A la Terra hi ha certs indrets capaços de commoure la fibra i l'esperit de l'individu. Talls llocs solen ser paisatges extraordinaris, fora de la quotidieneitat de la vida normal als llocs més humanitzats. En definitiva la natura en l'estat més pur i salvatge.
Efectivament es tracta d'espais que no són accessibles per qualsevol, on només els que són capaços d'arribar-hi amb esforç i dedicació poden gaudir de tal sensació. Si, així és., es tracta de la Muntanya. Però no de qualsevol muntanya a qualsevol altura. La línia dels 3.000m influeix en les persones. Miraràs la cara de qualsevol muntanyer i sentiràs una mena d'efecte en la seva expressió. No tothom és capaç d'arribar a tal cota, només els més valents i agosarats hi tendran un lloc i són aquests el que sentiran aquest estremiment a dins.
Fer cim no té preu. I cim d'una muntanya única, d'un pic escepcional és encara més extraordinari. El respecte per la muntanya, el temor als riscs que aquesta comporta són el que crea tal sentiment. Sense un oponent o dificultat molt elevada no hi hauria repte, i assolir tal repte és una recompensa total pel muntanyer. I si en fer cim a sobre podem contemplar tot el món que abasta fins l'horitzó sota els nostres peus, sense veure gairebé cap cim més elevat que el nostre, llavors ja ens podem sentir amos del món!
La muntanya però, s'ha de pujar a peu. Si mai heu fet una gran muntanya descobrireu que si no hi ha esforç no hi ha mèrit. I encara que pugeu amb funicular o per qualsevol altre mitjà que no comporti esforç veureu que l'essència de la muntanya desapareix.
I que m'en dieu del silenci? El silenci en estat pur no existeix a qualsevol lloc; només on la vida troba dificultats per establir-se trobem aquesta mena de silenci. Que s'aprecia més que enlloc i forma una part molt important del concepte d'alta muntanya.
I la nit? Dormir sota la cúpula d'estrelles de les altures, de veure cada constel.lació pel fet d'estar en un dels indrets més obscurs dels voltant. La reflexió de la llum de la lluna sobre les glaceres que desprenen certa reflexió és impressionant. I sentir que estàs sol enmig de tal espectacle, que seràs dels pocs que el gaudiran encara et fa sentir més especial.
La incertesa és un altre element que defineix el límit dels 3000. Mai sabràs quin temps tendràs. Sigui com sigui dependràs dels elements del clima que canvien sobtada i inesperadament. El sol et portarà la més immensa claretat per avistar els més preciosos paisatges, però el risc de tempesta d'aigua, trons i llamps també hi serà present i si t'agafa, llavors ja pots sentir la força de la natura. La força del llamp, el tro i el vent t'estremiràn l'ànima fins a fer-te tremolar el cor amb cada batzegada de llampec.
Amb tot això, quan més a prop estic de la naturalesa més pura, és quan més lliure em sento. L'esforç de la pujada, la perssuació en la travessa i la satisfacció d'arribar a casa i disfrutar d'un bon sopar, de dormir amb tota la profunditat, de tenir esbraonament als segënts dies. I tot això compartit amb els millors companys de ruta, realment no te preu.
Juliol 2009, ascensió a la Breca de Roland, Pirineu Aragonès (2804m)
Aquest estiu hi ha pla per fer almenys dues d'aquestes vivències. El Pirineu, tot i no ser la serralada més alta d'Europa ni del món, té algunes arees on certs conceptes es poden aplicar perfectament. Juntament amb el meu pare i alguns amics tenim intenció d'atacar el Mont Perdut (3.355m) i els Astazus: Petit Astazu (3012m) i Grand Astazu (3.071m). Aquests seran de moment alguns moments de llibertat espiritual. Tots ells però hauran de venir acompanyats per l'esforç i dedicació de la ruta.
