Referències d'un viatge desitjat i d'un article que no tenc temps d'escriure

Motxilla, sac de dormir, esterilla, botes, abric, un parell de cames i la improvització com a mètode de viatge.

Partir lluny, a córrer món, a viatjar per viatjar, sense importar gaire el destí, per disfrutar de l'aventura

Necessit sentir la incertesa del que vendrà, disfrutar de la natura, de la solitud de la muntanya o simplement d'un paisatge poc humanitzat, sortir de la urbanitzada realitat, del paisatge estandaritzat i agafar sendes desconegudes.

Cap al sud? Cap al nord? Est? Oest? Fent autostop, en tren, en cotxe, a peu? sense necessitat de grans capitals, amb lo mínim per viure, sense luxes materials. Però això si, en companyia

Anglaterra i Escòcia? cap als Balcans? Bretanya? Arc mediterrani? Alps? Europa de l'Est? De moment Europa, que viatjant a velocitat reduida es fa prou gran.

El viatge ha de ser lent, per comprendre realitats, per ser conscient dels canvis desenvolupats al voltant nostre, per poder sentir el terreny, la gent, la natura. Poc a poc però no massa, que s'ha 'd'' arribar lluny. Fins al punt en que diguem prou o fins que el temps i d'altres restriccions ens ho permetin.

El viatge s'haurà de fer aviat, trobar la companyia adecuada i la direcció, la resta ja es veurà. On seria l'aventura sinó?

cultuur, traditie en identiteit

cultura holandesa? anyor l'essència de les nostres festes, de la nostra música, de la necessitat de manifestar una identitat diferenciada, lémoció de les festes populars: xeremies, dimonis, foc, castells, gralles, caparrots i gegants

la forca de la terra que no existeix en aquest país, la forca del poble, de la identitat ben definida i del fet d'estar orgullós de ser d'on ets isentirte envoltat del teu món, de la teva realitat cultural, fora de generalitzacions, fora de marcs globals primats per la internacionalització

una societat massa internacionalitzada perd el sentit de la identitat, és clar que s'ha de respectar a les altres cultures, però en una societat tan cosmopolita també s'ha de tenir en compte la identitat del poble en que es viu, per no caure en la trajectòria de la pèrdua dels valors i trets culturals

Nostàlgia de pamboliets matinals

Avui dematí m'he aixecat una mica nostàlgic, no sabria dir si és anyorança, però suposo que en certa manera si. Avui just fa 3 mesos que vaig arribar a Utrecht, i 3 mesos i 3 dies que me vaig desperdir de ma mare al port de Palma quan amb la motxilla a l'esquena i la maletota blava a la ma deia adéu potser amb alguna llagrimeta als ulls i m'entregava de ple a l'aventura sense saber fins i tot ni on dormiria durant un any, on viuria perquè encara no tenia casa.

El fet és que avui m'aixec i pens que faria si fos a Mallorca, si fos un d'aquells dissabtes qualsevols en que tens temps per dormir fins a acabar la son i que tal com avui ho fas cap a les 10 tocades. Et despertes sense obrir els ulls encara i al cap d'una estona quan ja et vas despertant ets conscient de la peresa que et fa aixecar-te, però igualment t'aixeques i vas cap a la finestra de l'habitació per renovar una mica l'aire, que ja fa falta. Les rajoles del terra són fredes, perquè és hivern, però tot i que ta mare et digui que t'has de posar les sabatilles, tu vas descalç, no per no voler fer lo que et diuen, simplement per inconsciència. I amb això després d'orir el vidre t'enveix la frescor matinal, molt sovint humida, tot i que a determinades hores el dia ja s'ha aixecat fa estona, com és el cas d'aquest dissabte; passes a obrir les persianes verdes que deixen entrar resquillades de llum i en girar la clau del biulany i empényer les dues ales de la finestra de cop t'enveeix aquella llum cegadora que et fa tancar els ulls de cop, tancant les pupil·les i deixan-te inútil per uns segons. Conteples el cel blau, blau de veritat, la llum que pega a les fulles del gran ullastre que hi ha sobre la marjada que també es mouen amb l'horatge. I tot i que l'airet és fred, és suportable, però del calfred acabes per tornar a la realitat i encaminar-te cap a la dutxa. Poses l'aigua calenta, calenta a límit de cremar-te i com que la pressió és forta, sempre molt millor que a Utrecht o a Barcelona, disfrutes del moment però acabes aviat perquè ja tens ganota. Et vesteixes senzillot: texans i camiseta i després de pentinar-te una mica parteixes cap a la cuina.

Se sent generalment silenci, sempre acompanyat d'algun ca que lladra per allà defora o alguna gallina o gall que esverat per alguna cosa canta esveradament; però tu segueixes caminant cap a la cuina i obres la porta de pany daurat que en obrirse fa aquell so tan característic i veus a ta mare que fa el berenar, potser també amb la padrina; dones el bon dia amb aquella veu ronca de dormit i demanes tot vaciadot aveure que hi ha per berenar. La resposta és la que esperaves, perquè tu ja saps el que hi haurà, pa amb oli, és clar! el que no és tan segur és si serà amb formatge, amb pernil salat, amb pernil dolç, amb formatge i raïm, amb butifarró o simplement amb olivetes arbequines! però és igual, sigui el que sigui és bo. Bo no, el més bo, l'essència de la terra gairebé!

Ta mare et demana que treguis el que vulguis de la gelera, l'obres i és plena de bat a bat, plena de coses bones a més, agafes el que més et vé de gust, dins el disponible. Ofereixes ajuda i et diuen que omplis el pitxer d'aigua de l'aixeta. T'asseus a la taula de fusta vella, més vella que tots nosaltres, amb mantell de quadrets blaus i blancs i empenys aquella cadira potser més vella encara per arrimar-te a la taula, perquè després de berenar no pareixi que hi poden amollar gallines.

I una vegada asseguts a taula i sense grans contemplacions ataques aquella creació divina que tot i no ser més que un parell de llesques de pa de Ca na Juanita encara que sigui, fregades amb domàtigues de Sant Joan, trempades amb l'oli de les nostres arbequines i amb una mica de sal per millorar el gust, asseboreixes com si cap altre cosa pogués ser millor.

D'aquesta manera i després de la menjada surts a fora amb el cafe amb llet a la ma i veus ton pare que puja de les gallines i dels porcs, potser amb mitja dotzena d'ous o potser amb molt menys perquè avui les gallines no estaven inspirades. Potser aturant-se a xerrar amb en Fèlix, amb en Rafel o xerrant de qualsevol tema agrícola amb en Guillem, veinat nostre. Al que merescudament també li dones el bon dia sota les parres pelades de la terrassa.

Així és la realitat d'un pamboliet matinal i la meva actual realitat és ben diferent. Ni pa, ni oli com déu mana, ni domatigues de Sant Joan, ni cels blaus ni pares vaciant al fill que només apareix cada 2 mesos. Amb una mica de sort un poc de llet amb muesli i potser si pa de motllo amb salami qutre de l'Albert Heijn amb un raig d'oli, però totalment incomparable!

Per sort d'aqui a no gaire tornaré a assaborir aquesta experiència tot i que per poder-la entendre amb tota la seva realitat m'en he hagut d'allunyar 1700km, coneixer l'extrem oposat per assaborir millor el que es té. I és que moltes vegades no apreciem el que tenim fins que coneixem altres realitats que no s'ajusten tan bé al que nosaltres concebim per perfectes, sublims i senzilles.

