils o lents si es vol, com també duna ineficiència sovint considerable i amb concepcions del temps una mica relatives. Tot això farà que magi de plantejar seriosament el canvi de les meves aptituds. Certament ja ho estic intentant, però sovint no es fa gaire fàcil tenint una inèrcia com la que he tengut per la UAB aquests últims anys.

Seguint amb el tema i centrant-nos en la Universitat, i pel que he pogut veure durant aquests primers dies a la UU, aquí el mètode de treball és considerablement diferent: cada semestre està dividit en dos períodes en els quals només es poden fer dues assignatures de 7,5 crèdits cada una. Daquesta manera saconsegueix aprofundir molt més en cada un dels temes tractats i que els coneixements sarrelin molt més del que ho fan en sistemes com el nostre en que sha de prestar atenció a 6 assignatures alhora i en algunes, per la manca de feina o datenció acabes per desaprofitar bona part dels coneixements que podries adquirir.

També sembla que el volum de feina és més que considerable, durant els 10 dies que portem de curs ja shan donat un bon grapat de lectures a fer i les explicacions a classe són prou dures i denses. També sembla que lalumnat pren molta més part en les classes en intervenció per exemple, de manera que quan el professor explica els alumnes ja tenen aquells coneixements sobre el tema i són capacos de fer preguntes o discutir sobre el tema amb el professor. No com a casa nostra, on a bona part de les classes shi va sense saber ni quins temes shi tractaran. Així estem! i pel que veig mhauré de posar les piles!

Passant a altres temes, una cosa que sobta molt tot just entrar a la UU és que realment veus el que és una Universitat com Déu mana! Res de blocs prefabricats de ciment i parets pintades o fetes malbé per la humitat o les esquerdes. En aquesta universitat shi fa una inversió molt grossa i també sen té cura, tant per dins com per fora es cuida molt lentorn de lestudiant. Per això només cal entrar a la Biblioteca central on ara mateix sóc. Aquest edifici és un dels més nous que hi ha, es va innagurar al setembre de 2004. El seu arquitecte va planejar ledifici de manera que la temperatura interior i la llum entrant fos ladequada per la conservació dels milers de llibres que hi ha. Amb un total de 6 plantes, la Biblioteca Central emmagatzema bona part dels documents de totes les disciplines impartides i en la qual la secció de Geociències ocupa gairebé una planta sencera!! I no és que precisament es tracti dun edifici petit! Lestructura de ledifici es basicament de ciment armat pintat de negre, vidre i metall. Les parets exteriors cobertes per unes vidrieres de mida considerable i amb un dibuix de motius vegetals que es va repetint a totes les parets, serveixen com a reguladors de la llum entrant i també de la temperatura. A partir dun sistema de sensors, el mateix edifici és capac de percebre lentrada de llum segons la direcció obrint part daquestes vidrieres de forma automàtica perquè entri la llum directa igualment que també obrir els vidres interns aconseguint regular la temperatura.

A part de tot el tema estructural cal dir que el disseny és una passada i la sensació que dóna és la perfecta per estudiar i treballar. A més a més està totalment dotada dordinadors, taules,... i fins i tot una sala de descans (chillout que diuen) amb sofàs i televisors. És clarament molt funcional i bàsicament és un espai concebut per lestudi.

La veritat és que difereix bastant de lAutònoma o daltres univeritats del nostre país, on la inversió per tenir una universitat millor i un sistema densenyament eficient no és precisament modèlica. A part de la poca cura que es té amb les instal.lacions els plans destudis no es formulen per lalumne i amb visions de futur professional, sinó cap als departaments i professors que en bona part només sinteressen pel seu protagonisme i pes al departament per fer més o menys assignatures. Aquí segurament el sistema corrupte de departaments també existeix però almenys sembla haver-hi un planejament adecuat per a lestudiant, perquè en 3 anys pugui tenir uns coneixements adequats de grau i en quatre o cinc ja el titol despecialització (màster). Ah! i tot això evidentment amb un bon nivell danglès tant per part del professorat com de lalumne, que dona opció a tots els estudiants internacionals que triem Utrecht com a Universitat de destí igualment que per a tots els màsters que shi imparteixen i que al menys en geografia no són pocs. Igualet que a la UAB, on per algun articlet que ens donen a llegir en anglès ja montem un ciri dient que no entenem res.

De moment, aquestes són les meves visions sobre aquest nou país on a poc a poc em vaig integrant. Ara veurem com va tot en els propers mesos, aveure si totes aquestes expectatives són reals i a veure si els esforcos (esperem que si) dónen un bon fruit. Si més no sempre ens quedarà lexperiència no?

