Mal vos pegàs gota!!

Agnòstic és el que solc ser però amb una situació com la d'avui o bé em faig ateu o bé ja directament em faig integrista o el que faci falta!

9:20h del matí de diumenge. Al llit com és normal, perque encara que demà tengui un examen, ahir vaig fer tard estudiant i desitjava les meves 7 merescudes hores de son. Tampoc és demanar tant! El fet és que els malparits, desgraciats, torracollons, fills de la gran puta de capellans han d'anar a tocar les campanes de l´església de 9:30 a 10 per cridar a missa. Me voleu venir a tocar es collons?! Se podrien tocar una altra cosa i deixar dormir al personal!

Com que si crit a la policia no faran res en contra d'aquesta injusticia social en que hom no té dret ni a descansar ni fins i tot en el dia en que Déunostrosenyor, després de crear el món, se va tocar els narambols durant un jornada sencera, faré una altra mena de solicitud. Mal vos pegàs gota! Tan de bò Zeus i tots els deus Grecs i romans, Buda, Alà i Odin vos enviessin un lllamp còsmic que vos entràs pel cul fins que rebentessiu! Poca feina teniu capellans!!

Així que ja que hi som, deman que apliqueu la vostra propia filosofia i no toqueu el que no sona! Ai, si aquest déu vostro en lloc de fer el vago en Diumenge s'hagués posat les piles com ho fan els capellans holandesos ara potser el món seria més just! Així potser no s'hauria de pregar tant de bades per entrar al paradís!

I ara que ja estic despert i no em puc tornar a dormir, que vos heu carregat allò tan apreciat de fer el ronso durant un periòde indeterminat de temps al llit i que només es pot fer en cap de setmana vos escric aquesta carta, aveure si vos l'apreneu bé! Així em quedo ben descansat i ben a plè. I m'és igual si després m'envieu a l'infern per dir el que pens i no el que es podria dir en una societat justa i democràtica! Vosaltres no ho heu estat mai de justos, i de democràtics tampoc!

Idò així si en lloc d'enviarme al Limbo que és on haura d'anar per no estar batiat i ser un eretge de la vostra religió, em voleu enviar a l'infern on només s'hi fan que festes, foguerons, perdició, dones, alcohol i desastres un darrere s'altre, endavant!! Segur que allà baix respecten una cosa tan sagrada com el son i el descans de l'individu! Al cel vos hi quedau voltros! Allà només hi ha Sant Pere, els àngels i querubins, tot el clero i fins i tot algun Miquelet de Porreres perdonat, a part de la rasca que hi ha de fer! No, no, jo pas de tot això! En tot cas al cel dels musulmans on el bon creient compensa la seva estança amb un aren de dones joves! Això si que és el cel i no el que el Bon Jesús enten com a destí on passar la resta de l'eternitat!

Des d'aqui ja només dir-vos que no me faceu enfadar si no voleu patir la còlera dels déus! Esperem que diumenge que ve no me vengueu amb aquestes històries si no voleu que hagi de recórrer als deus pagans per invocar un malefici o comenci a fer pràctiques de vudú a la diana de darts del menjador! Esteu avisats! I ara que vos donin molt pes cul amb una verga de deu pams encara que això sigui pecat capital, que jo me'n vaig a berenar! A la resta dels que llegiu això, salut!

Pròleg

Fa estona que m'ho vaig plantejant. Fins ara he viatjat arreu de l'anomenat antic continent, sobretot per occident i la veritat és que la diversitat de cultures és gran i enriquidora. Des de Sant Petersburg a les Canàries i des d'Islàndia a Santorini, hi ha un conglomerat de petites nacions que conviuen totes amuntegades en un continent relativament petit anomenat Europa. I tot i que del món Mediterrani passant per terres Eslaves i Germàniques i fins a les cultures Escandinaves hi hagi un troç, més o menys ens assemblem els uns als altres. En gran part però, crec que això s'ha vist molt influenciat per la coneguda tendència a la globalització. En els països desenvolupats més que en els altres, i com més urbanitzats més s'accentua encara, la societat de consum està banalitzant societats i cultures fins al punt de crear un model estandaritzat on tots ens comportem igual. Prou bé que ho sé vivint a un país dels més desenvolupats d'Europa on tot i tenir llengua i nació pròpia, la cultura popular i les tradicions s'han perdut. Amb tot això, quina és la diferència entre passejar pel centre de Rotterdam i fer una volta per determinades àrees de Berlin, Milà o París?

Així veus que vas viatjant i al cap i a la fí, tot i les experiències en llocs diferents, veus que tot plegat s'assembla en certa manera. Evidentment canviarem la torre Eiffiel pel Coliseu o la Porta de Brandemburg, però que canviarà? el rerefons de la típica fotografia de turista creant una mostra irrefutable de que en aquell precís instant erem allà?

El que estic buscant és un viatge que em mostri realitats totalment noves; cultures fora de l'abast de les masses i de la societat consumista, o encara que això sigui actualment impossible, al menys que hi pugui albirar un univers de maneres de viure totalment distintes però entranyables. El cert és que de tot el que pugui veure i viure segurament no n'entendré ni una ínfima part, però al menys ampliarà els meus horitzons i segurament m'afectarà emocionalment.

Això precisament és el que buscava quan vaig viatjar a Romania i a Sèrbia la primavera passada, o a Sant Peterburg mateix ara farà dos anys. Descobrir països no tan llunyans però amb un passat sovint tumultuós que em poguessin aportar coses noves; no especialment per la bellesa, que també, sinó per l'emoció de conèixer com es viu a ciutats d'Europa de l'Est, on el que abunda no és precisament el bon nivell de vida, de veure escenaris de guerres que van acabar fa quatre dies com aquell que diu, sentir històries sobre política corrupta i desigualtats socials... Tot plegat et fa pensar i molt. I això encara que no comporti plaer com podria fer-ho anar a passar unes vacances de tot inclòs a les platges blanques de Riviera Maya, omple molt més i et deixa sortir del ramat d'aquesta estimada societat de xais amb picarol.

