A les plagues, a trabucades!

S'acosta la darrera setmana de novembre i la plaga torna a arribar a les cases. Arriba progressivament i amb sigil, però de cada vegada més trobam símptomes d'aquest mal. I no és que es tracti d'una plaga de llagostes o d'esbarts infinits d'estornells, sinó que com cada any per aquest temps, el nadal s'acosta i amb ell els maleits Santa-Clausos dels balcons.

Des que el Rei en Jaume va conquerir aquesta terra duent la religió cristiana (com a agregat necessari però no sempre desitjat), que a Mallorca per Nadal s'havien celebrat sempre la festa dels Reis. La vigilia del 6 de gener però, sembla ser que de cada vegada pren menys importància gràcies als valors de pau, amor i joia que té aquesta societat nostra per Nadal. Com que ja no es tracta de disfrutar més o menys de la vetllada o de la companyia sinó dels necessaris regals o elements materials en general, sembla que es va imposant més el model USA amb un Santa Claus vermell marca Coca-Cola i un arbre de Nadal, tan i tan típic de la nostra vegetació autòctona mediterrània.

El de fora, sigui pel que sigui, sempre és millor, i si ve ficat amb subtilesa fins al punt de fer creure al personal de que això és una cosa nostra, idò millor que millor! Tal subtilesa es demostra amb els pare noels-plaga que els "conversos ignorants" pengen als seus balcons per anar a la moda, engalenar la seva llar amb elements nadalencs i donar una sensació de pau i armonia. I un bè negre!

Idò aquests ninotets és el que enverina la nostra cultura, perquè tot i que això del Nadal i els Reis i demés sigui una festa teòricament religiosa, d'una manera o altra està inculcat en la nostra cultura i no s'hauria de perdre perquè definitivament és un simbol d'identitat. Així declaro la guerra i proposo que per les plagues, trabucades!

Imagineu quin goig d'agafar una escopeta amb cartutxos dispersants o un bon trabuc i entaferrar un bon esplet de perdigonades als maleits homoniqueus vermells fins que caiguessin tots desmembrats a terra! Només el fet d'imaginar-ho ja em fa sentir millor! i als beneitarros que els pengen, perdigonada amb càrrega de sal gruixada, aveure si n'aprenen i del mal de tenir sal incrustada deixen de fer el bàmbol per Nadal!

Cercant per la xarxa amb l'intenció d'introduïr alguna imatge impactant a aquest article, he trobat el que cercava, sens dubte, però després he afinat una imatge que val més que cent mil paraules! Aquesta idea és bona de totes totes!


Si us fixeu aquest energumen enfilat a una corda que intenta enfilar-se al balcó d'aquesta casa es veu interceptat per una Guerrilla del Comando dels Reis d'Orient amb un punyalet, que subtilment tallen la corda del senyor gras de l'abric vermell perquè deixi de tocar allò que no sona.

Així doncs es plantegen tres alternatives:

1. Fer com el senyor de la foto anterior, que riguent riguent fa una bona crítica
2. Escometre a trabucades i fer una escabetxina per escalivar la ignorància del nostre país
3. Passar de tot i seguir la tendència de la guarda de mens sobre el concepte del Nadal i el consum Made in Iu-Es-Ei
4. Fer la vista grossa i permetre única i exclusivament LES Santa Claus com les de la foto
   

Jo deixo la tria a la vostra elecció però podeu estar tranquils, que jo ja he donat la meva opinió i triat la meva decisió que passa de la opció 1), la 2) en moments de glòria i per què no? també la 4)

Geografies del flastomar

L'art de flastomar hauria de merèixer ser estudiat d'aprop i s'hauria de receptar per metges i psicòlegs per aconseguir viure amb més pau interior

Contràriament al que normalment es considera com a apropiat en persones adultes, serioses i/o educades, crec que poder tenir el privilegi de poder desfogar-se deixant anar un bon me cagon Déu! allibera l'ànima i revifa l'esperit, i et deixa millor de com et poguessis sentir. En cas de que sigui per una engrunada, tall, cop... en redueix el dolor; si una cosa surt malament o no va ni envant ni enrere, fotre, vatua Déu!, quaranta putes sagrades! i un llarg etcétera ajuda a que tant si llavors va millor com si ho envies tot a fer punyetes et sentis millor per dins.

Fer baixar tots els Sants, déus i fer tremolar fins l'últim macolí de la terra és un bon mètode terapèutic per combatre l'estrés. De ben cert que els millors professors i catedràtics d'Oxford, Harvard o Howards en psicologia, psiquiatria i altres ciències del cervell recomanen un bon grapat de megagons i vatues. Jo com que sóc geògraf no en tenc una referència gaire certa, però els experts diuen que com flastomar res millor hi ha!