Un mes menys tres dies és el que tardaré en assolir aquesta realitat, però ho faré sense presses, perquè 3 setmanes dónen per molt i encara he d'anar a Bèlgica, estudiar de valent i partir cap a Barcelona, passant pel Pirineu a recollir l'essència de la muntanya i finalment arribar a Mallorca, orígen, i temporalment destí. Més endavant i clarament, l'aventura continua...

Descobrint la Nieuwe Hollandse Waterlinie

Fa una estona m'ha tornat la inspiració per escriure. Avui dematí després de classe de Coastal geodynamics, de passar una estona amb en Kevin a la Egea Room fent una mena de classe de geografia de Catalunya i Balears i de dinar del típic broodje Hawaii a la pizzeria Tricolore de la Universiteitsbibliotheek he decidit sortir a fer una volta en bici pels voltants d'Utrecht, per les rodalies rurals de la Uithof, per variar una mica ja que sempre vaig per la urbe, per pensar i per disfrutar del paisatge, dels sons de la natura, del silenci i de la brisa freda fredota. En principi volia fer la volta més llarga i arribar fins a alguna vila propera, però els meus descobriments per llocs més propers i el temps que a poc a poc s'ha anat fent més i més fred m'han fet arribar a la conclusió que havia de tornar a la biblioteca, buscar un ordinador i aprofitar el moment d'inspiració divina mentre la calefacció recuperava la temperatura de les meves extremitats aleshores en un estat gèlid. Aveure si quan acabo l'escrit ja torno a tenir mobilitat als dits petits dels peus!

Així he sortit pel costat de l'edifici de Cambridgelaan per Zandlaan en direcció Bunnik, el camí és recte i vorejat a banda i banda per roures, faigs, plataners, avellaners i salzes, l'horatge fresc, el silenci, el renouet de la meva bici i algun cant d'ànec esverat eren els únics sorolls que sentia; estava bastant sol, només m'he trobat amb algú que com jo sortia a passejar. M'he aturat a la vora del llac del Fort bij Rijnauwen i he escrit quatre coses mirant de descriure el paisatge d'una manera més profunda a la que podrien descriure les imatges de la càmara que no portava a sobre. Imatges d'agrons cacant i volant per sobre les aigues fosques i planes, imatges de les fulles seques dels roures que quietes no aconseguien trencar la tensió superficial de l'aigua, imatges del Dom sobresortint per l'oest entre els joncs i els arbres de ribera, imatges dels roures pelats que grisos contrastaven fortament amb el color blanc del cel i que combinats amb la fredor de l'ambient donaven encara un to molt més hivernal, la fullaca sobre els camins que cuixeix en trepitjar-la,... i quan m'he cansat de fer el poeta i de refredarme el cul sobre aquella roca he seguit amb el meu camí deixant el caminoi de Bunnik i girant cap a Vossegatsedijk per envoltar la fortalesa de Rijnauwen.

Amb això m'he aturat a la vora del camí i per divisar la fortalesa des de l'altra banda del fosso i he descobert un panell que explicava la història de totes aquelles fortificacions que avui perdudes entre la vegetació passen inadvertides, però que amaguen un passat prou important en la història de la regió. De fet si es va passejant per la zona es troben gran nombre d'edificis, bunkers i fortificacions, sempre orientats cap a l'est, cap als possibles invasors alemanys que segons sembla no feien gaires bones amistats amb els holandesos durant els segles XIX i XX. Buscant una mica d'informació sobre el tema, he trobat que tot aquest conjunt de construccions té una lògica conjunta; la Nieuwe Hollandse Waterlinie es tractava d'una línia defensiva que creua la província d'Utrecht de Nord a Sud entre el Zuiderzee (actual llac d'aigues someres en procés de convertir-se en un pòlder però que al s.XIX era mar oberta) fins Werkendam, frontera de regió situada sobre el riu Biesbosch, amb un cabal important, tancant així un costat important per a la defensa de la ciutat d'Utrecht i a la part nord i de forma més indirecta, la ciutat d'Amsterdam i cobrint una distància de 85 km.

El punt més sorprenent de la línia és que no estava formada per cap mena de mur sòlid sinó que es va enginyar d'una manera molt més senzilla i adaptada al medi: mitjancant la inundació de camps. Així els conreus situats al llarg de la línia esmentada i en una distància d'entre 3 i 5km podien anegar-se en 3 setmanes, un marge de temps relativament curt si pensem en els mitjans existents de sistemes de dics, canals i rescluses i la grandària de tota aquesta zona. El nivell de l'aigua només pujava 40cm, prou com per dificultar el pas dels soldats, vehicles i cavalls i impedir la navegació de qualsevol mena de vaixell. A part, els punts més estatègics es defensaren amb reals fortaleses (en total unes 50) en forma d'estel envoltades de doble muralla i fossat, al voltant de les quals s'eliminava la vegetació alta per tal de poder veure qualsevol enemic entrant.

Tota aquesta xarxa fortificada es va establir entre 1815 i 1885 i va funcionar fins al 1951, determinant el planejament del territori ja que en radis de fins a 1 km al voltant de les fortificacions hi estava prohibit fins i tot l'accés. Les ciutats afectades directament pel pas de la línia defensiva eren totes fortificades, algunes d'elles amb forma d'estel de vuit puntes com Muiden. Les 5 ciutats principals eren: Muiden, Weesp, Naarden, Gorinchem, Woudrichem i Utrecht, amb una protecció molt superior per nombre de construccions existents. També s'hi troben altres elements que conformen el paisatge com petits bunkers, dics artificials per permetre aquestes zones d'inundació i barricades per tancs. Pel que sembla va ser utilitzat també durant les guerres mundials (tot i que a la primera només es va activar al 1914 per estat d'emergència ja que Holanda es considerà neutral).

Ha estat interessant conèixer la història d'aquestes edificacions que tot i estar tan ocultes en la ruralia amaguen una història tan important dels darrers 200 anys, i mostren de forma indirecta el poder dels Paisos Baixos en aquella època, la rellevància de la ciutat d'Utrecht (que a l'actualitat no sembla un lloc tan important) i l'habilitat dels holandesos per aprofitar-se de la situació de conìexer el seu medi i aprofitar-lo estratègicament a favor seu. Podem dir així que Reclus no va fer el descobriment del segle en la seva obra "La geografia una arma per a la Guerra", els caps militars d'Utrecht ja ho havien descobert abans!

Mirau que m'he entretingut escrivint i buscant informació sobre el tema, imatges,... i encara no m'ha fuit la fredor terrible dels peus!! crec que el millor serà agafar bici i cap a casa, aveure si amb el moviment se'm posen bons! Va, men vaig que ja es tard i vull sopar a lo Guiri (a les 7:30 esclar!). Fins a la pròxima.

Contrasts

La tardor és intensa, de fet no crec que abans hagués sentit que l'hivern s'atensa de manera tan implacable, els dies s'acursen per moments i els dies cada vegada són més freds, per no parlar ja de les nits; la pluja sempre amenaçadora és un ingredient que no deixa d'existir sobre els teulats, carrers i canals de la ciutat d'Utrecht. Els arbres mostren tota la policromia de colors, des del verd tendre de les últimes fulles que van brostar a l'estiu fins als taronges, grocs, ocres i marrons de les fulles que ja fa més d'un mes que van caiguent dels arbres. Aquests són generalment de fulla caduca i són en gran part pollancres, que amb la seva fulla gran dónen encara un to de color més intens. Aquest és el paisatge de pura tardor d'Utrecht, un paisatge que contrasta fortament amb el que jo entenia per tardor a Barcelona o a Mallorca.