Si es segueix la ruta alternativa doncs, el viatge es planeja de manera pròpia i es prolonga més enllà del pur moment de viatjar. Des dels primers plans de ruta, les lectures sobre aquella cultura que es coneixerà, noves religions, llengues, paisatges... tot plegat porta un temps, una preparació, perquè en ser allà puguis realment entendre, o almenys veure més detalls de tot el que tens al voltant. I que encara, després de l'experiència puguis seguir enriquint-te amb més informació; i qui sap, potser qualsevol dia d'aquests hi tornes.

El que tenc actualment al cap passa per totes les idees que he comentat fins aqui. Així doncs caldrà sortir com a mi m'agrada, a poc a poc i veient com el paisatge i les cultures canvien al meu voltant i que efectivament tot serà totalment diferent en arribar a la destinació i fi parcial del viatge.

Amics meus l'aventura s'anomena Транссибирская i va des de les portes d'Europa a Sant Petersburg fins al centre d'un dels imperis més grandiosos del món oriental: Beijing. Tot això passant per la Plaça Roja de Moscou, infinitat de deserts com el del Gobi, estepes com les de Siberia Central, terres inòspites i ciutats perdudes com Novosibirsk, a llocs únics com el llac Baikal i la Gran Muralla Xina i fins arribar a la Ciutat Prohïbida. Tot això amb tren, molt de temps, paciència i 9000km per recórrer.

Tot plegat un projecte que espero que no tardi gaire en complir-se. En certa manera el viatge ja ha començat només de plantejar-me la idea de fer-lo. Això si més no encara requereix molta preparació. Fins llavors, segueix somiant.

Sucedanis d'essències (reedició dels pamboliets matinals)

Ara fa gairebé un any vaig escriure una entrada en aquest blog sobre la meva anyorança a la terra, sobre com m'aixecaria en un dissabte qualsevol sent a Mallorca i on les coses més senzilles s'apreciarien més pel fet d'estar vivint a fora, lluny de l'escalfor del Mediterrani. El fet és que torna ser novembre i igualment dissabte, i avui com fa un any he anyorat el pamboliet matinal.

M'he aixecat igualment d'hora però no massa, que ahir em costava dormir-me i m'he dirigit cap a la dutxa on després de despullar-me he rodat les aixetes de la calenta més que de la freda i ha començat a brollar aquell pixarell d'aigua que com no t'arrambis molt a la paret no et banyes i que si no poses més tirant a escaldant que a teba, et geles de fred. Surts de la dutxa, d'aquella habitació plena de baf per dirigir-te a l'habitació, però clar, has deixat la finestra lleugerament oberta i els 8ºC de fora no ajuden massa sent la tovallola l'únic que portes al voltant de la cintura. Et vesteixes i baixes a la cuina. Ni mare, ni pare ni pambolis, només una cuina plena de plats, coberts, tassons i olles brutes i no gaire cosa per menjar. Poses música a la minicadena del menjador, no massa forta ni massa fluixa, que la puguis sentir des de la cuina mentres escures els plats, potser alguna cosa tranquileta de Yann Tierssen?* (veure nota al peu de pàgina) i al cap de mitja hora deixes la cuina amb un estat acceptable.

Ara ja podem berenar! Hi ha pa d'aquell que hem descobert fa poc; un pa semblant al típic pa de pagès català però en versió holandesa que tot i aquesta connotació té prou consistència, sabor i longitud de vida. No hi haurà tamare per berenar amb tu però potser si na Leila; en Francesco ja potser serà més difícil.

Aquí cadascú farà el que fa a casa, versió mallorquina o versió suïssa el berenar de 't Goylaan s'ha reconvertit amb un acte social fora del tipificat berenar a la holandesa on un només busca omplir el gavatx sense dir ni ase ni bèstia i seguir amb l'agitada vida del treball treball treball!! Bé, el treball després, però a mi ningú em roba els 20 minutets de cel a l'hora de berenar!

Asseguts a taula jo ja m'he proveït dels meus necessitats ingredients bàsics per sobreviure a l'hivern i mantenir el meu paradís privat (però amb possibilitat de ser compartit) d'essències de la terra. Oli de ca nostra, d'arbequina clar, domàtigues de Sant Joan que es conserven seques a l'àtic, formatge que pot variar entre maonès o italià (depenent de les existències en reserva), olives trencades, pernil salat o qualsevol altre embotit i potser raïm. Tot plegat pura importació des de les terres més selectes: des de Mallorca, passant per Barcelona, Olot o el Véneto, tot de primerissima qualitat! Els mediterranis no ens conformem amb qualsevol cosa!

Tot això ajuda a mantenir un substitutiu d'essències que en certa manera s'arriba a acostar al que podriem conisderar un Pamboli de veres! Només que amb certs sucedanis que tot i no ser de casa t'hi fan sentir una mica més. No disfrutaràs del solet quan surts a fora, no sentiràs el silenci de l'ambient rural mallorquí, no podràs tocar les xeremies amb tota la tranquilitat del món, tampoc podràs veure el sol ni percebre les ombres que projecta ni veure cap mena de verdor en tots els arbres que ja s'han quedat pelats a més no poder. Però tranquil, no sempre serà així, tu no ets d'aquí i més aviat o més d'hora tendràs oportunitat de tornar al sud d'on provens.

Aprofita l'oportunitat de veure coses noves, treballa dur i fes el que has vengut a fer. Els plaers diaris ja els tornaràs a aprofitar tard o d'hora i mentrestant seguiràs visquent de sucedanis d'essències i fent coses que a Mallorca o a Catalunya serien dificilment de tant nivell qualitatiu. De fet, ca teva sempre serà al Sud on sempre podràs tornar, però vaja tampoc n'hem de frissar massa.

Nota: per escoltar la musica i llegir alhora no he trobat altra manera que fent click a la rodeta central del ratolí sobre l'hipervíncle. O el que seria el mateix, botó dret del ratolí i obrir en una nova pestanya. Disfrutau!

Helios, la Vitamina E i els processos fotosintètics

Antigament l'astre solar determinava nits i dies i amb ells, la vida de les persones així com dels animals i les plantes. Tan fort era l'efecte que en pondre's el sol tota activtat s'aturava, i encara més durant les èpoques hivernals, quan la fosca i el fred no deixen treure el nas de casa. Els temps canvien però i a alguns llocs més aviat que a d'altres i així l'electricitat i altres avencos tecnològics ens van permetre seguir amb la nostra activitat fins més entrada la nit, fins a fer-nos pensar que la natura i l'estat de l'ambient no influeix gaire en nosaltres.