I ara que xerram de ciència i disciplines científiques, fet i fet resulta que insultar i flastomar també es poden considerar estudis geogràfics! Resulta que diferents llengues i fins i tot diferents dialectes o regions geogràfiques on es xerra una mateixa llengua també es troben diferències en les arts de l'insult. Desde les més senzilles expressions angleses per insultar que no passen del fagget, el fuck i totes les seves variants, l'asshole (gilipolles) i algun altre de més comú i suau com el damned o el crap, podriem dir que l'anglès no es diferencia per la seva creativitat a l'hora de cagar-se en tot. Segurament això també a la meva ignorància en l'anglès britànic que segurament és molt més complex que el que jo conec. Seguint per terres septentrionals podriem pegar als Països Baixos, idioma del qual si que sóc un total ignorant, però que tot i així en se alguna coseta després de viure-hi dos anys. El fet és que la seva caracterització "insultiva" va més de cap a la ofensa d'anar a fer mal quan treuen termes com el kanker (càncer) o tering (tuberculosi), que personalment trobo de bastant mal gust. Ja sabem que insultar és cosa lletja, però les malalties... no cal! Altres com els francesos també són originals sobretot a l'hora de pronunciar la seva parauleria; així coses com putain que em fa molta gràcia, o aquesta que me'n ha feta més: putain de bordel de merde i per què no el típic: Sacrebleau! En ser pronunciades agafen complexitat i profunditat. I ja acabant amb les regions nord-occidentals d'Europa trobem els alemanys, i sobretot els del nord, que només que accentuïn una mica el seu to de veu ja sembla que estiguin enfadats amb tu! Així la pronunciació oscil·la cap a l'holandès però la temàtica de l'insult tampoc varia gaire i no surt de la dinàmica anglesa.

Sembla ser però que els professionals de la flastomia som els mediterranis. De Xipre a Cadis i del Vèneto a Alexandria (esper), trobem una gent oberta i expressiva que tal la pensa tal la diu i que s'encalenteix la boca molt aviat. Així perles com Cazzo vai via stronzo!, Dio cane bastardo! o el Porca Madonna se'n duen premis d'honor. D'aprop els segueixen els Grecs que són coneguts pel seu terme repetit i etern: malaka en to de broma però també pouti (marica), mbixtis (folla-pavas) o ai sto diaolo (ves a pastar fang). Pels Països Balcanics hi ha molta diversitat tot i que les llengues no variïn gaire; així a llocs com Eslovènia predomina el típic: Pejt u pizdu mater!, una espècie de "el cony de ta mare" o un bon Ebi se v guza (que et donguin pel cul) del que seria Bulgaria.

Llavors queden els espanyols, sens dubte amb estil i trascendència, amb gradient per a cada situació, des de l'hijo de puta i el me cago en todo lo que se menea! fins al més suau joder, el típic marica o les perracas de turno. És així potser dels primers en la classificació mediterrània del que és més conegut, perquè el grec no el domino gaire. Això si! Italia sempre a dalt de tot!

A mi preferentment m'agrada fer-ho en Català. No és per res, i no només perquè sigui la meva llengua, crec que insultar en Català té un ventall de tonalitats immensa i inacabable que omple totes les possibilitats de l'expressió! Tant si és per definir com n'ets de pur o de colló (per beneït o aturat), passant per ser betzol, banyut, ase, bandarra, banastrot, bocamoll, pardal-fava, pardal miana, torra-collons, cap de suro, cap de fava, collonera, verro, goranot, animal, porcarro, espanyol o borbó... fins les més dures com puguin ser Me vols venir a tocar ets collons? Mal te pegàs gota!, Ves a prendre per cul! Imbècil! Sempre s'ha de tenir en compte però, que no només insultar dóna plaer, amollar un bon vatua el món!, me cagon Déu sagrat de Cristo! Quaranta putes Sagrades oh! Me cagon la titoleta del nen Jesús! Me cagon sa mare que el va parir!... i un llarg ETC on podriem estar pensant tot el vespre!! Així veiem com la flastomia es converteix en un indicador per veure el nivell de desenvolupament mental de la població, així com la seva capacitat de paciència i de reacció. I quan més al sud també sembla ser que més de vatualmonejar que no pas als països "Europeus!"

D'aquesta manera es configura la Geografia de la flastomia i l'insult, una nova tendència que ben aviat estarà de moda a moltes de les universitats mundials. Així com altres geografies amb trets socials o culturals aparentment tan importants com per crear noves branques del coneixement encara que després no tenguin una aplicació tan important. Si no sabeu de què xerram feu referència a les geografies de la percepció i la geografia del gènere i veureu que si la geografia és capaç d'abarcar camps com l'estudi regional del gènere o la percepció subjectiva, poc a veure amb ciència, també podem crear la nova tendència en geografies del flastomar!

Sabeu què? Que se'n vagin a cagar tots plegats amb tanta mariconada de la percepció vatuadell!! Geografia de les coses útils i amples! Les coses clares també s'hi deixen amb dues línies per aplicar la sagrada ciència de l'insult i la grolleria!

I ara finalment per degustar un bon dia de la Hispanitat us deixo amb un dels grans, que va aconseguir trobar les paraules adequades per fer una crítica sobre la societat actual. Jo ho deixo aquí, i sense cap altre comentari ja deixo clar la meva opinió sobre el 12 d'Octubre. Salut a tots!

Don't worry!