Aviat tornaré a escriure sobre altres temes no tan acadèmics i als quals també vull prestar ateció.

NOTA: Si en el text no apareixien apòstrofs, lletres com la c trencada o determinats signes és perquè els teclats holandesos, tot i el seu graaaaaan potencial, tenen algunes deficiències.

De Mallorca a Utrecht a ran de terra

Perquè poguent fer les coses fàcils les compliquem tant? Doncs perquè no! Perquè poguent agafar l'avió i ser a Utrecht en 2 horetes hi havia d'anar amb vaixell i en cotxe? Doncs precisament per disfrutar del viatge, per fer el trajecte de manera progressiva, veient tots els canvis en el paisatge que em van dur des de les Illes Balears fins a les terres flamenques del Ranstad.

El viatge doncs es plantejà quan en Marc i en Teix, companys meus de classe a geografia a la UAB van dir de pujar als Països Baixos en cotxe per tenir un altre mitjà de transport i poder nar per aquí i per allà. Jo personalment prefereixo el tren, però tmpoc és tan mala idea. El fet és que com que jo era a Mallorca i tenia parada gairebé obligada a Barcelona, per despedirme de la meva ciutat i els meus amics, vaig decidir pujar en cotxe amb ells i viure aquest viatjet de manera diferent, anant al país al qual he de passar un any d'una manera més suau i sense grans contrastos o canvis; prou assustat estava ja pel fet de venir a viure aqui!

Així l'aventura començà el mateix dimarts 26, quan a les 9 del matí, després de despedir-me de de la familia, i sense saber encara on viuria els pròxims mesos, vaig agafar el vaixell des de Palma per arribar a migdia a Barcelona, on en aquelles poques hores vaig trobarme amb alguns dels personatges més vàlids, com en Dani, en Miquel Mur, en Pau, na Carol, na Mireia, n'Aureli i n'Eli. Per desgràcia no vaig poder veure a tothom, però no tot és possible.

El fet però és que el pla inicial va canviar una mica perquè en Teix tenia feina a la Seu d'Urgell i van haver de sortir només en Marc i jo, i per fer més curt el trajecte Bcn-Utrecht vam quedar de trobar-nos a Figueres, la ciutat amb tren més propera a Olot i a la frontera francesa.

Així doncs havent dormit a ca l'Aureli em vaig dirigir a l'estació de Sans on vaig agafar un trenot, un Estrella, d'aquells que arriben a Cerbère (França) i que em va dur fins a Figueres. D'aquesta manera va començar un viatge que ens portaria 2 dies de cotxe sense parar, amb maletes fins a les orelles i ajudats pel TomTom den Marc vam creuar la Jonquera, passarem per Perpinyà deixant el Canigó i tot el Pirineu Oriental enrere, i en direcció Montpeller vam desviar-nos en direcció Nord per creuar el Massís central francès, per una autopista endemoniada de curves i pendents que no facilitaren gaire el camí, arribant a una cota màxima de 1100m.

Una cosa inesperada va ser creuar el viaducte de Millau, el pont més alt del món, situat a prop de la població que en porta el mateix nom. És tan alt que la seva columna més alta (343m) és més alta que la Torre Eiffiel (324m). La veritat és que és impressionant, tot i que quan hi ets no sembli que realment sigui tan alt; tot i això mirar les pilastres que subjecten els cables que aguanten el pont dona molta impressió.

El paisatge anà variant progressivament a mida que ens dirigiem al nord, primer mediterrani costaner, que anà evolucionant, passant a ambients més humits, fins a arribar a l'altura de Clemont-Ferrand on el paisatge ja era completament oceànic; igualment que les cases i els pobles en general canviaven la seva fesomia. Això si, em vaig fixar en el nombre de castells que hi ha per totes aquelles terres, que són realment boniques. Pel que sembla vam passar molt aprop de la població de Roquefort, d'on també vam tastar el formatge, impressionant!

I així una vegada arribats al peu nord del Massís el tema muntanyes va arribar al seu final, succeint-se per un continu de camps de conreu i boscs de caducifolis marcats per turonets que conformen el paisatge i ara un aquí, ara un allà, poblets que recordaven que en aquelles zones tan rurals també hi havia vida humana.

Al final del dia, cap a les 7 de la tarda i amb el diposit en reseva vam aterrar finalment a Órleans, on vam acabar el dia després de fer uns 700km en un total d'unes 8 hores. El següent dia fou diferent, però a això ja ho explicaré més endavant i així quan tengui menys son i inspiració seguiré amb la narració del viatge.