Doncs si que influeix, i molt. El Sol ens dóna consciència del pas del temps perquè amb ell és com diferenciem dies de nits; si sempre fos de dia no tendriem cap referència primària de com comptar el temps. Aquest també ens serveix de guia, ja que permet que ens orientem a partir de saber quina hora és, poguent definir la coordenada geogràfica aproximada en que es troba, però aquí no és on jo vull arribar. Segons semba el Sol, sempre amb mesura i mai amb excés, evita l'estrés i l'envelliment a través d'una substància que es transmet a través de la pell i que arriba per l'irradiació: la Vitamina E.

Tant és així que als Països Escandinaus amb la falta de sol a l'hivern prenen píldores que contenen aquesta substància per tal de prevenir l'estrés. La manca de Sol, el fred, el fet d'haver d'estar tancat a casa són factors que influeixen en l'humor de les persones, en el caràcter també, però més que res en l'estat d'ànim. Per alguna cosa serà que Suècia té l'índex de suicidis més alt del món.

Per sort els Països Baixos no és un país on els dies siguin tan curts ni el caràcter de les persones tan tancat. Tot i així les diferències estacionals es fan notar i molt, i ara potser és quan es noten més. Els dies s'escursen per moments i en els dies més plujosos o coberts quan no hi ha cap possibilitat de veure ni una clapa de cel per dies és quan la cosa es fa més dura encara ja que el dia pot arribar a semblar encara més curt, sobretot a la tarda.

Avui per avui, 28 d'octubre, el dia ha tingut una durada de 9 hores 49 minuts i 30 segons, 3 minuts i 47 segons menys que ahir, entre les 7:29 del dematí i les 17:19 de la tarda. Impressionant com canvia la durada del dia d'un dia per l'altre en les altes latituds e? I ja no parlem de l'alcada del Sol! Quan a la tardor mediterrània el sol escalfa a un angle de 37'2° i el dia dura més de 10 hores i mitja, a la tardor de les àrees deltàiques del Rin presenta una alcada màxima de 24.4°, gairebé el doble!! Per sort aquests dies el fred no es fa sentir gaire i fins i tot algun dia soleiat com avui, es podia estar al sol amb màniga curta a 17°C.

Les coses seguiran canviant i segons m'ha contat el el déu Helios a través de la seva "web oficial" (http://www.timeanddate.com/worldclock/sunrise.html) els següents mesos les diferències encara seran més grans. Jo ja ho he viscut una vegada, però aquestes coses segueixen impactant encara que ja en vagis com aquell qui diu escaldat. Per al dia del solstici d'hivern el dia tendrà només 7h 40min i 40seg, ponent-se a les 16:29 i amb una alcada màxima en el seu zènit de 14'3°: prou avall per no sentir ni la mínima escalfor encara que t'hi estiguis totes les hores del món, quan la temperatura mitjana oscila entre els 2 i 3°C.

Per sort un servidor ja haurà fet les maletes quan això passi! El relentiment en la meva circulació sanguinia m'obligarà a baixar a països més càlids per tal de regenerar les meves reserves de Vitamina E i tots els processos fotosintètics adjunts que milloraran intensament la meva figura però sobretot el meu ànim i és que dies de 9h i mitja i un solet calent (a mitjanes de 15°C) caient a 27° d'alcada a l'hora de fer l'aperitiu per fotre't una bona paella no té preu!!

El novembre segons sembla es presenta dur en clima i feina per fer, i de fet és el mes que m'agrada menys però espero que això em motivi més a anar a la biblioteca i a pasturar menys, i si a tot això se li suma la bona companyia, encara hi ha menys a preocupar-se. Tot i això un raig de sol que t'enlluerna mentre vas en bici i t'encalenteix la pell es troba molt a faltar en aquestes dates. En tot cas podem xutar-nos a pastilles de vitamina E si veiem que la cosa pinta tan i tan malament abans de la migració hivernal. Esperem que no calgui pregant a Helios per un hivern sec i a poder ser amb una mica més de la seva presència, encara que sabem que això no passarà ni que el convidem a passar unes vacances de "tot inclòs" en el millor hotel d'Utrecht!

In my life

Ara fa poc, descarregant música per internet vaig trobar una versió de In my life dels Beatles feta per Johnny Cash; em va agradar moltíssim i la vaig buscar per You Tube per penjar-la aquí, però com que no hi era he posat la original; però que putes! Les originals sempre són més bones que les versions no? El fet és que aquesta cançó defineix, si més no, part de la meva vida; d'aquells llocs que canvien i que potser anyorem, de tot allò que recordem, de les persones que estimem i d'aquells records que no s'obliden.


There are places i'll remember
All my life though some have changed
Some forever not for better
Some have gone and some remain
All these places have their moments
With lovers and friends i still can recall
Some are dead and some are living
In my life i've loved them all

But of all these friends and lovers
There is no one compares with you
And these memories lose their meaning
When i think of love as something new
Though i know i'll never lose affection
For people and things that went before
I know i'll often stop and think about them
In my life i love you more

Though i know i'll never lose affection
For people and things that went before
I know i'll often stop and think about them
In my life i love you more
In my life i love you more

by The Beatles, 1965

Aqui teniu l'enllaç de la peça:


Ara, més d'un any després, he trobat finalment la cançó de Johny Cash i l'he penjada al costat de l'original iaixí decidiu quina us agrada més!


per als que no l'entengueu us passo el link de la versió en Català, encara que no és ben bé el mateix, només clickeu aquí

o...

Antologia d'un viatge

Feia estona que m'ho plantejava, fer un viatge de real aventura, i quan dic aventura em refereixc a improvització total i risc. El fet és que tampoc va fer falta anar tan lluny. Aquest estiu volia fer pausa al mediterrani, recarregar bateries al sol i la caloreta, prop del mar i de la meva terra. Fer un viatge a una terra propera però amb contrastos, trobar semblances i diferències d'algun indret proper. I així i amb l'excusa de tenir alguns amics treballant per l'illa de veinat vaig improvitzar un viatge que compliria totes les expectatives anteriors, i com que no vaig trobar company de viatge ni em volia privar de viure aquesta experiència, vaig emprendre el camí cap a Menorca.