Temps de magranes i gínjols, del temps que passes d'anar amb maniga curta a dur algun jersei i fins i tot una jaqueta no gaire gruixada per les nits, del temps de les tempestes inesperades, dels principis de curs progressius, amb feina però no massa i amb temps per anar a Barraques de Girona, a la festa Major de la UAB, de parranda per aquí o per allà, pel Gòtic, pel Raval o per Gràcia mateix a fer una birra; quan les fulles també cauen però el dia encara és relativament llarg i tot i que el sol es pongui a les 6 encara encalenteix suficient com per asseure't a fora a llegir una mica, anar d'excursió al Pedraforca amb en Pirri o al Penyal des Migdia amb mon pare...

La realitat d'Holanda són fruites d'un altre paner, el sol es pon a les 4 i fa fred tan si fa sol com si no, perquè quan surt només enlluerna, però de calor no en sents ni un sant remei! Quan no plou bé i quan plou l'has de deixar caure, i això passa almenys cada dos dies. El cel sol ser gris, però amb la variabilitat meteorològica que hi ha en aquest país convé anar sempre preparat, mai saps que farà, encara que el més probable és o pluja o vent. Tot i això però el meu concepte de clima oceànic era més exagerat del que estic veient de moment; plou sovint però tampoc és allò de ploure una setmana de tira a tota ostia i sense parar, és variable i es pot dur bé, tot i que cal acostumar-s'hi. Quan més molesta la pluja és quan ets a la universitat i has de tornar en bici a casa, sabent que fa un fred de collons i que et mullaràs SEGUR! sobretot les cames, les mans i la cara. Durant els 20 minuts que dura el trajecte, vas com a mínim amb cara de pelar taronjes o de fer ous ferrats i si abans no t'ha esquitxat cap cotxe, arribes com a poc amb les mans totes cangrenades del fred gelat i l'aigua que et congela les ungles i els nusos dels dits tot i dur aquells guants que evidentment arriben més molls que tu.

Però això al·lots, no és res negatiu! el fred, el dia curt, les noves companyies i activitats, són només experiències noves, contrastos necessaris! si hagués anat a viure a Italia, si potser disfrutaria del clima mediterrani, però no coneixeria la vida de la gent del nord, no podria apreciar tot aquest grapat de sensacions noves, perquè tot plegat és tan diferent, que fa que et fixis encara més en la realitat que t'envolta! Ara sé perquè dinen tan d'hora en aquest país! si ho fessin més tard no els quedaria tarda, ara sé perquè a partir de les 2 - 3 els carrers van plens de gent, asseboreixen el dia. Anar a fer una birra abans de sopar a un baret de l'Oudegracht a les 5 de la tarda no té preu!!! I és que tot plegat és una adaptació de la vida a les condicions del medi! Això mateix ens va comentar un home molt agut a Santorini; no és que els mediterranis siguem uns vagos, és que treballem de forma diferent, adaptats al clima que tenim. Si el dia és llarg i a migdia fa molta calor, podem permetren's el luxe de parar unes hores, de fet ja treballem fins més tard. El fet però és que he d'admetre que els holandesos són molt més feners que nosaltres i que no saben que són les vacances. Però ells només treballen fins les 6, quan nosaltres ho fem fins les 8. Tot és bastant relatiu en aquest sentit. La realitat no és doncs ni millor ni pitjor, simplement diferent.

Avui he assaborit el fet de passejar per Utrecht, veient totes aquestes coses de les que he anat parlant: els arbres perdent la fulla, els canals tranquilots que contrastaven amb els carrers plens de gent que sortia a fer el diumenge pel centre a fer una volta, a parar-se a fer un cafè en un bar on tocaven jazz en directe o a comprar alguna cosa necessària o no. La meva pau interior era bestial, després de com esta anant tot, i la companyia difícilment millorable, i després d'una nit per Neude i d'un matí de ressaca important amb en Marc i en Teix, el millor és anar a fer una bona volta per renovarse una mica amb la frescor característica del país i explicarnos quatre coses que feia temps que no ens veiem, a riure una mica i a distrutar del bon temps. He de dir que ha estat un dia d'aquells per recordar. Aveure si aviat s'en repeteix un de semblant o fins i tot millor.

In crescendo!

2 mesos, 3 dies i 1 mes sense escriure. Així és com numèricament podriem descriure l'actualitat. A 1 de novembre i des de que vaig sortir d'Alaró he estat a 7 estats diferents (França, Bèlgica, Holanda, Alemanya, Suïssa, Grècia i Espanya), he viatjat 1 vegada a l'altra punta d'Europa i he aprovat 1 examen, l'únic que tenia, aprovant així l'última assignatura optativa que em quedava de la carrera i podent dir que pràcticament he acabat la carrera, perquè actualment només em manquen 18 crèdits per considerarme finalment Llicenciat! A part tenc també bicicleta nova i des d'avui 7 dies de vacances fins que comenci en nou període. Així podem decretar que l'anàlsis quantitativa és prou satisfactòria!

Però és que el fet és que les coses millors són les que no es poden contabilitzar!! He fet tants amics que no sé com els podria contar, d'entre ells ja n'hi ha alguns en els quals pots confiar realment i d'entre tot això també saps que els amics que vas deixar a Barcelona no t'oblidaran perquè t'anyoren en la mateixa proporció que tu els anyores a ells! I per això aquest mes de novembre serà un no parar perquè venen en primer lloc en Marc i en Teix de Rotterdam (avui mateix i fins dema), tenc intercanvi amb Ostnabrück amb Egea la setmana que ve, na Mireia de Gironella el 13 i tots els altres geògrafs grillats (Mur, Gerard, Alba, Eli, Lopes, Guillem, Cuevas i Dani), serà un no parar!! I a més hauria d'anar a Bèlgica a veure en Jaques Fontain i na Laura! no se com ho faré tot perquè es clar, també he de fer feina, que Coastal Morphodynamics i Phisical Hidrology no es presenten fàcils! Quan el temps no és suficient per fer tot el que necessitem, és boo perquè vol dir que no ens avorrirem! Així i en conclusió el passat va anar in crescendo i pel que veig i puc preveure també passarà en el futur!! Estic content tot i que faci un dia de perros d'aquells de pluja, cel gris i vent gèlid, perquè se que tot i això disfrutaré d'estar per aquí, perquè podriem dir que el meu capital social ha augmentat en mesura i això em reconforta perquè sé que no estic sol.

Anant a un altre tema, però que no s'allunya massa de l'actual, ahir va fer un mes que no escrivia; i és que per escriure t'has de veure influenciat alhora per tres factors claus: temps, inspiració i coses per explicar. Del tercer no men ha faltat mai, però pel primer les coses han estat diferents; anar a Grècia, tenir certa nostàlgia i anyorança de tot el que vam veure i viure, en uns dies en que no podia pensar en res més i que l'estudi s'em feia dificilíssim, després llegir com un condemnat per fer el treballet substitutori per la part que no vaig fer quan era per les Cyclades, l'examen, i així amb la tonteria se'm ha passat un mes! Però ara com que tornem a la normalitat després d'un octubre mogudet i que tendré més temps per cavil·lar temes per escriure esper no tenir tan llargues esperes, però com saben molt be per la meva terra, quan nuen no fan corda!