No cal preocupar-se massa de les coses; tanmateix res sortirà perfectament! Aquest és l'argument bàsic d'aquesta cançó de Jorge Drexler, del nou disc que ha tret: "Amar la Trama", per cert, molt bo. Aquesta cançó m'agrada especialment, escolteu-la be. La música també és xula! Abaix poso la lletra:



I don't worry about a thing

If life is driving you to drink
You're sitting there wondering what just should think
I got some consolation for you
I'll give it to you if I might

I don't worry about a thing
'cause nothing's gonna be alright
nothing's gonna be alright

Jorge, the world is just one big trouble spot
Because some have planing and some have not
Always somebody playing with dynamite

Now, I don't worry about a thing
'cause nothing's gonna be alright

Don't waste your time trying to be a go-getter
Things will get worse before they get any better

I used to be troubled
I know you are
But I finally I found the light
Well, that's right

Now, I don't worry about a thing
'cause nothing's gonna be alright

I don't worry about a thing

I don't worry about a thing
'cause nothing's gonna be alright

Jorge Drexler, 2010

I pels que no entengueu l'anglès aquí us passo una traducció clicant aquí

Essència 3000

A la Terra hi ha certs indrets capaços de commoure la fibra i l'esperit de l'individu. Talls llocs solen ser paisatges extraordinaris, fora de la quotidieneitat de la vida normal als llocs més humanitzats. En definitiva la natura en l'estat més pur i salvatge.

Efectivament es tracta d'espais que no són accessibles per qualsevol, on només els que són capaços d'arribar-hi amb esforç i dedicació poden gaudir de tal sensació. Si, així és., es tracta de la Muntanya. Però no de qualsevol muntanya a qualsevol altura. La línia dels 3.000m influeix en les persones. Miraràs la cara de qualsevol muntanyer i sentiràs una mena d'efecte en la seva expressió. No tothom és capaç d'arribar a tal cota, només els més valents i agosarats hi tendran un lloc i són aquests el que sentiran aquest estremiment a dins.

Fer cim no té preu. I cim d'una muntanya única, d'un pic escepcional és encara més extraordinari. El respecte per la muntanya, el temor als riscs que aquesta comporta són el que crea tal sentiment. Sense un oponent o dificultat molt elevada no hi hauria repte, i assolir tal repte és una recompensa total pel muntanyer. I si en fer cim a sobre podem contemplar tot el món que abasta fins l'horitzó sota els nostres peus, sense veure gairebé cap cim més elevat que el nostre, llavors ja ens podem sentir amos del món!

La muntanya però, s'ha de pujar a peu. Si mai heu fet una gran muntanya descobrireu que si no hi ha esforç no hi ha mèrit. I encara que pugeu amb funicular o per qualsevol altre mitjà que no comporti esforç veureu que l'essència de la muntanya desapareix.

I que m'en dieu del silenci? El silenci en estat pur no existeix a qualsevol lloc; només on la vida troba dificultats per establir-se trobem aquesta mena de silenci. Que s'aprecia més que enlloc i forma una part molt important del concepte d'alta muntanya.

I la nit? Dormir sota la cúpula d'estrelles de les altures, de veure cada constel.lació pel fet d'estar en un dels indrets més obscurs dels voltant. La reflexió de la llum de la lluna sobre les glaceres que desprenen certa reflexió és impressionant. I sentir que estàs sol enmig de tal espectacle, que seràs dels pocs que el gaudiran encara et fa sentir més especial.

La incertesa és un altre element que defineix el límit dels 3000. Mai sabràs quin temps tendràs. Sigui com sigui dependràs dels elements del clima que canvien sobtada i inesperadament. El sol et portarà la més immensa claretat per avistar els més preciosos paisatges, però el risc de tempesta d'aigua, trons i llamps també hi serà present i si t'agafa, llavors ja pots sentir la força de la natura. La força del llamp, el tro i el vent t'estremiràn l'ànima fins a fer-te tremolar el cor amb cada batzegada de llampec.

Amb tot això, quan més a prop estic de la naturalesa més pura, és quan més lliure em sento. L'esforç de la pujada, la perssuació en la travessa i la satisfacció d'arribar a casa i disfrutar d'un bon sopar, de dormir amb tota la profunditat, de tenir esbraonament als segënts dies. I tot això compartit amb els millors companys de ruta, realment no te preu.

Juliol 2009, ascensió a la Breca de Roland, Pirineu Aragonès (2804m)

Aquest estiu hi ha pla per fer almenys dues d'aquestes vivències. El Pirineu, tot i no ser la serralada més alta d'Europa ni del món, té algunes arees on certs conceptes es poden aplicar perfectament. Juntament amb el meu pare i alguns amics tenim intenció d'atacar el Mont Perdut (3.355m) i els Astazus: Petit Astazu (3012m) i Grand Astazu (3.071m). Aquests seran de moment alguns moments de llibertat espiritual. Tots ells però hauran de venir acompanyats per l'esforç i dedicació de la ruta.

Aquest article va dedicat al meu Pare, per haver-me ensenyat a estimar i comprendre la natura més que qualsevol altre llibre, professor o universitat. Per haver-me ensenyat uns valors que d'una manera o altra defineixen la meva persona. Gràcies!

Ecologia per fantasmes

Sempre m'ha fet ràbia la gent que pensa que pel simple fet de comprar pomes ecològiques, separar el paper de les llaunes i els plàstics i fer donacions de 50 cèntims a qualsevol ONG tipus Greenpeace ja fa una gran contribució per a la defensa del medi.

Les coses no són tan senzilles com semblen. Molta gent pensa que amb un petit esforç, amb un petit gest o quatre duros que pugui donar de propina ja és suficient per ser sostenible o al menys etiquetar-se amb el prefix de bio- o eco-. Si fos així el món serien tot flors i violes. Simplement bastaria en seguir aquest model per tenir una conservació mediambiental excepcional, recursos per a tothom, ni un mort de gana al món i com no, la consciència tranquila.