Volia tenir autonomia total, i com que m'he convertit en un fanàtic del ciclisme vaig decidir fer el viatge en bicicleta, només portant lo necessari, i viure durant 5 dies amb aquells mínims, que juntament amb tot el que vaig fer i viure em convertiren en alguns moments amb el que es pot anomenar "un home lliure", al qual tot el que te li cap dins una maleta i que la podria tirar al mar amb tanta facilitat... El meu pla de ruta començava a Ciutadella i acabaria a Maó, però entre i entre vaig canviar diferents vegades de ruta segons la necessitat o la oportunitat. Jugava amb alguns factors en contra que limitaven la ruta: el temps, la força, l'estat de la bicicleta, la ruta, la companyia, les adversitats inesperades, les distàncies, el menjar disponible i sobretot l'aigua. Viatjar amb autonomia planteja la necessitat de coneixer molt be les teves limitacions i la ruta que faràs i tot i així sempre surten traves que fan que les coses puguin canviar totalment. Però també és d'aquesta manera com coneixes millor per on vas, i a pas de bicicleta és com tot s'assimila millor; els detalls de tot, els sentits perceben com mai la realitat, que canvia més ràpidament sobre la bicicleta que com ho podria fer a peu. El que pots arribar a veure també és més limitat ja que tampoc pots fer tants quilòmetres, i menys sabent que a les hores de més sol s'ha de descansar a l'ombra si no vols deshidratar-te o morir torrat al sol.

Així i just amb quatre duros a la butxaca vaig prendre la ruta cap al sud, de Ciutadella al cap d'Artrutx, per enganxar el Camí de Cavalls fins a Cala Galdana, dormir per la pleta i el segon dia enfilar cap a Ferreries, Es Mercadal i finalment Santa Eularieta, on vivien na Mireia, en Bernat, n'Eli i alguns geògrafs i ambientòlegs més. La ruta però va haver de variar perque just el primer dia vaig oblidar la cartera a Cala'n Bosc (Artrutx) i a boca de fosca, poc després d'adonar-me de que no la tenia, em varen telefonar per dir-me que el socorrista l'havia trobat i que l'endemà me la tornaria; i així clar, vaig haver de fer canvi de ruta i entre i entre dormir per la costa com ja tenia previst fer.

Entre les 7 de l'horabaixa i les 11 del dematí vaig estar sol, completament sol, tota la costa per a mi, lluny de la civilització (a uns 6km) però per un camí de dificil accés on no sol passar ningú a tals hores de la nit. Amb tot la fosca i el silenci s'apoderaren del món i és quan vaig poder realment disfrutar de la natura pura del mediterrani. No vaig xerrar en infinitat d'hores, però tampoc em feia falta. Al voltant tot era molt familiar però alhora tan intens... Quan vaig de viatge sol escriure una espècie de quadern de bitàcola, explicant experiències, troballes, coses noves, sensacions... i precisament aquests dos primers dies vaig esciure molt; en especial un troç en que vaig relatar algunes de les sensacions de la solitud de la nit al Migjorn de Menorca:

"10/08/09 FOSCOR TOTAL I SILENCI 22:10h"
"Que es pot demanar més? Que és més necessari en la vida quan no necessites res material? Indocumentat, amb 2€ a la butxaca sóc l'home més feliç de la terra. Ni targeta de crèdit, ni de sanitat, ni doblers... tot ho he perdut.
[...]
És aquí on veig que els ambients civilitzats fan més por que la natura, o al menys al nostre país. Les onades del mar, el silenci relatiu de la pleta amb tots els seus insectes volatejant al voltant meu, el fonoll marí cobert de posidònia morta. Ja m'he col·locat per dormir, he cercat un bon rasser, un dels millors de per aquí a prop: una trinxera de la Guerra Civil excavada al marès, orientada N-S i amb trespol de fulla de possidònia morta: ideal! A més a més està mig coberta per una mata, millor impossible! (A rasser del vent i la serena i del sol que sortirà ben d'hora per l'Est).
I ara a mirar les estrelles i a disfrutar de la nit de Sant Llorenç, aveure si cau algun estel i encara podem demanar un desig!

11/08/09 MATINADA 08:30h
Dins els anomenats silencis més profunds hom pot trobar la totalitat dels sons. D'aquells sons tan familiars en la natura que gairebé ni ens hi fixam. Tant és així, que si escoltes arribes a trobar patrons que es van repetint i dins de tot, el més ínfim desequilibri ja t'alerta d'alguna cosa extraordinària. Avui dematí mateix just en aixecar-me cap a les 7h, una trencadissa de fulles o branques m'ha permès veure una geneta que ha saltat de banda a banda de trinxera sobrevolant els meus peus. Només són necessaris breus instants per disfrutar de les coses més especials.
Crec que si visqués molt de temps així el meu caràcter canviaria. Fa hores que no xerr, perquè tampoc tenc ningú amb qui xerrar. Només he dit bon dia a un al·lot que passava fent footing. Segurament arribaria a tornar-me més aspre de sentits i més fort de físic, no contemplaria tant el pas del temps. Aquest podria ser el meu medi: el pur, esquerp i aspre Mediterrani"

Després d'aquest temps en la solitud total vaig haver de tornar a la civilització per recuperar la cartera i des d'allà na Mireia em va venir a cercar en cotxe ja que sinó hagués perdut molt de temps i m'hauria perdut moltes coses. Per sort els pròxims dies vaig conèixer nous amics amb qui vaig poder disfrutar de 3 dies més pel NE de Menorca, entre ells en Miquel Mur, en Bernat, en Pablo, totes les al·lotes d'ambientals, en Xavi, en Daniel...

Així vaig fer camí fins a Binimel·là i Cavalleria amb en Miquel i més tard amb tota la tropa (uns 30km) i el dia següent amb en Pablo fins a Favàritx, Cala d'en Tortuga, Maó i Alaior (uns 60km); a la nit festa i l'endemà cap a Maó per agafar vaixell cap a Alcúdia.

