Feia estona que m'ho plantejava, fer un viatge de real aventura, i quan dic aventura em refereixc a improvització total i risc. El fet és que tampoc va fer falta anar tan lluny. Aquest estiu volia fer pausa al mediterrani, recarregar bateries al sol i la caloreta, prop del mar i de la meva terra. Fer un viatge a una terra propera però amb contrastos, trobar semblances i diferències d'algun indret proper. I així i amb l'excusa de tenir alguns amics treballant per l'illa de veinat vaig improvitzar un viatge que compliria totes les expectatives anteriors, i com que no vaig trobar company de viatge ni em volia privar de viure aquesta experiència, vaig emprendre el camí cap a Menorca.
Volia tenir autonomia total, i com que m'he convertit en un fanàtic del ciclisme vaig decidir fer el viatge en bicicleta, només portant lo necessari, i viure durant 5 dies amb aquells mínims, que juntament amb tot el que vaig fer i viure em convertiren en alguns moments amb el que es pot anomenar "un home lliure", al qual tot el que te li cap dins una maleta i que la podria tirar al mar amb tanta facilitat... El meu pla de ruta començava a Ciutadella i acabaria a Maó, però entre i entre vaig canviar diferents vegades de ruta segons la necessitat o la oportunitat. Jugava amb alguns factors en contra que limitaven la ruta: el temps, la força, l'estat de la bicicleta, la ruta, la companyia, les adversitats inesperades, les distàncies, el menjar disponible i sobretot l'aigua. Viatjar amb autonomia planteja la necessitat de coneixer molt be les teves limitacions i la ruta que faràs i tot i així sempre surten traves que fan que les coses puguin canviar totalment. Però també és d'aquesta manera com coneixes millor per on vas, i a pas de bicicleta és com tot s'assimila millor; els detalls de tot, els sentits perceben com mai la realitat, que canvia més ràpidament sobre la bicicleta que com ho podria fer a peu. El que pots arribar a veure també és més limitat ja que tampoc pots fer tants quilòmetres, i menys sabent que a les hores de més sol s'ha de descansar a l'ombra si no vols deshidratar-te o morir torrat al sol.
Així i just amb quatre duros a la butxaca vaig prendre la ruta cap al sud, de Ciutadella al cap d'Artrutx, per enganxar el Camí de Cavalls fins a Cala Galdana, dormir per la pleta i el segon dia enfilar cap a Ferreries, Es Mercadal i finalment Santa Eularieta, on vivien na Mireia, en Bernat, n'Eli i alguns geògrafs i ambientòlegs més. La ruta però va haver de variar perque just el primer dia vaig oblidar la cartera a Cala'n Bosc (Artrutx) i a boca de fosca, poc després d'adonar-me de que no la tenia, em varen telefonar per dir-me que el socorrista l'havia trobat i que l'endemà me la tornaria; i així clar, vaig haver de fer canvi de ruta i entre i entre dormir per la costa com ja tenia previst fer.
Entre les 7 de l'horabaixa i les 11 del dematí vaig estar sol, completament sol, tota la costa per a mi, lluny de la civilització (a uns 6km) però per un camí de dificil accés on no sol passar ningú a tals hores de la nit. Amb tot la fosca i el silenci s'apoderaren del món i és quan vaig poder realment disfrutar de la natura pura del mediterrani. No vaig xerrar en infinitat d'hores, però tampoc em feia falta. Al voltant tot era molt familiar però alhora tan intens... Quan vaig de viatge sol escriure una espècie de quadern de bitàcola, explicant experiències, troballes, coses noves, sensacions... i precisament aquests dos primers dies vaig esciure molt; en especial un troç en que vaig relatar algunes de les sensacions de la solitud de la nit al Migjorn de Menorca:
Volia tenir autonomia total, i com que m'he convertit en un fanàtic del ciclisme vaig decidir fer el viatge en bicicleta, només portant lo necessari, i viure durant 5 dies amb aquells mínims, que juntament amb tot el que vaig fer i viure em convertiren en alguns moments amb el que es pot anomenar "un home lliure", al qual tot el que te li cap dins una maleta i que la podria tirar al mar amb tanta facilitat... El meu pla de ruta començava a Ciutadella i acabaria a Maó, però entre i entre vaig canviar diferents vegades de ruta segons la necessitat o la oportunitat. Jugava amb alguns factors en contra que limitaven la ruta: el temps, la força, l'estat de la bicicleta, la ruta, la companyia, les adversitats inesperades, les distàncies, el menjar disponible i sobretot l'aigua. Viatjar amb autonomia planteja la necessitat de coneixer molt be les teves limitacions i la ruta que faràs i tot i així sempre surten traves que fan que les coses puguin canviar totalment. Però també és d'aquesta manera com coneixes millor per on vas, i a pas de bicicleta és com tot s'assimila millor; els detalls de tot, els sentits perceben com mai la realitat, que canvia més ràpidament sobre la bicicleta que com ho podria fer a peu. El que pots arribar a veure també és més limitat ja que tampoc pots fer tants quilòmetres, i menys sabent que a les hores de més sol s'ha de descansar a l'ombra si no vols deshidratar-te o morir torrat al sol.