I així és, pel que sembla aquesta estimada societat en que vivim promociona un estil de vida que tot i ser insostenible a més no poder, ens dona a entendre que amb un petit gest, normalment econòmic, ja podem solventar tots els nostres dubtes sobre si les nostres accions amb consequències negatives pel medi són realment dolentes o si ens podem sentir més tranquils amb el nostre ego perquè el producte és Eco-.

Això em sona a tot allò que durant segles va promocionar l'església catòlica apostòlica romana quan en temps de quarema el fet de pagar un tant al capellà ja servia per poder menjar carn quan els altres, pobres desgraciats, no podien sentir ni l'olor. És que potser és questió de fe, d'algun tipus de religió? Creieu que basta creure que ja fem les coses bé per sentir-nos be?

I ara per saber si realment això de ser Eco és o no fiable us faré un seguit de preguntes:

• Voleu tranquils sabent que per cada viatge que feu en avió, per exemple en un vol Barcelona - Amsterdam (uns 1200km) gasteu uns 69Kg de combustible, amb un efecte de 184Kg de CO2 per cap? Creieu potser que sembrant quatre arbres al prat del Llobregat, com fa uns anys promocionava la companyia Vueling, aturareu allò que se'n diu canvi climàtic? O que al menys restaurareu tot el mal que ja heu produït?

• No us afecta que pel fet d'emprar cada dia el cotxe per anar a la feina es provoquin guerres on moren milers de persones i on es devasten ecosistemes sencers?

• I que passa amb el consum? Que potser necessiteu tot el que compreu al supermercat? O en podrieu prescindir? Creieu que tot el que es ven als supermercats, aquelles immenses estanteries de menjar, en algun moment es venen totalment? O potser se'n tuda la meitat perquè caduca abans de ser venut, però es manté així per mantenir el vostre esperit consumista?
  

• I el consum energètic? Creieu potser que necessiteu mantenir 300 bombetes enceses perquè el veí pensi -Quina passada de casa que té el del costat! Ai si jo pogués ser com ell! - No és potser el cas que amb 2 bombetes ja passarieu de sobres? I a l'hivern? Necessiteu tenir l'estufa a 25ºC tropicals per haver d'anar amb màniga curta quan a fora amb prou feines hi ha 2 o 3º, però heu d'obrir la finestra perquè fa massa calor. No bastaria tenir-la a 15 i amb un gerseiet ja passarieu més que bé l'hivern? I a l'estiu? Aire condicionat a -30ºC? No bastaria a 29 per deixar de suar?
  

• I ja finalment, que me'n dieu dels productes ecològics? que potser us deixen la consciència tranquila? Que passa, que si no compreu paper de vater ecològic d'aquell que val 3 vegades més que el normal pel simple fet de dur l'etiqueta verda us escalda l'anus? No podrieu simplement emprar paper de vàter reciclat? o això és massa per la vostra còrpora? O potser massa poc per la vostra imatge?

Us ho heu pensat tot bé ja? Semba doncs que realment no sou tan verds com pensaveu è?

De fet però resulta que no em sap greu que sigueu Ecos o no. El que em fot és que sigueu ignorants. És veritat que no enteneu gaire res de com fuciona el medi i molt menys quin efecte té l'esser humà en tot això. Potser no es totalment culpa vostra que sigueu com sou, sinó que és la societat, el model mundial que us fa seguir aquest rol. Ser un tudat i un prepotent de sempre tenir més que el del costat, de mostrar que podem més, que tenim més, és com ens entrenen a ser. Tot plegat per sentir-nos millor de ser els putos amos de la Terra quan el 80% restant va empitjorant progressivament. Potser no fa falta.

I això com es pot canviar? Bona pregunta! Crec que ni en ZP ni els jefes d'Europa ni el mateix Obama en persona ho sabrien respondre. Demaneu-ho a les grans companyies petroleres, energètiques, logístiques i agroalimentàries, aveure quan en tindran prou!

No és per ser negatiu però quan tot faci un pet llavors potser tindrem en ment quan és el moment per ser realment equilibrats amb les forces de la natura i deixar l'hipocresia i la prepotència a un costat.

"Todos los españoles son iguales"

No sé si sóc jo que vaig errat o aquesta és una de les lleis que defineix la Constitució Espanyola de 1975 en algun dels seus articles. El fet és que avui fen un cop d'ull als diaris Mallorquins (Diari de Balears i Diario de Mallorca) m'ha sobtat veure una notícia que m'ha transbalsat i capgirat arguments amb el que jo pensava que era això del que anomenen "ser español".

Ser espanyol dels bons significa tenir fe en tot allò que el sistema actual promou com celebrar el dia de la hispanitat, tenir amor per la pàtria (però mai per cap moviment nacionalista "separatista") xerrar castellà com el de Valladolid (sense accent sobre les el·les), tenir com a referència de tota llei la nostra estimada Constitució i per damunt de tot admirar la figura del Rei com a representant del nostre poble esclar!

El problema se m'ha presentat avui quan mirant la portada del Diari de Balears i he vist que alguna cosa no acabava d'anar bé ja que l'expressió "todos los españoles son iguales" se m'ha difuminat en especial quan he vist que un sol español ocupava el 50% de la portada del diari per una raó que tampoc resulta tenir tanta rellevància. Per tal de no ser massa subjectiu també he mirat el Diario de Mallorca, i el (in)Mundo i perquè no, també l'ABC i tots tractaven la noticia en especial.