El viatge va ser molt especial, fruit de la improvització, amb aventura i pèripècies, de baix cost econòmic, amb molta diversitat d'experiències: primer sol i després amb grup, i sobretot d'un repte que tenia des de feia temps entre mans; Així comença per a mi una nova manera de viatjar que pens repetir quan em sigui possible: Bicicleta, bossa i cames i endavant!

Nova temporada

Finalment si, la decisió es va haver de prendre, i d'entre totes vas optar per tornar a anar amb bici a la universitat, menjar sanvitxos de pa de motlle i soportar les incansables ruixades sota el xubasquero, les fretades de por i els dies curts a l'hivern i els esclats d'alegria quan el sol apareix al cel.

Tornes a ser als Països Baixos, només que aquesta vegada des d'una prespectiva i uns objectius diferents i de moment, i només de forma temporal, un lloc diferent on viure. Actualment vius a Enschede, ciutat petita de l'Est dels Països Baixos situada a la Provincia d'Overijsel, només a 15km de la frontera alemanya, a prop de les ciutats de Münster i Ostabrück.

Aquest és el lloc on el teu màster comença i on es plantejen noves incògnites que actualment saccen constantment la teva ment. Només fa dos dies que has començat i just s'estan fent introduccions per als cursos; algunes interessants i d'altres dificils o que si més no encara et venen tant de nou que no acabes d'entendre de que coi xerra aquell home! Tot és nou, però no del tot, ja has viscut als Països Baixos per un any i això es nota, coneixes la manera de funcionar de la gent, les marques dels supermercats, els canvis sobtats del temps, la baixa qualitat del menjar i lo bona que és la cervesa.

Per la resta i referit al Màster tot sembla molt intens i dur a l'hora. sembla que enguany no tendré tant de temps lliure, que serà dur, que s'ha acabat sortir tant de festa i que caldrà fer les 7-8 hores de feina diaries si és que ho volem treure. A classe tothom aporta el seu troç millor i sembla que no estic per les altes esferes. Evidentment hi ha gent amb molt més rodatge que no jo que acab de sortir del forn com aquell que diu; d'altres que semblen autèntics cerebritos, d'altres més normalets com la meva persona, alguns una mica frikis... però en general massa diferència de gènere!! On són les rossetes holandeses? de 24 que som només n'hi ha 5 que no són del sexe oposat i d'entre elles només 3 són joves!! Sembla impossible! Igualment en general hi ha molt bona gent i molts són d'Utrecht, cosa que em convé molt ja que és on viuré a partir de primers de Setembre.

I ara, tan aviat com puguis, ja hauràs de cridar a tots aquells que encara són a Utrecht, tot aquell conjunt d'amistats que s'en van anar igual que tu però que tornen ara al setembre, com en Fabio, en Francesco, na Gudrún, Thijs, Anne, Jelle, Lisette, Joost i un llarg etcetera. Crec que un sopar de tornada a Utrecht serà convenient! I alguna barbacoa, perquè no?

El sol ja és post a Mallorca, però aquí encara resta llum al pla i vermell horitzó, segur que a Utrecht encara fa una mica més de claror que aquí. Aveure com avancen els dies, aveure com anirà el màster, les noves amistats, les que ja tenc,... tot canvia, inclús vivint en una ciutat petita que alhora és de les més dinàmiques que conec.

París 174bis

Són les 10 del matí i el cel és blau, blau infinit. El sol brilla amb força i les oronetes canten desesperades entre els carrers envaïts de gent i de cotxes que incansablement intenten atravessar la ciutat. De fons i com a cosa nova per a mi, se sent aquell renou apagat i gairebé imperceptible però que et fa notar que ets a una ciutat gran; de cotxes i de trànsit en general, incomparable al silenci de la muntanya i en un terme més mig i encara que no em cregueu, al semi-silenci del Randstad. I és que tot i que sigui a París, no sóc a l'epicentre de l'Estat Francès si no més bé a l'epicentre de la meva antiga realitat: Barcelona.

La veritat és que com em va dir en Marc Torrell quan erem per Sicilia, la ciutat en general segueix igual, és com si fes només uns dies que vaig marxar. Onze mesos després però, veig que potser les coses si que canvien i que sóc jo el que voldria veure-les com abans o que potser no tenc prou capacitat per veure que un any passa per tots i cada un segueix i fa la seva. Tothom es va dividint i fa el seu camí. Gent que potser esperava trobar i no veuré, d'altres que segueixen aquí com sempre, gent nova que no coneixia... una evolució que per a mi ha estat accelerada, ja que el punt inicial no es fixa a 1 de setembre de 2008 sinó que a 13 de juliol de 2009, temps suficient per a canviar realitats.

I que te pensaves pardalera? Tu també has canviat! Les coses no seguiran sempre igual! Tot evoluciona, tot canvia, en poca o més gran mesura! I si decideixes realment tornar a marxar de cap a Urtrecht per dos anys, no esperis que tot sigui tal i com ho vas deixar o tal i com t'agradaria que tornés a ser, tu també evolucionaràs i segurament d'una manera lleugerament diferent, que les coses no es fan igual aquí i allà.

Igualment, pots estar tranquil, tot i els canvis els bons, bons de veritat segueixen allà tot i que fent la seva igual que tu. Els bons de veritat sempre estaran disponibles encara que costi potser una mica més i encara que siguin a Londres, Barcelona o al punt més allunyat de la terra!

Amb tot això no vull ser negatiu, només intentar explicar que definitivament i encara que actualment estigui disfrutant de tornar a ser com aquell qui diu a "casa", tornar després de tants mesos a fora no és del tot fàcil. Igualment crec que em podré acostumar en poc temps encara que finalment decideixi tornar a partir i seguir el meu viatge cap a reptes dificils i llunyans. Tornaré, segur, però l'evolució dels llocs i de les persones canvia realitats. Però sinó encara estariem a l'edat de pedra caçant cabres amb una llança de silex no? Resposta: caldrà adaptar-se a aquestes i a vivir! que tampoc és per tant! La vida té etapes i sembla que estàs a l'estacada entre dos d'elles. El futur dirà que se'ns presenta! Planta-li cara!

Definitivament GEÒGRAF!