Dels altres temes que tenc per escriure com un de paisatge holandès del qual ja tenc notes i idees, del de Grècia: sensacions, records i demés no en xerraré avui. Avui era com una mena d'aniversari per celebrar lo be que em van les coses després de 2 mesos aquí, 22 anys cumplits, la carrera gairebé acabada i una font d'amistat que no deixa de créixer i multiplicar-se! Pels altres temes miraré d'agafar inspiració, perquè aquesta em sol venir quan vaig en bici sol, pensant i cavil·lant, ja que no tenc cap aparatet per deslligarme del món escoltant musica. Així veiem com tampoc és tan negatiu no tenir MP3 no? Fins a la pròxima que esper que arribi en breu.

Carpe Diem i cap a Grècia!

La meva obsessió per viatjar està arribant a punts inesperats. Ja fa cosa dún mes i mig els companys d'Egea Barcelona em van proposar d'assistir a un Seminari a les Illes Gregues durant la segona setmana d'Octubre, però jo tot aplicat vaig dir que no perquè sabia que tendria feina per una assignatura que hauria d'aprovar ja que és la que em convaliden per acabar la carrera.

Fa cosa de 4 dies em van informar de que hi havia una placa vacant als participants corresponents a Barcelona i jo amb la ilusió que em fa viatjar a terres mediterrànies a la recerca de paisos propers al nostre i que crec tenir prou temps per acabar tota la feina vaig haver de dir que si. Què més podia fer, hi ha coses que només passen una vegada i s'han d'aprofitar així que... Carpe Diem i cap a Grècia!

Així és dilluns 6 d'Octubre surto amb els geògrafs d'Utrecht cap a Dusseldorf fent escala a Zurich i arribant a Atenes a la tarda, on passarem 1 nit. . I després sortida del port de Pireus cap a Ios on estarem uns dies i després cap a Santorini. El que no sé és molt bé com està el programa del seminari, però ja vorem una mica, potser improvitzant un poc... vorem com va!

Imagina, altra volta, i després de gairebé 15 anys, el partennó i el teatre grec, ...Grècia, la cuna de la cultura mediterrànea! una cultura molt propera tot i la llunyania, l'essència de les terres aillades a les Cíclades, la base de molts dels mites grecs, illes i terres per on passaren Ulisses, Aquiles, Àjax,... i altres personatges reals: Aristòtil, Pitàgores, Arquímedes, Eratostenes, Heràclit... que posaren les bases de la ciència moderna. Crec que després de tants anys, des de que hi vaig anar per última vegada, mágradarà assaborir tota aquesta essència que no recordo o que més bé encara no coneixia.

Tornem el 15 d'octubre, així que tendré prou temps per estudiar l'examen del 28 i acabar de llegir tots els articles que em queden pendents. Una feinada! Però espera, que el professor encara m'ha afegit feina al munt demanantme un Essay d'una pàgina sobre un llibre que m'he de mig llegir. Aquesta era la condició per poder el viatge. Però la veritat és que si he de patir per aprovar ho faré ja que el viatge no me'l treurà ningú.

Espero doncs que la il.lusió d'aquest viatge no em foti el curs. Igualment si això passés no seria per haver fet el gos ja que treballo tant com puc i el millor que puc. La cosa és que no sé si la metodologia emprada és ben bé la mateixa i tampoc podem considerar que tengui un anglès de filòleg de Cambridge, però mira, aquesta és l'aventura i hi farem front si així és necessari.

Vaig a seguir amb el treball sombre l'EIA de Nova Zelanda, que hi ha molt per fer i no gaire temps per acabar-ho. Ha d'estar llest abans de diumenge! Tornaré a escriure en tenir temps! Fins llavors.

Putes i canutos: Tòpics i realitats

Normalment i com és típic a cada regió o país se li dóna un tòpic que el caracteritza i el diferencia de la resta, com una icona que resumeix i simplifica en gran mesura tot el que aquell indret té. Doncs bé, aquests anomenats tòpics són sovint motiu de problemàtica ja que és ben sabut que per exemple els toritos i els vestits de sevillanes a les rambles de Barcelona no són precisament els motius que més identifiquen la ciutat ni la cultura d'aquest país.

Anant una mica més lluny, als Països Baixos, he vist també aquesta problemàtica, que diferencia moltíssim la realitat de la "ficció". Precisament hi vaig anar pensant fa cosa de dos dissabtes passejant pels carrers d’Amsterdam, que essent la ciutat més emblemàtica dels Nederlands (tot i que no és la capital administrativa) és també la més turística. Doncs si, si Espanya es representa amb els toros i el flamenco, Amsterdam es representa amb els Cofee shops i les putes, i això no és precisament el que identifica als holandesos. La veritat és que ni el fet de fumar es considera com un acte positiu aquí; fumar està prohibit als llocs públics, fins i tot a les discoteques, i aquí es respecta la llei, no com pel nostre país... que estem fets d’una altra pasta. Fumar és una cosa que aquí es concep per fer a casa o pel carrer, fins i tot a les andanes de tren, he vist simbols de zones de fumandors, que ja em diràs tu! I pel tema putes, tampoc he vist que els holandesos siguin uns viciosos, o és que potser s’ho amaguen molt bé!

O sigui que podriem dir que Amsterdam manté aquests tòpics per als visitants i turistes que venen, com una imatge de la ciutat que com que dóna ingressos, val la pena conservar tot i que molt sovint i com és el cas del Barri Roig, la imatge que reflecteix és més bé degradada. I és que mireu fins on s'estén el tema que només de posar Amsterdam al "Google imatges" de les 20 primeres fotos 15 són de putes i canutos! I pel que vaig veure el tema també s’ha convertit amb un afer globalitzat ja que les putes són de per tot menys holandeses i això evidentment demostra que és una feina indesitjada i que només els més necessitats (en aquest cas necessitades) la volen fer.

El fet però és que no em va acabar d’agradar aquesta imatge que es vol mantenir de la ciutat d’Amsterdam, de porretes i viciosos; en part si, una ciutat que demostra llibertat d’acció i d’expressió, però per altra una imatge que tendeix a eliminar altres virtuds de la ciutat que tot i que encara no hagi vist personalment han de valer molt la pena, a part de l’arquitectura i la fesomia cuidada de la ciutat, com siguin els museus, l’art o la cultura. Temes que evidentment encara tenc pendents.

I de tornada a Utrecht, vaig adonarme de que l’esència d’Holanda es troba més assentada aquí, sense turisme i sent una ciutat més petita, els tòpics es dilueixen i deixen veure la realitat d’un poble que tot i no exhaltar massa la seva personalitat (perquè segurament no els hi fa falta, com seria el nostre cas) és obert de pensament, culte i amable.

Així que mireu, d’això de tòpics més val no crear-se’n massa o si més no no deixar que aquestes generalitzacions predeterminades ens afectin massa; lo seu és anar a un lloc i conèixe’l de primera mà i després crear opinions. Les conclusions s’han de fer sempre a partir d’un treball de camp com diria la teoria hipotètico-deductiva en el terme més científic i en el nostre cas, de la geografia més aplicada com és l’experiència, el viatge, l’anàlisi i a partir d’aquí la creació d’idees pròpies, com en són aquest seguit d’escrits i de cavilacions que vaig fent i que esper poder seguir escrivint ja que són d’alguna manera, la solidificació d’aquestes idees, perquè no es perdin, perquè es conservin en el temps.