Efectivament, segons sembla avui 12 de Maig Don Juan Carlos I Rey de España ha sortit de l'hospital Clínic de Barcelona després d'extreure-li un nòdul beningle d'un pulmó. Molt bé, enhorabona. I què?


Pel que sembla ha sortit de l'hospital alabant la sanitat pública. Molt bé, és d'admirar que el nostre estimat rei no se'n vagi a la sanitat privada, que era el més probable, per demostrar que la sanitat pública funciona igual de bé. És això veritat? No crec que una alta personalitat com el Rei hagi hagut d'esperar ni deu minuts per operar-se si és que aquest nòdul no era tan greu. Creieu que si això li passés a qualsevol altre no hauria d'esperar infinitament? Potser creieu que això sortiria a tots els diaris, telenotícies, pàgines web i altres mitjans possibles? Que és que no hi ha noticies rellevants a l'actualitat com aquesta anomenada crisi, els problemes de corrupció, el vessament de petroli a l'Atlàntic,... ? O perquè no altres tòpics que ja ni surten als diaris perquè no interessen a ningú com la desaparició dels ossos panda a la Xina, la mort de milers d'infants per malnutrició, malalties i guerres a l'Africa subsahariana o la desaparició progressiva de l'Amazones... creieu que tendrien tanta rellevancia?

Evidentment que no! Espanya està orgullosa d'aquest tòtil que té per rei i per això qualsevol cosa que posi ínfimament en perill el seu estat ja és alarma Nacional en majúscules! Potser aquests que es consideren tan espanyols haurien de reflexionar sobre el que significa democràcia i igualtat davant la llei i jutjar aveure si això de la monarquia segueix els cànons de la igualtat social.

Des d'aquí res més. Visca la República!

L'art de la pirateria

La pirateria, és un dels oficis més antics del món, ja en temps inmemorials aquesta era una pràctica reconeguda. Sense anar més lluny basta pensar amb els pirates d'Asterix i Obelix ja en temps dels romans devers l'any 100 d.C. Com a moltes illes del Mediterrani aquesta va ser una pràctica temuda entre els habitants que hi habitaven la que si hi havia una invasió o atac hi havia morts, sagrests, robatoris importants i destroces. Tan temudes eren les consequències d'un atac que en molts indrets podem trobar talaies o camins des d'on es feia una estricta vigilància per preveure dits atacs.

A Mallorca bé que n'hem tengut d'atacs pirates. Des de temps dels talaiotics, romans, cartaginesos, visigots, musulmans, cristians... En tots i cada un d'aquests periòdes i més que més en temps de crisi, aquests vandals van intentar saquejar la nostra terra. Tot això es va succeïr fins a ben entrada Edat Moderna quan ja va esdevenir una pràctica amb menys probabilitat d'èxit. Bé que s'en recorden a molts pobles de Mallorca com Pollença i Sóller, on les celebracions dels Moros i Cristians són tot un eco en la societat.

Actualement hi ha qui pensa que tot això de la pirateria ja és un ofici estingit i que només el practiquen quatre vàndals subdesenvolupats per les costes de Somàlia. Segons sembla però la pràctica pirata al mediterrani no ha desaparegut del tot, més bé ha canviat de forma; en lloc de ser un atac provinent de fora ara són els mateixos representants del poble els que a tort i a dret roben i saquejen quantitats que ni el mateix Barba Roja hauria saquejat en 5 vides a través dels 7 mars! Polítics corruptes són els vàndals de l'actualitat, els que en lloc de robar cofres plens de monedes d'or, perles i diamants mouen quantitats inimaginables d'euros entre comptes bancàries, creen empreses públiques inexistents que cobren milionades o simplement enterren el preuat diner en pots de Cola-Cao entre les domatigueres i les mongeteres.

Sembla mentida no? Un govern d'una societat més o menys avançada com la nostra corromp la democràcia. S'aprofita tot el que pot i més dels recursos del poble per urbanitzar, i fer multitud de projectes que beneficien majoritàriament als que pertanyen al mateix partit o fins i tot a la mateixa familia. Es convoquen eleccions, i tot i haver fet tant mal i que s'hagi reconegut públicament per la justícia, aquests condemnats van i tornen a sortir elegits! Durant la legislatura anterior (2003-2007) PP i UM van saquejar en tots els àmbits, local, comarcal i autonòmic. I a l'actualitat els que sempre tenen necessitat d'estar al poder han seguit amb les seves necessitats de fer tot el que és il·legal per escombrar cap a casa tot el que es pot i més. La justícia però tampoc s'ha quedat de braços plegats, i el descobriment de molts d'aquests casos ha creat crispació dins els partits. Els màxims representants s'han anat retirant de la política i pel que es veu n'apareixeran de nous.

Be, i que? els que van robar diner públic s'han retirat de la política, ja tenen tot el que volien i més i se'n han anat com a nous rics pel Carib o simplement s'han quedat a ca seva i faran vacances una temporada o potser fins i tot de per vida, viatjant a Suïssa per esquiar o a Broadway per anar al teatre. La resta de partit es renovarà totalment; crearà noves llistes de gent desconeguda i seguirà triomfant en la política balear amb polítics amb molt poder de convicció i potser no tants bons interessos generals pel bé general del poble.