De Geograaf. J. Vermeer van Delft (NL)

26 de Juny de 2009. Fas un últim punt i final, guardes i imprimeixes, apagues l'ordinador i els llums, tanques l'aula d'informàtica i una vegada agafes la bici i vas sortint de l'Uithof has fet molt més que acabar l'últim treball d'una assignatura o d'un curs que s'acaba, has acabat la carrera!! I és que si, amb tot el que fins ara he acabat només em queda convalidar crèdits i ja ets Llicenciat en Geografia: definitivament GEÒGRAF!

Però no geògraf amb un 5 o així, de l'assignatura més clau i xunga dels darrers mesos vas i treus un 7! que craaack!! Advanced GIS, qui ho havia de dir! després de tants esforcos, però també tants "breaks"fets entre mig com Sicilia o totes les nits que has sortit de festa arribant a classe sense saber gairebé com fer el que s'ha d'entregar i que tothom ja té super estudiat. Això suposo que són parts de l'Erasmus. I ara que? ara que veus que tothom marxa cap a casa, que hi ha tanta gent que no saps quan o si fins i tot tornaràs a veure. Però tot això ja ho sabiem des d'un bon principi no? Tranquil, no s'acaba el món, i tard o d'hora tornaràs a tenir una vida més estable, encara que tampoc cal que ho sigui tant!!

I ara que has assolit l'objectiu pendent en els últims 5 anys és hora de plantejar-te'n de nous. Noves metes per seguir endavant i realitzar-te com a persona i com a professional, que saps que ho pots fer! De moment tot és encara incert com ho era al marc quan ja comencava a tenir el cuc de la incertesa rosegant-me per dins; però ara almenys se més o menys que faré si és que em deixen i si no m'entren brusques rares a l'hora de decidir.

Utrecht o Barcelona això segur, i segurament GIS i futur en lloc de qualsevol altra cosa, i professionalment pensant millor el GIMA d'Utrecht que el MTIG de la UAB; però ai Barcelona!! S'haurà de decidir si ens deixen!

De moment TOEFL pel 25 de Juliol i veure si soc capac de fer-ho. Em prepararé a consciencia, tant si em quedo aqui com si torn de cap a Barcelona. Jo crec que puc, i la forca de voluntat ajuda molt, aveure si serà prou.

I ara, ja a 29 de Juny només tenc plans a curt termini per a l'estiu; plans d'un estiu una mica menys mogut que la resta de l'any o al menys a escala més reduïda, que necessit una dosi de mediterrani ja!! D'Utrecht potser a Brusseles i d'allà sobre el 9 cap a Barcelona fins el 25 per arreglar Títol, Erasmus, TOEFL i temes més candents com fer sopars pendents jeje. El 26 Pirineus 1 setmana i cap a Mallorca, i després potser Menorca en bicicleta i tornar cap a Holanda a finals d'agost. Bé ja es veurà com va tot!

Ara per ara calma i a fer les últimes visites a gent que se'n va i que he de veure tant si com no. I hauria de dinar potser... que son les 5 i no he menjat res decent... vaia tio que estàs fet!! Au, prou d'escriure! Bicicleta i cap a Hoograven! Salut!

Aventures

Això és el que tenc ganes de fer! Per si no fos prou tot el que he vist i conegut enguany les ganes de viatjar, veure i viure experiències noves no se'm acaba. Primer arribar a Holanda, viatjar a Grècia, anar a Alemanya i a Bèlgica vàries vegades, conèixer els Països Baixos, fer alguna volta pel mels meus països (Mallorca i el Principat), voltar per Italia, Romania i Serbia, i ara a finals de Maig tornar a agafar la bossa per conèixer terres sicilianes passant per Bolonya, Pisa i Florència. Aquest haurà estat el meu any, ple d'experiències per no oblidar; unes millors i altres no tant, però sempre amb tons diferents per apreciar.

El fet és que aquesta fam d'anar més lluny no se'm acaba, i quan més en tens més en vols. I aquest estiu que també tendré lliure pensava en fer una altra de les meves escapades.

Dilemes existencials, incertesa i futur

Decididament decidir no és una cosa fácil. La vida mateixa està plena de decisions de cruilles de les que cal triar un camí, totes elles condicionant el que vendrà en el futur.

Des de petits ens ensenyen que s'ha d'estudiar per tenir una bona professió en "ser grans", per poder treballar del que ens agrada. Però que passa a la hora veritable de decidir que hem de ser quan estem a punt de "ser grans"?

De l'escola a l'institut i de l'institut a la universitat, i ara que? Que s'ha de fer quan un sap el que li agrada però no quina pot ser la seva professió o si sobre el que li agradaria treballar hi ha efectivament una feina? o si d'aquella professió desitjada després resulta que no ens agrada la pràctica? Els estudiants de medicina seran metges, els estudiants de magisteri seran mestres, però els de geografia? em falten 4 mesos per ser Llicenciat i encara no se si soc i sé prou per ser professional, però sigui com sigui allà estarà el títol. Tot plegat moltes preguntes.

El fet és que ara cal aplicar-se pel màster i triar que he de fer en els pròxims dos anys. La cosa no es planteja fàcil, ja que he de triar què fer i on i tot això em condicionarà fortament la meva vida extra professional, diguem-ne social i tal i pasqual... I el fet de portar ja 6 mesos i mig a Utrecht no només m'ha obert més portes sinó que m'ha confós a l'hora més encara sobre el que pretenc fer. I ara el tema és: Barcelona, Utrecht o qualsevol altre lloc on es faci més o menys el que m'interessa. I després m'han d'agafar, tema també a tenir en compte perquè evidentment tampoc soc el millor, i menys aquí que jugo amb desventatge per l'idioma i la metodologia aplicada.

La pressió no és poca i vaig cercant màsters ajustats al meu perfil i als meus interessos, però no és prou i necessito parlar amb gent entesa, gent ficada en alguns dels cursos que em recomani a veure que puc fer. També miro beques de mobilitat, Leonardo da Vinci, postgraus, mencions,... però no m'acaben de convèncer. Un màster seria, crec, el més apropiat.

El cas és però que sempre tenc aquell cuc que em rosega per dins, que em diu que he de seguir endavant, superant-me dia a dia, una mescla de Viatge a Ítaca i un sublim Carpe Diem que no deixen que em conformi amb una cosa quotidiana, que em tenten a fer coses que estan al meu abast però que es situen més enllà dels meus límits actuals. Per un costat l'aventura del Pelegrí ha de continuar, però per altra, el Pelegrí requereix de gran autonomia, de no crear una base social sòlida, de seguir durant més temps una vida nòmada, cosa que per una banda em motiva però per altra em fa sentir insegur.