Així i just amb quatre duros a la butxaca vaig prendre la ruta cap al sud, de Ciutadella al cap d'Artrutx, per enganxar el Camí de Cavalls fins a Cala Galdana, dormir per la pleta i el segon dia enfilar cap a Ferreries, Es Mercadal i finalment Santa Eularieta, on vivien na Mireia, en Bernat, n'Eli i alguns geògrafs i ambientòlegs més. La ruta però va haver de variar perque just el primer dia vaig oblidar la cartera a Cala'n Bosc (Artrutx) i a boca de fosca, poc després d'adonar-me de que no la tenia, em varen telefonar per dir-me que el socorrista l'havia trobat i que l'endemà me la tornaria; i així clar, vaig haver de fer canvi de ruta i entre i entre dormir per la costa com ja tenia previst fer.
Entre les 7 de l'horabaixa i les 11 del dematí vaig estar sol, completament sol, tota la costa per a mi, lluny de la civilització (a uns 6km) però per un camí de dificil accés on no sol passar ningú a tals hores de la nit. Amb tot la fosca i el silenci s'apoderaren del món i és quan vaig poder realment disfrutar de la natura pura del mediterrani. No vaig xerrar en infinitat d'hores, però tampoc em feia falta. Al voltant tot era molt familiar però alhora tan intens... Quan vaig de viatge sol escriure una espècie de quadern de bitàcola, explicant experiències, troballes, coses noves, sensacions... i precisament aquests dos primers dies vaig esciure molt; en especial un troç en que vaig relatar algunes de les sensacions de la solitud de la nit al Migjorn de Menorca:
"10/08/09 FOSCOR TOTAL I SILENCI 22:10h"
"Que es pot demanar més? Que és més necessari en la vida quan no necessites res material? Indocumentat, amb 2€ a la butxaca sóc l'home més feliç de la terra. Ni targeta de crèdit, ni de sanitat, ni doblers... tot ho he perdut.
[...]
És aquí on veig que els ambients civilitzats fan més por que la natura, o al menys al nostre país. Les onades del mar, el silenci relatiu de la pleta amb tots els seus insectes volatejant al voltant meu, el fonoll marí cobert de posidònia morta. Ja m'he col·locat per dormir, he cercat un bon rasser, un dels millors de per aquí a prop: una trinxera de la Guerra Civil excavada al marès, orientada N-S i amb trespol de fulla de possidònia morta: ideal! A més a més està mig coberta per una mata, millor impossible! (A rasser del vent i la serena i del sol que sortirà ben d'hora per l'Est).
I ara a mirar les estrelles i a disfrutar de la nit de Sant Llorenç, aveure si cau algun estel i encara podem demanar un desig!
11/08/09 MATINADA 08:30h
Dins els anomenats silencis més profunds hom pot trobar la totalitat dels sons. D'aquells sons tan familiars en la natura que gairebé ni ens hi fixam. Tant és així, que si escoltes arribes a trobar patrons que es van repetint i dins de tot, el més ínfim desequilibri ja t'alerta d'alguna cosa extraordinària. Avui dematí mateix just en aixecar-me cap a les 7h, una trencadissa de fulles o branques m'ha permès veure una geneta que ha saltat de banda a banda de trinxera sobrevolant els meus peus. Només són necessaris breus instants per disfrutar de les coses més especials.
Crec que si visqués molt de temps així el meu caràcter canviaria. Fa hores que no xerr, perquè tampoc tenc ningú amb qui xerrar. Només he dit bon dia a un al·lot que passava fent footing. Segurament arribaria a tornar-me més aspre de sentits i més fort de físic, no contemplaria tant el pas del temps. Aquest podria ser el meu medi: el pur, esquerp i aspre Mediterrani"
Després d'aquest temps en la solitud total vaig haver de tornar a la civilització per recuperar la cartera i des d'allà na Mireia em va venir a cercar en cotxe ja que sinó hagués perdut molt de temps i m'hauria perdut moltes coses. Per sort els pròxims dies vaig conèixer nous amics amb qui vaig poder disfrutar de 3 dies més pel NE de Menorca, entre ells en Miquel Mur, en Bernat, en Pablo, totes les al·lotes d'ambientals, en Xavi, en Daniel...
Així vaig fer camí fins a Binimel·là i Cavalleria amb en Miquel i més tard amb tota la tropa (uns 30km) i el dia següent amb en Pablo fins a Favàritx, Cala d'en Tortuga, Maó i Alaior (uns 60km); a la nit festa i l'endemà cap a Maó per agafar vaixell cap a Alcúdia.
El viatge va ser molt especial, fruit de la improvització, amb aventura i pèripècies, de baix cost econòmic, amb molta diversitat d'experiències: primer sol i després amb grup, i sobretot d'un repte que tenia des de feia temps entre mans; Així comença per a mi una nova manera de viatjar que pens repetir quan em sigui possible: Bicicleta, bossa i cames i endavant!