Fet i fet, que hi ha millor que una guarda de mèns fidels al vot, com si es tractés d'una questió de fe, que tant si fan mal com si fan be votaran al que sempre han votat. Que és que potser no coneixem el que vol dir ser crític? Que potser hem oblidat el que vol dir recolzar causes, interessos? s'ha oblidat el que és recordar fets?

Perquè el problema ve de tots aquells que pareix que vagin sempre amb les cucales posades. M'agradaria fotre'ls un bon esplet de clatellades per veure si així els hi reactivaria aquest cervell aturat que tenen, començant a actuar amb el cap i no amb una altra cosa! Que és que ara en lloc de vigilar els pirates amb talaies de defensa haurem de vigilar la nostra pròpia gent perquè faci un pensament abans d'anar a les urnes? Potser necessiten una cosa més forta que una crisi econòmica mundial per reaccionar. Fet i fet la societat de consum encara els manté sobre uns estàndards de benestar. Que necessitau idò? Passar fam, guerres, penuries? Tant de bo no fes falta arribar a tals extrems per veure el que realment convé a la societat.

Tot aquest argument de fet fa referència a un art no reconegut, l'anomenat Art de la Pirateria, pel qual tot i ser un fill de la gran puta en majúscules, fent i desfent a voler i a més a més fent mal de veritat, aconsegueixes la confiança de bona part del poble per seguir recreant la teva dinastia fins que faci falta. I si el futur no es planteja adecuat per les situacions que en el dia d'ahir o d'avui no vam saber fer correctament, ja es fotran els que venguin darrere! el que importa és l'ara, prendre tot el que faci falta i escapar. Aquesta metodologia de treball per no se quina raó s'assembla al que ja feia en el seus temps en John Silver a l'Illa del Tresor. Sembla però que aquest , tot i ser un clàssic de la pirateria caribenya no en sabia tant com els pirates Mallorquins del S. XXI

A Catalunya també n'han sabut de ser pirates, tot i que no fins a tals cotes. Està clar però que una bona crítica sobre fets així sempre juga a favor de sospesar els que bonament van fent els nostres estimats polítics. Per això el Polònia (TV3) va fer una cançó: "Hem pillat molt" sobre la corrupció política d'aquests darrers temps. El deixaré penjat aquí perquè vegeu que els corruptes del Principat també tenen els seus arguments.

Mr Google 1984

Ja de de fa uns anys els Sistemes d'Informació Geogràfica (SIG o GIS) s'estan implantant de forma continua a la nostra societat. Això ve potenciat per la seva gran utilitat en el món de la planificació, el medi ambient, l'aquitectura, la geografia, la meteorologia, la geologia, les enginyeries, l'economia i el màrqueting, l'estratègia militar, i tot un seguit d'altres infinites aplicacions. El que també és veritat és que el GIS no només s'aplica al món purament professional sinóque també s'escampa a tota la societat en general.

Qui no coneix els típics navegadors d'internet de Google Maps o Google Earth per exemple? Aquests dos són exemples de SIGs que progressivament guanyen terreny dins el món de la informació. Amb ells podem fer visualitzacions en 3D, calcular distàncies, arees, traçar rutes, sobreposar capes d'informació... Totes aquestes aplicacions venen donades per la gran expansió que s'esdevé a l'anomenada Societat de la Informació que progressivament va expandint-se i fent-se més i més complexa. Així per exemple podem sincronitzar la nostra agenda amb el nostre correu on podem arxivar documents i alhora veure sobre el mapa on és que tenim aquella cita tan important i esperada. Tot plegat desenvolupa una extraordinària eina de treball que va lligada estrictament a la xarxa d'internet, que a hores d'ara ja podem accedir des de qualsevol punt on la cobertura existeixi! Realment l'avenç de les tecnologies és impressionant!

Avui però he fet un descobriment molt interessant que va relacionat amb tot això que he anat explicant, i és que Google no només disposa del cercador d'Internet més potent de la xarxa, també té el seu propi navegador (Google Chrome) i totes les eines que he especificat abans (Google Maps, Google Earth, GoogleCalender, GMail, GoogleDocs...) i ara pel que he vist també és possible dissenyar els teus propis edificis i penjar-los a GoogleEarth a escala real!

Com si es tractàs d'un joc d'ordinador, amb Google Sketch Up podem crear edificis a escala amb centenars de detalls que podem descarregar de forma gratuita d'internet i fer reproduccions realment realistes que després es pengen de forma temporal a Google Earth, veient així el propi model sobre el relleu i comparable a totes les característiques i el paisatge dels voltants, creant realment una fidel reproducció de la realitat.

Així per exemple avui, plegat d'inspiració m'he posat a dissenyar un model de Ca Nostra (Alaró, Mallorca), i en més o menys 3 hores he creat un model bastant fidel, tenguent en comte que ho feia a ull, amb colors, textures, portes, finestres, figures en 3D... tot molt bo de fer i molt senzill. A continuació n'expòs alguns exemples, des d'el disseny amb Google Sketch Up fins a les vistes finals per Google Earth:

Disseny inicial amb G. Sketch Up:

Inclusió de la finestra de Google Earth a Sketch up i configuració de la situació del model:

Visualització final al GIS de Google:

Visualització aproximada del que podriem veure des d'una de les finestres de casa meva:

Com es pot apreciar la perfecció és increïble, i tot això només en la versió gratuita de Google Earth! Això planteja serioses preguntes de les quals m'agradaria conèixer la resposta. Si això és tot el que podem fer els mequetrefes pringats que treballem amb la versió gratuïta que podran fer els senyors disposats a pagar per una versió molt millor? Millor resolució espacial, relleu i resolució temporal* de ben segur!! Però ara pensem-hi millor i amb més profunditat. I que serà capaç de veure el Senyor Google disposant dels sistemes més avançats de GIS? pel que sabem els que som una mica entesos en el tema, a l'actualitat els satèlits artificials són capaços de tenir ressolucions tan altes que poden distingir un bolígraf al terra!?