El Dr Keatting ja ho va dir: Carpe diem.... aprofiteu el moment... feis de la vostra vida una cosa extraordirnàira.... i extraordinària és com miro que sigui, fora de lo que seria més fàcil, seguint les aspiracions més altes, ja que si només hem de viure una vegada, mirarem de treure-li tot el "brillo"que sigui possible no?

Així doncs el dilema tard o d'hora s'haurà de solventar, i com més aviat miri de trobar-li solució, abans em sentiré més tranquil, encara que mai sapiguem ben bé que ens depararan les nostres eleccions. Però igualment sense incertesa no hi ha aventura, i sense aventura la vida no té gràcia.

Si hi sou a temps!

Era un horabaixa d'hivern o d'estiu
quan a la posada arribà el Pelegrí
tots li demanaren que havia vist
i amb veu tremolosa contestà així:

Mil he estat segant blat
ajupit de sol a sol
altres mil he estat soldat
sense soldada ni sou
no estranyeu si estic cansat
no estranyeu si ja en tinc prou.

He fet torres de Babel
piramides i palaus
he aixecat gratacels
he estat esclau entre esclaus
he begut vinagre i fel
conec creus, garrots i claus.

Una matinada marxà el Pelegrí,
quan a la posada tots estan dormint
sols jo a la finestra
sa veu vaig sentir
com una falzia que xapa el matí

Mil anys més segaré blat
mesclaré grava i ciment
i seré ajusticiat
després de rebre turments
quan sa son haureu acabat
dedicau-me un pensament

Si hi sou a temps deia l'eco,
l'eco diu si hi sou a temps.

Guillem d'Efak

Per nadal una passa de gall i per Sant Antoni una passa de Dimoni

Així de veritable és. El dia s'allarga i els temps canvien. Nous amics, vells amics que marxen, gent nova que t'aporta coses que no esperaves, gent que parteix i que notes que hi hagués pogut haver alguna amistat més intensa però que no saps si els tornaràs a veure... Com el meu amic Francesco em va dir, això forma part de l'Erasmus. Totes les experiències s'acaben, per alguns abans i per d'altres per més temps.

Jo segueixc aquí. Després de la partida de bons amics com els de Rotterdam (va per vosaltres Teix i Marc), d'altres coneguts els primers mesos a Utrecht i que només s'estaven per mig any.

Tard o d'hora tot té un final, només cal aprofitar el moment! El present, aquell moment tan breu en que anam fent, decidint, tirant sempre endavant. Aquell Carpe Diem tan conegut! Aquell "Seize the day! Make your life extraordinary!"

Sota zero: de cultuur van schaatsen

Ja ho sé, una altra vegada parlant de fred. Si, però aquesta vegada per dir com n'és d'especial aquest país, quan passat mig mes de gener encara no s'han sobrepassat els 0ºC, i és que la vida a diferència de en altres llocs com podria ser el meu país, la vida reneix en veure que fa tants dies que fa sol, un Sol no gaire càlid però tot i així estable i molt agradable.

Només guaitar per la finestra durant les hores centrals del dia ja veus al·lots patinant al canal o gent anant a passejar. I és que entre el sol i el gel, els holandesos no poden aguantar la tentació d'agafar els patins i sortir a fer quatre ratlles sobre el gel. No només al·lots, gent de totes les edats, des dels més petits que van com unes fletxes, fins als més vells que fan el que poden tothom patina! És impressionant com tots en saben tant, i com que feia molts anys que no feia tant fred ara tots van com bojos per agafar un canal i patinar i patinar. Segons sembla, el Kinderdijk (un gran canal proper a Rotterdam) feia 12 anys que no es gelava i enguany hi està totalment.

Fins i tot jo, que sóc una mica travat amb el tema estabilitat i cohordinació he provat la gran afició neherlandesa, i la veritat és que enganxa prou tot i que costi alguns natots d'aquells que plores una estona a terra mentre l'esquena se't va humidejant sobre el durissim gel del canal. Veritablement és com tornar a aprendre a caminar, encara que pel que sembla això costa menys, ja que només de provar-ho 2 vegades enguany ja em desplaço podriem dir amb una mica de soltura o estabilitat (sóc autònom vaja) però sense gens de velocitat. Ara la meva pràctica està en el balanç del cos a banda i banda, fent passes més llargues i amb més flexió, per tal de ser més ràpid, més estable i fotre'm menys osties. Avui en 2 hores no he caigut més de 10 vegades. Això ja és un récord!!

La sensació és única, patinar en mig del silenci, només amb el fregament del gel amb els ganivets dels patins i el moviment del teu cos, i de tant en tant el característic toc d'inestabilitat que augmenta el teu ritme cardíac i que pot acabar amb una aturada en sec o amb una culada, genollada, colzada o pitjor!! El que sobta més però, és que patinant en canals naturals no saps com de gruixat és el gel i clar... i si es trenca i ten vas a fer companyia als peixos? El que ajuda en aquests casos és la prudència de recorrer les àrees on veus que ha passat gent (on hi ha rascades al gel) i no ficar-se per llocs on el glaç estigui massa trencat, intentant anar prop de la vorera, on aquest sempre és més gruixat i un altre factor menys científic: tenir la fe de que aguanti el teu tonelatge. De fet el renou que se sent quan en determinats moments passes per on el gel no és gaire gruixat fa una mica de faredat, de sentir com el gel cruixeix sota els teus peus, només amb això ja venen les forces d'on sigui per tal de sortir d'aquella plataforma de gel, almenys creuant fins la propera esquerda i esperar per la gràcia divina que al lloc on vas el gel no sigui més magre.