Aquest article va dedicat al meu Pare, per haver-me ensenyat a estimar i comprendre la natura més que qualsevol altre llibre, professor o universitat. Per haver-me ensenyat uns valors que d'una manera o altra defineixen la meva persona. Gràcies!
Efectivament es tracta d'espais que no són accessibles per qualsevol, on només els que són capaços d'arribar-hi amb esforç i dedicació poden gaudir de tal sensació. Si, així és., es tracta de la Muntanya. Però no de qualsevol muntanya a qualsevol altura. La línia dels 3.000m influeix en les persones. Miraràs la cara de qualsevol muntanyer i sentiràs una mena d'efecte en la seva expressió. No tothom és capaç d'arribar a tal cota, només els més valents i agosarats hi tendran un lloc i són aquests el que sentiran aquest estremiment a dins.
Fer cim no té preu. I cim d'una muntanya única, d'un pic escepcional és encara més extraordinari. El respecte per la muntanya, el temor als riscs que aquesta comporta són el que crea tal sentiment. Sense un oponent o dificultat molt elevada no hi hauria repte, i assolir tal repte és una recompensa total pel muntanyer. I si en fer cim a sobre podem contemplar tot el món que abasta fins l'horitzó sota els nostres peus, sense veure gairebé cap cim més elevat que el nostre, llavors ja ens podem sentir amos del món!
La muntanya però, s'ha de pujar a peu. Si mai heu fet una gran muntanya descobrireu que si no hi ha esforç no hi ha mèrit. I encara que pugeu amb funicular o per qualsevol altre mitjà que no comporti esforç veureu que l'essència de la muntanya desapareix.
I que m'en dieu del silenci? El silenci en estat pur no existeix a qualsevol lloc; només on la vida troba dificultats per establir-se trobem aquesta mena de silenci. Que s'aprecia més que enlloc i forma una part molt important del concepte d'alta muntanya.
I la nit? Dormir sota la cúpula d'estrelles de les altures, de veure cada constel.lació pel fet d'estar en un dels indrets més obscurs dels voltant. La reflexió de la llum de la lluna sobre les glaceres que desprenen certa reflexió és impressionant. I sentir que estàs sol enmig de tal espectacle, que seràs dels pocs que el gaudiran encara et fa sentir més especial.
La incertesa és un altre element que defineix el límit dels 3000. Mai sabràs quin temps tendràs. Sigui com sigui dependràs dels elements del clima que canvien sobtada i inesperadament. El sol et portarà la més immensa claretat per avistar els més preciosos paisatges, però el risc de tempesta d'aigua, trons i llamps també hi serà present i si t'agafa, llavors ja pots sentir la força de la natura. La força del llamp, el tro i el vent t'estremiràn l'ànima fins a fer-te tremolar el cor amb cada batzegada de llampec.
Amb tot això, quan més a prop estic de la naturalesa més pura, és quan més lliure em sento. L'esforç de la pujada, la perssuació en la travessa i la satisfacció d'arribar a casa i disfrutar d'un bon sopar, de dormir amb tota la profunditat, de tenir esbraonament als segënts dies. I tot això compartit amb els millors companys de ruta, realment no te preu.
Juliol 2009, ascensió a la Breca de Roland, Pirineu Aragonès (2804m)Aquest estiu hi ha pla per fer almenys dues d'aquestes vivències. El Pirineu, tot i no ser la serralada més alta d'Europa ni del món, té algunes arees on certs conceptes es poden aplicar perfectament. Juntament amb el meu pare i alguns amics tenim intenció d'atacar el Mont Perdut (3.355m) i els Astazus: Petit Astazu (3012m) i Grand Astazu (3.071m). Aquests seran de moment alguns moments de llibertat espiritual. Tots ells però hauran de venir acompanyats per l'esforç i dedicació de la ruta.
Aquest article va dedicat al meu Pare, per haver-me ensenyat a estimar i comprendre la natura més que qualsevol altre llibre, professor o universitat. Per haver-me ensenyat uns valors que d'una manera o altra defineixen la meva persona. Gràcies!