Si jo en 3 hores i fent el cutre he estat capaç de fer un model de casa meva i crear una vista del que es veu des de l'habitació dels meus pares des de l'interior, que serà capaç de fer Mr Google amb un arsenal d'informació i un batalló de tècnics informàtics, del GIS i de tots els camps que facin falta?

Que serà capaç de saber Mr Google amb totes les nostres dades que tenim a internet? Pel que sembla tot és de franc. I així correus, contactes, fotografies, adreces, documents, blogs... a part d'altres aplicacions lligades com Mr Facebook estan a la disposició dels servidors d'Internet. Qui som, que pensem, amb qui ens relacionem, on vivim, quines són les nostres experiències, sentiments, afeccions...Tot plegat esgarrifa. I si si, teòricament la llei controla la privacitat de totes aquestes dades, però voleu dir que no hi ha ningú capaç de veure-ho tot? Sembla doncs, que tota aquesta informació val molt més que qualsevol preu que poguessim pagar per aquesta sèrie de serveis. I d'aquí és evident que també se'n beneficien utilizant les pàgines web com a servidors de publicitat; un altre mètode de control de la societat.

Hauriem d'anar amb compte amb aquesta societat de la Informació que tan volem desenvolupar. fet i fet es tracta d'un gran avenç, però com en tot hi ha aplicacions bones i d'altres que no ho són tant. Dubt seriosament que els fisics que descobriren l'energia nuclear tenguessis intenció de bombardejar Nagasaki.

Tot invent pot tenir aplicacions bones o dolentes, però senyors i senyores, hem d'anar alerta amb Mr Google, que per alguna raó les seves inventives i possibles idees de rereforns em sonen al que ja fa unes dècades, al 1948 George Orwell ja va predir.

Smile!

Smiling is what makes you happy.
try it, you'll see.

A smile can work wonders!
(Monsieur Ibrahim et les fleurs du Coran, 2003, France)



With this, and a sunny day like today, everything seems to be better!
And then I just listen this song; then is just great!

Rèquiem Bàtavus

Aquesta nit s'ha produït un esdeveniment inesperat. La companya de viatge amb la qual havia rodat mitja Holanda durant un any i tres mesos ha passat a millor vida. No ha estat ni pel fred ni la neu que la nostra estimada amiga ens ha deixat per seguir altres camins. Sigui com sigui segurament tendrà un altre futur amb un altre company de viatge, però la vida és així i res dura per sempre.

Resulta que anit inesperadament la meva Batavus Urban, companya de viatge com a mitjà de transport també coneguda com bicicleta, ha estat robada. Amb el primer paràgraf algú deu haver pensat en una persona però afortunadament tampoc cal estar de dol. No sóc gaire feliç tot i això perquè li tenia apreci ja que haviem fet molts quilòmetres junts: quantes nits tornant cap a 't Goylaan amb una torta considerable, o quantes d'altres, gèlides corrent a tota pastilla per evitar el fred, vam veure venir la primavera florejada i assolejada i l'estiu; la tardor de nou, anarem a Alemanya plegats (des d'Enschede fins a Gronau) fins a aquest últim hivern. Tot i que ja havia passat a ser segona d'abord des del Desembre, des de que vaig trobar una bici millor (la típica bici holandesa, "l'Oma Fiets", encara haviem fet algunes travessies importants.

Al menys però estic tranquil perquè algú altre la disfrutarà, el yonqui que l'hagi venuda se'n treurà 15 o 20€ per fotre's un xute del que sigui i el que l'hagi comprada rodarà pel món fins que la pobre, que ja estava prou atrotinada, dirà prou. El fet és que l'havia deixada a un amic i no l'ha lligat com toca i clar, algun espavilat ha passat i la bici ha volat. Per sort, i seguint el "cicle de la bicicleta" (de compra/venta de bicis il.legals), n'ha comprat una altra a un yonki que passava per allà i ha substituït la Batavus. Encara no conec la nova successora però demà ja vorem el nou fitxatge.

Bàtavus ha deixat de ser meva en un racó molt especial d'Utrecht, just a la barana de l'Oudegracht just davant del Cafe België, el meu bar preferit. Així que en tendré un bon record des de que la vaig comprar a en Thijs per 25 euros davant l'IBB fins que avui 12 de febrer ha passat a millor "amo".

I ara deixant-me estar de sentimentalades diré que el meu patrimoni ciclista seguix alt, amb 3 bicis pròpies més la de'n Miquel, sota la meva responsabilitat mentre ell no torni, o sigui 4. Amb això de les bicicletes ja se sap, a Utrecht no te'n pots encarinyar massa, sempre tenen problemes i de vegades passen coses: cauen al canal, te les fot un yonki, queden inutilitzades... abans era dels que pensaven que tenir una bici robada era una gran càrrega de consciència. Ara veig que tot plegat és com un cicle vital que encara que el pretenguin aturar no canviarà; i no, no estic d'acord en comprar bicis als yonkis, però si te la foten és el que hi ha, i al cap i a la fi veig que d'una manera o d'una altra totes les bicis que he tengut eren directa o indirectament de 10a mà i segurament robades de per aquí o per allà.