Per setembre... temps plujós

Herfst en equinox. Aquest és el nom de la fita temporal geogràfica que just ahir vam passar en la llengua, es clar, del país. 21 de setembre, equinocci de tardor i per tant moment en el qual la terra està a mig camí entre el punt més allunyat i més proper al sol (entre el periheli i l'afeli) i quan el sol cau perpendicular sobre l'equador. En definitiva, la tardor ha comencat de manera oficial!

Si fem una comparativa nord/sud, la diferència entre hores de sol a l'estiu i a l'hivern varia molt en latituds altes i poc com més al sud ens situem. Per tant en paisos més propers als pols el canvi es produeix molt ràpidament ja que passen de dies llarguissims a l'estiu i nits eternes a l'hivern. Per això segons he anat pensant, l'equinocci haurà de marcar aquest punt mig entre dos extrems a totes les latituds i voldrà dir que ara el dia s'anirà acursant de forma proporcionalment més pronunciada als Netherlands que per exemple a Mallorca o Barcelona.

La tardor no serà igual aquí que a canostra. Els noms de les varietats climàtiques ja ho confirmen: Clima Mediterrani i Clima Atlàntic. Les fulles comencaran a caure, comencarà a venir el veritable fred però suposo que el tema pluja seguirà estable. Ja ho diuen les característiques del clima atlàntic: estius suaus, precipitacions repartides per tot l'any i humitat constant. Així les estimades tardors mediterrànees on s'acaba per fi la calor, comencen a fer quatre tempestes de trons i llamps, i la temperatura és per fi agradable, enguany no vendrà. Suposo que els canvis seran progressius clar, però no crec que siguin gaire marcats, almenys no per la pluja. Per mi l'estiu pròpiament dit ja fa temps que es va acabar, exactament des del moment que vaig baixar del cotxe a Orleans.

Per tant celebrem l'arribada de la tardor, la millor època de l'any ja que és quan va néixer, ja anys enrere l'autor d'aquestes línies, exactament en un 26 d'octubre de 1986. En temps de magranes, com el Dimoni Cucarell! (no oblideu felicitarme e?).

Ja ho deia Guillem d'Efak:

Les fulles van abandonant la branca

per setembre, temps plujós

el sol morí com un caliu s'apaga

per setembre temps plujós

[...]

Si el maig vingué i per mi encara és setembre

un setembre, temps plujós

setembre, temps plujós

Apuntant cap a la integració miraré d'escriure a partir d'ara, un breu apartat de paraules en Holandès, a veure si així em queden a la ment, imraré que sigui relacionat amb el tema de cada escrit.

Apunts d'Holandès (CATALÀ-DUTCH):

Estació:seizoen

Estiu: Zomer

Tardor: herfst

Hivern: winter

Primavera: lente

Nord: noord Sud: Zuid Est: Oost Oest: west

Equinocci: Equinox

Solstici: Zonnewende

Humitat: vocht

Tempesta: storm

Pluja: regen

Sol: Zon

Temperatura: temperatuur

clima: Klimaat

Latitud: lengtegraad Longitud: Breedtegraad

Setembre: september Octubre: Oktober Novembre: November Desembre: December

Dimoni: demon

Identitat

Català i de cap altre lloc, així és com em sento, lligat al meu país que es defineix bàsicament entre dos llocs Mallorca i Catalunya, on he viscut, però també de tots els llocs on tenim els mateixos trets culturals i liguístics: els Paisos Catalans. El tema el plantejo perquè ha estat un dels temes que se'm han imposat més aquestes primeres setmanes on m'he hagut de trobar amb gent nova, molt sovint amb diferents maneres d'entendre el món.

I és que crec que la meva persona es defineix per una identitat, que ve marcada a partir d'uns origens, una sèrie de coses que m'han format i marquen la meva manera de ser. Coses de les quals no em puc ni em vull deslligar. Perquè és quan t'allunyes del teu país quan trobes més la necessitat de dir d'on ets; i jo, a diferència de molts Erasmus de l'Estat espanyol, l'espanyol el deixo, perquè jo sóc Català.

I quan et presentes, bàsicament mires de que surti Mallorca o Barcelona ja que són dues destinacions prou conegudes; i dius que parles 3 llengues, la teva, el Català i les altres el castellà i l'anglès totes dues molt útils per viatjar, però que la teva és la que és. Això precisament ja se'm va plantejar el primer dia quan fent una ruta cultural per Utrecht amb els geògrafs d'Egea es va anomenar que als Paisos Baixos durant l'esplendor del "Imperio donde nunca se pone el Sol" havien imposat el catolicisme i el castellà. Amb això jo vaig comentar que m'hi sentia identificat, no pel tema religiós però si pel tema linguístic. Tot d'una dos dels madrilenys que conformen el grup ja em van mig saltar al coll dient que si jo era espanyol i tal, que si ens haviem d'independitzar ho haviem de fer bé,... bé finalment em van tancar el tema dient que "no nos vamos a pelear el primer dia", tot i que a mi m'hagués interessat saber a que es referia sense necessitat d'enfadar-me amb ningú perqè jo tenc clar que sóc, i si els altres volen pensar diferent, endavant. Bé ara tots dos ja sabem de quin peu ens calcem i evitem de treure el tema, tot i que surt. I tant que surt! Ja ho dic ja, estar fora de casa et fa ensenyar als demés d'on vens, qui ets, tot i que de vegades el tema de l'ideologia política pugui ser conflictiu. Per això de vegades val més evitar-lo una mica, tampoc cal barellarnos amb tots els que pensen diferent no?

El cas és que m'he sorprés bastant de que molts holandesos i gent d'arreu d'Europa conegui la nostra existència com a poble diferenciat, però que també n'hi hagi molts d'altres que encara creguin que Spain = spanish, sangria, paella, toros, siesta i flamenco. I fora d'aquests tòpics jo miro d'explicar la multiculturalitat de paisos que volguem o no vivim en un estat anomenat Espanya on les diferencies regionals són bastant marcades.

I si, m'ofen el fet de que hi hagi gent que no pugui veure i entendre que per sentir-te d'un lloc no cal tenir el carnet ni demanar permís a ningú. Ja m'ho van dir: "quieras o no, eres espanyol" i jo, ho sento molt, hi tendré un grapat de documents que ho diuen, però el cap i el cor potser diuen una altra cosa. I ja quan els vaig dir amb el meu supercastellà a la catalana que "a veces me cuesta hablar castellano", es van escandalitzar moltíssim, dient que "no entiendo cómo en Espana hay gente que no puede hablar bién el castellano" i jo vaig contestar, no, -no es que no sepa, es que a veces me salen las palabras en catalan i no encuentro la manera de expresarme- quin greu que els va sebre!

És questió de respecte. De veure la diversitat com una riquesa i no com una cosa dolenta que cal eliminar. I si ens veuen tan dolents i perillosos que ens deixin anar que no hi posarem cap trava! segur que als bascs tampoc els hi faria res que els deixessin de catalogar com a terroristes i a nosaltres com a aferrats o poc solidaris! en canvi no ens deixaran no, que seria Castella sense Catalunya, País Valencià, Illes Balears i Euskadi? Madrid potser? que només és regió rica pel fet d'acumular la riquesa d'un estat centralista? crec que la resposta ja és prou clara.