I el paisatge, aquest també molt característic, amb tots els molins de vent als voltants del riu, rodant amb la força de l'horatge i fent un renou molt fort i característic amb les seves grans aspes recobertes de lona. Pel que he descobert avui però, no tots els molins eren per treure aigua o moldre gra, altres es dedicaven al molt de guix i colorants per fer pintures de diferents tonalitats. Segur que Van Gogh, Vermeer o Rembrandt empraren pintures iguals o semblants a les mòltes en aquests grans molins que capolen el materiar movent engranatges connectats a grans pedres circulars de 3000kg que funcionen a manera de tafona, amb una espècie de trui però mogut per la força del vent. A l'actualitat aquests grans gegants de fusta no són més que figures en desús només útils com a font de riquesa en les visites turístiques que reben, i amb la seva funció importantissima com a caracteritzadors del paisatge. La veritat és que la mescla de molins, canals gelats i patinadors resulta en una essència fins ara desconeguda per mi i que em sembla d'allò més entranyable.

Com n'he estat de bé avui després de patinar per tot Zaanse Schans (NW d'Amsterdam), dins el molí de vent fent una xocolata calenta amb els peus cansats, les mans fredes i les galtes gelades! després anar a "tastar" formatges de la botiga de souvenirs (més que tastar, menjar-ne de totes les castes a mansalva!) que bo que era!!! I després com no, cap a Utrecht a fer una birra (Duvel belga) i cap a casa, atravessant d'Oudegracht, amb l'aire gelat a la cara i sentint les campanes del Domkerk sonant, fent irrepetibles melodies i sentint també els sotracs i sons dels adoquins tremolant sota les rodes de la meva accelerada bicicleta.

Tots aquests, només troços d´experiències que de cada vegada m'omplen més i em donen més satisfacció.

Inventari i permafrost

Mallorca, 5 de Gener de 2009, 16:55h. 15*C, Sol i una visibilitat espectacular. Motxilla a l'esquena i al pit, xeremies i sobrassades carregades, tot llest per tornar a Utrecht, sobrepès d'1 kg a la bossa i potser més a la panxa, embarquem, diem adéu a la familia i a la terra, i ens enlairem.
Aquest és el resum ràpid d'ahir horabaixa, i la base que posa nom a aquest escrit, perque si aquestes eren les condicions a Mallorca, l'arribada a Dusseldorf Wezee no va ser tan reconfortant. Després de 2 hores de vol van obrir la porta lateral de l'avió i entrà un xalistre d'aquells de re-vatual-món-sagrat-de-cristo!!! Quin freeeeed!! -15*C, fosca, 20cm de neu i un aire dáquells que ho atravessen tot, per sort era nit estrellada! Tot va sortir bé, ni maletes perdudes, ni retards, ni problemes amb el bus, tot perfecte, llevat de les petites esperes a fora que es feien terribles i llargues per la gelada.
L'anticicló sobrevola els Nederlands! i així amb temperatures extremes, de fredes (entre 0 i -3) de dia i extremes -15 de nit, és com ens veiem. Avui no només els ánecs caminaven per sobre el canal de Goylaan, també els nins i nines!! i és que en passar per Wilhemina Park he comprovat com TOTHOM patinava sobre el llac!! però no 10 ni 20, centenars de persones. Es veu que el llac senser era una massa de gel, o que al menys el glac tenia els seus pam o dos de gruixa. Sort que jo no tenc patins, que amb les meves caigudes ja n'hauria mutilat algun!
I és que no són només els llacs els que es gelen, tots els carrers tenen una fina capa de gel que els fan interessants en si mateixos, has d'anar més viu!!! ni frenades brusques ni girs inesperats,... tota precaució és poca! no hem de fotre cap ostia amb la bici!
I sembla mentida, no fa ni 2 setmanes del solstici d'hivern i el dia ja s'ha allargat una micona. Avui a les 4 i mitja encara feia sol i si mal no record, abans de sortir d'Utrecht ja s'enfosquia una mica abans. Ja anirà bé si els dies són més llargs, tot i el fred, l'estat d'ànim segur que puja progressivament. Tot i així ara mateix em dona la sensació de ser les 8 i només són les 6 i mitja. Fa una hora i mitja que és fosc i a Mallorca tot just s'enrojeix el cel.
Ha estat tan gran el canvi Mallorca Utrecht, però és superable. Les úniques traves seran que ara visc temporalment sol, ja que en Joost i n'Ingvar han deixat el pis i els nous companys no arriben fins a l'1 de febrer. No m'agrada viure totsol així que alguna cosa hauré de fer per solventar aquest dèficit social d'aquestes 3 setmanes. festes potser? perquè no? jajaja sinó un dia d'aquests de mal temps i dificultat per quedar amb gent o poca cosa a fer em caurà la casa al damunt.
I tornant al fil principal, Inventari:
L'arribada me la va marcar el devallar del bus, dankje i doei al conductor i esperar el bus 15 min, etern pel fred com he dit, i el conductor, dels més capullos de la ciutat que no podia entendre Europaplein, vaig caminar els 15 minutets restants i en arribar a casa vaig desfer la bossa, vaig montar les xeremies i vaig encentre la calefacció. En aquell pis feia una rasca terrible i com que aquells dos ja no hi eren la manca de mobles i demés es feia notar. A més a més l ínternet no tira i per això escric des de la Uithof. Sort de'n Joost, que m'ha deixat sofas, la taula, la nevera, alguns plats, coberts i tassons, una olla i dos woks! gairébé no hauré de comprar res! és un sol de tio!
El cas però és que hi havia certa olor de putrefacció. Pel que es veu havien tret els mobles i la conservadora però dels congelats alguna cosa es va escapar... M'he trobat una caixa de bacallà enganxada literalment a una cadira, que desprenia una d'aquelles olors que fan entrar arcades, l'he arrancat i a la basura Ecsssssss En total hauré tret 4 bosses de bassura, 2 de paper i 2 de vidre i és que tot i reciclar, si no baixes la basura i la deixes al balcó, tampoc es baixa sola! I la filla de puta de botella de birra va i em vessa al fons de la motxilla! ara fa olor d'alcohol i no se'n va; li hauré de fotre una rentada.
Després d'ordenar el pis, fer instalacions noves (rollo estelada), fer net, treure coses caducades i basura, desfer la maleta i anar a comprar només em queda trobar la gent, que no sé si ja ha tornat o encara està dispersa pel món. Per això ara deixaré l'ordinador i faré unes trucades. El proper escrit esper sigui més profund o més currat potser, ara només necessitava aterrar i concloure les quatre coses que tenc al cap. veurem com van els propers dies. Fins a la pròxima!