Per tant no ens preocuparem massa pel tema! Després de tot, on més pots trobar bicicletes a un preu més baix que moltes de les peces que la componen? Queda clar doncs que aquest és un tret més d'aquesta ciutat d'estudiants; així és la vida, així és Utrecht.

Canvis i renovacions

Ara ja fa un temps que ho anava pensant, i és que en la majoria de blogs que he anat visitant gairebé mai apareix com a títol el nom real del blogger que s'amaga darrere dels seus escrits. Durant un any i mig un servidor ha fet us del seu nom perquè tot i pensar-hi no trobava un nom més original o simplement perquè ja li agradava així. Ara però he vist que potser té més gràcia tenir un blog amb un nom on el títol sigui especial i que alhora tengui un significat especial, un rerefons determinat relationat amb l'escriptor.

Idò bé, cercant cercant, entre frases fetes i expressions avui se m'ha acudit que el Xeremier en Bicicleta podia aparèixer com a protagonista del blog, ja que ambdues coses el qualifiquen, primer per ser un músic sonat dels autèntics i segon per ser potser un dels únics xeremiers que viu actualment pels Països Baixos.

D'aquesta manera us donc la benvinguda a aquesta nova versió del meu blog que a partir d'ara tendrà aquest nou nom. Igualment però no canviarem l'adreça, que ja que tenim pocs lectors no l'hauriem d'escurçar més encara! Aveure si en els propers dies on la inspiració guii els seus sentits, el Xeremier en Bicicleta fa algun dels seus magnifics escrits d'interès universal

Sabaters, arquitectes i estudiants

A primer cop de vista, no sembla que cap de les tres professions o ocupacions que el títol esmena tenguin cap mena de relació entre elles. Si més no, hi tenen una estreta relació, al menys des del meu punt de vista d'estudiant.

Mirem d'explicar-ho: el sabater fa sabates, l'arquitecte edificis i l'estudiant fa el que pot per aprendre tot el que li manen. El cas és que, com es pot estudiar en llocs que per si mateixos presten a la distracció i a la manca de concentració?

Comencarem amb l'arquitecte; per comencar, tot bon arquitecte, perdó! Tot arquitecte de renom!! fa edificis elegants, vanguardistes, de gran disseny i tal i Pasqual, que li donen bona fama, perquè efectivament, un en veure l'edifici pensa collons tu! això si que és una passada! Però el problema no resideix en la seva bellesa, sinó en la seva funcionalitat, i en aquest punt em vull referir jo a les biblioteques. Que em diguin tots aquests grans dissenyadors de biblioteques públiques quins de tots ells ha hagut d'estudiar mai en alguna de les seves preuades obres d'art! La resposta és funcionalitat zero! Perquè sempre que arribes a la biblioteca està plè i no hi ha on seure quan hi ha infinitat de metres quadrats buits on s'hi podrien ficar prou taules com per abastir les necessitats reals existents? Posem per cas la biblioteca de la facultat de Geociències d'Utrecht: 11 del matí de qualsevol dia, com no tenguis sort no hi ha qui trobi taula, i ordinador encara menys! Però en canvi hi ha mil espais buits que deuen servir per badar o fer l'índio... I com és que s'ha de soportar aquest trànsit imparable de gent d'aquí cap allà i d'allà cap aquí? no podrien aïllar una mica les coses? Que m'ho expliquin aquests estimats arquitectes!

Però el problema que toca més els dallons és el que precisament relaciona el nostre relat amb la tasca dels sabaters. La pregunta és, perquè totes les noies insisteixen en anar amb tacons a la biblioteca? I per què tots els arquitectes seguiexen posant rajoles en lloc de moqueta? La cosa és que si estàs estudiant, preferiblement una cosa difícil i avorrida, i sents un renou de sabates de tacó que s'acosta per darrere, ja de tot d'una et distreus. I la distracció vé donada per la necessitat de saber la morfologia de la individua que porta un calcat que remarca un caminar tan elegant. Immediatament la reacció és de abandonar totalment el que estàs fent i instintivament girar el cap esperant trobar una bellesa sublim.

El fet és que pel món hi ha de tot: bona i mala gent, alts i baixos, prims i grassos, cama-curts, contrafets... i no sempre la benvinguda i esperada silueta femenina, estilitzada i sexy apareix rere aquell caminar de tacons. És ben probable que t'aparegui un 'engendro' (i perdoneu la castellanada) o una cosa com aquell que diu de mal veure o de massa veure! Llavors ja t'han clavat dos gols: un per desconcentrar-te i l'altre per decepcionar-te. Que n'és de dura la vida de l'estudiant!

Pel que sembla, tot això té una lògica molt real i entenedora. Resulta que tot plegat és un complot dels sabaters i arquitectes que promouen aquestes tendències per tal de despistar l'estudiant i reduïr la competència en aquests dos camps que actualment es troben sacsejats per les desigualtats i desequilibris del món laboral. O sigui que ja ho sabeu al.lots! No us presteu a les confusions que us porten les tardes a la biblioteca! en podrieu sortir molt mal parats i acabar a l'atur en plena crisi econòmica mundial!