Amb això ja m'he declarat prou com a "rojo, radical y separatista", i part de tot he donat la meva opinió sobre el tema de la Identitat, una cosa que moltes vegades ens hauriem de plantejar sèriament ja que és part important de la nosta persona, de la nostra història i del nostre futur.

Com una vegada va dir un amic, Lucio, que vaig conèixer per les valls prealpines de la Lombardia, "visca a la llibertat i la pluralitat dels pobles i les llengues!"

sortint de bon dematí... te fuig es paparró!

Quina gràcia que li va fer a en Pirri aquesta expressió quan per primer cop i no fa tant, la va sentir quan xerravem de no se que per allà a Barcelona. I és que aquesta expressió tan nostra i mallorquina es pot aplicar al 100% a les passejades matinals amb bicicleta, per exemple, per anar a la Universitat. Només sortir per la porta ja t'enveeix una frescor sobtada, però com que és un 4t i al passadís exterior de 't Gooylaan 113 2a hi pega el sol, el tema encara no es nota gaire.

El problema sol venir quan atravesses l'avinguda i comences a pedalejar sentint només la brisa fresca a la cara, si és que no plou, ja que si és així a més de fresc per no dir gelat, acabes xop; i aixó que la tardor només ha fet que comencar! Ah! i és clar, el so carregós i omnipresent de la teva carraca (la bici vull dir), que dia a dia i degut a les condicions climátiques i a la canya que li dones, es va degradant progressivament fent cada dia sorolls nous. Així que entre el parafang de la roda de davant que va mig desfet i fa un clec-clec-clec, la roda de darrere que més que una roda rodona sembla una "Ruffles onduladas" i que a cada volta et desestabilitza la bici (rap-rap-rap) i la panera del davant que la pobre ja està foradada de per tot de cada vegada que et cau la bici, tens un concert assegurat a cada tram de carrer que recorris encara que no portis cap mena d'mp3 a la butxaca!!! i amb vibracions incluides, que defineixen que un dia d'aquests la roda de darrere dirà prou i m'enviarà a fer punyetes!!

A part de tots els efectes tècnics, cal dir que recorrer 5'5km per anar a la Univeritat no és poc, però amb temps cronometrat varies vedades per en Joan Bestard i per la meva persona són 18min. No és gaire temps però suficient per treure`t els maldecaps, pensar amb tot el que has de fer, recordar tot el que no recordes de la nit anterior, espavil.lar-te si és que et despertes i relaxar-te si és que tornes cap a casa. Així que en definitiva resulta d'un efecte molt més bo que tornar amb els Ferrocarrils de la Generalitat de la UAB cap a Bcn, i a més tardes molt menys i fas exercici!

I és que sí, fas exercici, i això ho notes, fas un promig de 15-20km al dia i els lligaments i articulacions se't desoxiden que és un gust!! i potser et desinfles una mica de les panxades que et fots, perquè ho has de reconeixer, t'agrada menjar! el problema és que les birres nocturnes potser ho compensen... Si us plau no em prengueu per un alcoholic. Perquè ho vegeu us diré que ara mateix ja em sento amb condicions físiques i mentals per anar a classe, cosa que si vas en tren o en bus no et passa. El que ja costa més és tornar cap a casa amb les venes plenes de Heineken o qualsevol altre mescla etílica, però això ja són fruites d'un altre paner!

I tornant al tema del fred, quan ja sobrepasses el pont del tren i gires cap a l'estadi de l'Utrecht el fred que poguessis sentir als bracos per Smaragdplein ja es transforma amb caloreta interior i fins i tot suor; però les mans segueixen gelades! i la cara.... també, per això de la cara, bàsicament i pel cap humit de la dutxa que t'has pegat fa cosa de 45min quan encara dormies de dret a la dutxa sota l'aigua calenta després d'aquell eixordador crit del despertador que no vols sentir però que és allà... si si, sense cap mena de dubte, la son, la mandra i fins i tot el paparró te fugen de cop!!

Des d'aquí podriem fer una teoria determinista veient la causa de perquè al sud som tan vagos i rondinaires i aquí al nord tan feners i aplicats. És unicament degut a la rasca i les bicis!!! està demostrat empíricament!!! Ja voràs tu quan arribi l'hivern fliparàs nen!!!!

I així són les meves sensacions matinals d'abans d'anar a classe que no volia deixar de posar, ja que solen ser coses com aquestes les que s'obliden amb més facilitat i s'han de recordar, no és així Leila? El pròxim article l'escriuré potser de coses més científiques, o potser no, tot dependrà dón bufi el vent aquell dia. M'en vaig a classe que per dos que en tenc a la setmana no he de fer tard!

Una mica d'holandès:

bicicleta: fiets tren: train

fred: koud

cervesa: Bier ressaca: kater

son: Dromen mandra: luidheid

carrer: straat placa: Plein pont: brug Laan: Avinguda

treballar: werk

teoria determinista: deterministische theorie

paparró (paparra petita amb google translator...): kleine teek

Geregistreerd Capital

Aquest és el nom d'un dels meus objectius pricipals a l'actualitat, aconseguir el que un dia va anomenar el meu bon amic Tim Riffe de Michigan, Capital social i que vulgarment he traduit de forma rastrera amb el traductor de Google (Spanish/Dutch). I és que la veritat que costa una mica tornar a aconseguir un grup d'amics de vell nou, tot i que, Geofluixots, us asseguro que ningú us substituirà. Que passa? per aconseguir capital social s'ha de treballar fora de la universitat, o al menys fora d'horari lectiu i mirar de que la proporció de gent treballada sigui una mica desproporcionada mirant i enfocant sempre al gènere contrari.

Per això els últims dies (diriem més bé nits) les he dedicat a sortir de parranda, tot i que sense passar de les 4 de la matinada i sense accedir dels nivells òptims d'alcohol per poder arribar en bicicleta a casa sense caure de la bici o fotre'm dins un canal! La veritat és que sortir per Utrecht està molt bé, i de nit encara millor! Un numero considerable de pubs i bars on triar i un munt d'estudiants de tot arreu per compartir-ho!

I ara el tòpic d'avui; com diria el meu altre gran amic Sergio Cuevas, al qui per cert li dec un article en aquest mateix blog, que en són de guapes les noies holandeses!!! Com pot ser una perfecció tan sublim? ara en tenc unes cuantes treballant a les taules del davant i ja m'estic posant malalt!! Decididament les Blond Girls d'Utrecht són una passada, però no només son holandeses, també daneses, sueques, noruegues, irlandeses, alemanyes... però si he de dir la veritat les que també valen molt la pena i no són rosses són les italianes, que conserven allò que crec que trobaré a faltar i és l'esència mediterrània, el tracte diferent que tenim per allà baix i que per aquí dalt manca una mica. Bueeeeno ja ens hem enmalaltit prou no?

El fet, que aconseguir una altra vegada el que tenia a la UAB de poderme aturar a cada taula del bar de la facultat per parlar amb una o l'altra (els que sou de la facultat ja sabeu perquè ho dic) serà una mica més difícil aqui, bàsicament perquè de moment no he vist que el bar sigui un gran punt de trobada, però tot i això confio en les meves dots per fer amics, amigues i el que vengui.

Doncs si, avui sóc aqui a la biblioteca des de les 9 del matí no perquè sigui un motivat a l'estudi, sinó perquè sóc un despistat empanat de la vida. Pensant que tenia classe a les 9 he dormit 5 horetes (per cert! al nou llit després de dormir 2 setmanes a terra!!) i he sortit tot xalest cap a la UU amb la meva bici-tartana que fa un renou que se sent a 2 kilòmetres però que va molt bé, he arribat puntual (veis com puc ser una persona seriosa i complidora??), he mirat l'horari i... tenia classe a la 1! per això que ara aprofito per contar aventures i desventures en les 4 hores que he de passar per aquí, ah! i després tenc 4 hores de classe! Ja en tendràs! a la pròxima tranquil que no et torna a passar! i avui vespre una altra vegada al Maria a fer unes birres, si és que.... Va, nem a aprofitar el temps, vaig a llegir uns articles que tenc pendents d'Environmental Impact Assessment. Seguirem escrivint.

NOTA: Gràcies a Sergio Cuevas, gran antecessor meu amb el tema Erasmus a Utrecht, ja sé posar apòstrofs, accents, guions i demés tot i que en teclat encara té algunes mancances i no hi ha corrector de català. Que els déus de la ortografia catalana em perdonin!!

De la UAB a la UU tot un univers de diferències

Estic assegut a una de les moltíssimes taules de la Universiteitsbibliotheek de la UU (Universiteit Utrecht), són gairebé les 4 de la tarda i aquí com sempre, està a vessar de gent que estudia o bé fa algun treball o pràctica pendent. Si considerem que només estem a principis de setembre és increible com nés daplicada aquí la gent! A Barcelona tot just a principi de curs només hi ha 4 frikis estudiant a la biblioteca de la Universitat.

I és que és així, no mestranya que vagin més avancats que nosaltres, perquè no només és questió de desenvolupament material, sinó també social. Veig que realment els holandesos són gent molt seriosa en termes de treball, igualment que molt eficients, ah! i això si, també molt educats i de tracte agradable; tot i que també cal dir que de vegades una mica massa estrictes pel meu gust. També he de dir que quan es tracta de passars-ho bé tampoc es queden curts!.Els "mediterranis" som una mica més tranquils o lents si es vol, com també duna ineficiència sovint considerable i amb concepcions del temps una mica relatives. Tot això farà que magi de plantejar seriosament el canvi de les meves aptituds. Certament ja ho estic intentant, però sovint no es fa gaire fàcil tenint una inèrcia com la que he tengut per la UAB aquests últims anys.

Seguint amb el tema i centrant-nos en la Universitat, i pel que he pogut veure durant aquests primers dies a la UU, aquí el mètode de treball és considerablement diferent: cada semestre està dividit en dos períodes en els quals només es poden fer dues assignatures de 7,5 crèdits cada una. Daquesta manera saconsegueix aprofundir molt més en cada un dels temes tractats i que els coneixements sarrelin molt més del que ho fan en sistemes com el nostre en que sha de prestar atenció a 6 assignatures alhora i en algunes, per la manca de feina o datenció acabes per desaprofitar bona part dels coneixements que podries adquirir.

També sembla que el volum de feina és més que considerable, durant els 10 dies que portem de curs ja shan donat un bon grapat de lectures a fer i les explicacions a classe són prou dures i denses. També sembla que lalumnat pren molta més part en les classes en intervenció per exemple, de manera que quan el professor explica els alumnes ja tenen aquells coneixements sobre el tema i són capacos de fer preguntes o discutir sobre el tema amb el professor. No com a casa nostra, on a bona part de les classes shi va sense saber ni quins temes shi tractaran. Així estem! i pel que veig mhauré de posar les piles!

Passant a altres temes, una cosa que sobta molt tot just entrar a la UU és que realment veus el que és una Universitat com Déu mana! Res de blocs prefabricats de ciment i parets pintades o fetes malbé per la humitat o les esquerdes. En aquesta universitat shi fa una inversió molt grossa i també sen té cura, tant per dins com per fora es cuida molt lentorn de lestudiant. Per això només cal entrar a la Biblioteca central on ara mateix sóc. Aquest edifici és un dels més nous que hi ha, es va innagurar al setembre de 2004. El seu arquitecte va planejar ledifici de manera que la temperatura interior i la llum entrant fos ladequada per la conservació dels milers de llibres que hi ha. Amb un total de 6 plantes, la Biblioteca Central emmagatzema bona part dels documents de totes les disciplines impartides i en la qual la secció de Geociències ocupa gairebé una planta sencera!! I no és que precisament es tracti dun edifici petit! Lestructura de ledifici es basicament de ciment armat pintat de negre, vidre i metall. Les parets exteriors cobertes per unes vidrieres de mida considerable i amb un dibuix de motius vegetals que es va repetint a totes les parets, serveixen com a reguladors de la llum entrant i també de la temperatura. A partir dun sistema de sensors, el mateix edifici és capac de percebre lentrada de llum segons la direcció obrint part daquestes vidrieres de forma automàtica perquè entri la llum directa igualment que també obrir els vidres interns aconseguint regular la temperatura.

A part de tot el tema estructural cal dir que el disseny és una passada i la sensació que dóna és la perfecta per estudiar i treballar. A més a més està totalment dotada dordinadors, taules,... i fins i tot una sala de descans (chillout que diuen) amb sofàs i televisors. És clarament molt funcional i bàsicament és un espai concebut per lestudi.

La veritat és que difereix bastant de lAutònoma o daltres univeritats del nostre país, on la inversió per tenir una universitat millor i un sistema densenyament eficient no és precisament modèlica. A part de la poca cura que es té amb les instal.lacions els plans destudis no es formulen per lalumne i amb visions de futur professional, sinó cap als departaments i professors que en bona part només sinteressen pel seu protagonisme i pes al departament per fer més o menys assignatures. Aquí segurament el sistema corrupte de departaments també existeix però almenys sembla haver-hi un planejament adecuat per a lestudiant, perquè en 3 anys pugui tenir uns coneixements adequats de grau i en quatre o cinc ja el titol despecialització (màster). Ah! i tot això evidentment amb un bon nivell danglès tant per part del professorat com de lalumne, que dona opció a tots els estudiants internacionals que triem Utrecht com a Universitat de destí igualment que per a tots els màsters que shi imparteixen i que al menys en geografia no són pocs. Igualet que a la UAB, on per algun articlet que ens donen a llegir en anglès ja montem un ciri dient que no entenem res.

De moment, aquestes són les meves visions sobre aquest nou país on a poc a poc em vaig integrant. Ara veurem com va tot en els propers mesos, aveure si totes aquestes expectatives són reals i a veure si els esforcos (esperem que si) dónen un bon fruit. Si més no sempre ens quedarà lexperiència no?

Aviat tornaré a escriure sobre altres temes no tan acadèmics i als quals també vull prestar ateció.

NOTA: Si en el text no apareixien apòstrofs, lletres com la c trencada o determinats signes és perquè els teclats holandesos, tot i el seu graaaaaan potencial, tenen algunes deficiències.

De Mallorca a Utrecht a ran de terra

Perquè poguent fer les coses fàcils les compliquem tant? Doncs perquè no! Perquè poguent agafar l'avió i ser a Utrecht en 2 horetes hi havia d'anar amb vaixell i en cotxe? Doncs precisament per disfrutar del viatge, per fer el trajecte de manera progressiva, veient tots els canvis en el paisatge que em van dur des de les Illes Balears fins a les terres flamenques del Ranstad.

El viatge doncs es plantejà quan en Marc i en Teix, companys meus de classe a geografia a la UAB van dir de pujar als Països Baixos en cotxe per tenir un altre mitjà de transport i poder nar per aquí i per allà. Jo personalment prefereixo el tren, però tmpoc és tan mala idea. El fet és que com que jo era a Mallorca i tenia parada gairebé obligada a Barcelona, per despedirme de la meva ciutat i els meus amics, vaig decidir pujar en cotxe amb ells i viure aquest viatjet de manera diferent, anant al país al qual he de passar un any d'una manera més suau i sense grans contrastos o canvis; prou assustat estava ja pel fet de venir a viure aqui!

Així l'aventura començà el mateix dimarts 26, quan a les 9 del matí, després de despedir-me de de la familia, i sense saber encara on viuria els pròxims mesos, vaig agafar el vaixell des de Palma per arribar a migdia a Barcelona, on en aquelles poques hores vaig trobarme amb alguns dels personatges més vàlids, com en Dani, en Miquel Mur, en Pau, na Carol, na Mireia, n'Aureli i n'Eli. Per desgràcia no vaig poder veure a tothom, però no tot és possible.

El fet però és que el pla inicial va canviar una mica perquè en Teix tenia feina a la Seu d'Urgell i van haver de sortir només en Marc i jo, i per fer més curt el trajecte Bcn-Utrecht vam quedar de trobar-nos a Figueres, la ciutat amb tren més propera a Olot i a la frontera francesa.

Així doncs havent dormit a ca l'Aureli em vaig dirigir a l'estació de Sans on vaig agafar un trenot, un Estrella, d'aquells que arriben a Cerbère (França) i que em va dur fins a Figueres. D'aquesta manera va començar un viatge que ens portaria 2 dies de cotxe sense parar, amb maletes fins a les orelles i ajudats pel TomTom den Marc vam creuar la Jonquera, passarem per Perpinyà deixant el Canigó i tot el Pirineu Oriental enrere, i en direcció Montpeller vam desviar-nos en direcció Nord per creuar el Massís central francès, per una autopista endemoniada de curves i pendents que no facilitaren gaire el camí, arribant a una cota màxima de 1100m.

Una cosa inesperada va ser creuar el viaducte de Millau, el pont més alt del món, situat a prop de la població que en porta el mateix nom. És tan alt que la seva columna més alta (343m) és més alta que la Torre Eiffiel (324m). La veritat és que és impressionant, tot i que quan hi ets no sembli que realment sigui tan alt; tot i això mirar les pilastres que subjecten els cables que aguanten el pont dona molta impressió.

El paisatge anà variant progressivament a mida que ens dirigiem al nord, primer mediterrani costaner, que anà evolucionant, passant a ambients més humits, fins a arribar a l'altura de Clemont-Ferrand on el paisatge ja era completament oceànic; igualment que les cases i els pobles en general canviaven la seva fesomia. Això si, em vaig fixar en el nombre de castells que hi ha per totes aquelles terres, que són realment boniques. Pel que sembla vam passar molt aprop de la població de Roquefort, d'on també vam tastar el formatge, impressionant!

I així una vegada arribats al peu nord del Massís el tema muntanyes va arribar al seu final, succeint-se per un continu de camps de conreu i boscs de caducifolis marcats per turonets que conformen el paisatge i ara un aquí, ara un allà, poblets que recordaven que en aquelles zones tan rurals també hi havia vida humana.

Al final del dia, cap a les 7 de la tarda i amb el diposit en reseva vam aterrar finalment a Órleans, on vam acabar el dia després de fer uns 700km en un total d'unes 8 hores. El següent dia fou diferent, però a això ja ho explicaré més endavant i així quan tengui menys son i inspiració seguiré amb la narració del viatge.

5 cèntims de la meva vida: El repte d'anar sempre més lluny

D'aquí a poques hores farà una setmana que va començar el meu gran viatge, un Erasmus a Utrecht (Països Baixos) per tot un any; un repte de superació personal. Durant els últmims anys m'he anat plantejant que la vida està plena d'experiències per viure. Si no les fas te les perds i si esperes que ho facin per tu, ho tens clar! per tant el que cal és aprofitar el moment i tenir sempre valentia i decisió per fer-ho.

Primer va ser un campament d'uns dies amb els escoltes quan tenia uns 13 anys, que em va costar esforços inimaginables; després un mes de Juliol a Irlanda, duríssim i el proper ja va ser el més fort: Anar a viure de manera indefinida a Barcelona, cosa que em va canviar la vida i crec també, va influenciar molt en la meva manera de fer i de viure. Després d'haver viatjat durant els últims estius pel meu compte a Islàndia, Àustria i Itàlia, he optat per ampliar l'horitzó conegut, per arriscar encara més, per superar-me a mi mateix i per dur a terme experiències que si no les faig ara ves a saber quan podré fer-les; una feina, una casa o una parella són lligams molt forts i com que actualment no tenc cap dels tres aprofitaré per volar una mica, per viure l'aventura en majuscules, i a aterrar... ja hi serem a temps no? tampoc som tan vells!

La inspiració de fer aquest Blog vé a partir de la idea que el meu bon amic Marc Torrell em va donar, i per això, havent llegit el seu blog (excel·lent per cert) també a mi m'han vengut ganes d'explicar la meva experiència, la nova vida que se'm planteja, per poder-ho compartir amb les persones que estim i que majoritàriament són molt lluny d'aquí, i perquè no, també amb les que ho trobin interessant.

Així per tant comença el llarg viatge, un viatge que segons com es miri es pot plantejar com el sentit mateix de la vida, el viatge que Constantin Kavafis anomenà com Viatge a Ítaca, seguint la llegenda èpica de la vida de d'Ulisses, que va dendicar la seva vida a viatjar per coneixer món, on la seva motivació principal va ser disfrutar del camí i no del destí, en poques paraules, disfrutar del moment i de l'experiència.

Viatge a Ítaca:

Quan surts per fer el viatge cap a Itaca,

has de pregar que el camí sigui llarg,

ple d'aventures, ple de coneixences.

Has de pregar que el camí sigui llarg,

que siguin moltes les matinades

que entraràs en un port que els teus ulls ignoraven,

i vagis a ciutats per aprendre dels que saben.

Tingues sempre al cor la idea d'Itaca.

Has d'arribar-hi, és el teu destí,

però no forcis gens la travessia.

És preferible que duri molts anys,

que siguis vell quan fondegis l'illa,

ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,

sense esperar que et doni més riqueses.

Itaca t'ha donat el bell viatge,

sense ella no hauries sortit.

I si la trobes pobra, no és que Itacat'hagi enganyat.

Savi, com bé t'has fet,sabràs el que volen dir les Itaques.

II

Més lluny, heu d'anar més lluny

dels arbres caiguts que ara us empresonen,

i quan els haureu guanyat

tingueu ben present no aturar-vos.

[...]

III

Bon viatge per als guerrers

que al seu poble són fidels,

afavoreixi el Déu dels vents

que el velam del seu vaixell,

i malgrat llur vell combat

tinguin plaer dels cossos més amants.

Omplin xarxes de volguts estels

plens de ventures, plens de coneixences.

Bon viatge per als guerrers

si al seu poble són fidels,

que el velam del seu vaixell

afavoreixi el Déu dels vents,

i malgrat llur vell combat

l'amor ompli el seu cos generós,

trobin els camins dels vells anhels,

plens de ventures, plens de coneixences.

Constantí Kavafis; adaptat per Lluís Llach, "Viatge a Ítaca" (1975)