Nostàlgia de pamboliets matinals

Avui dematí m'he aixecat una mica nostàlgic, no sabria dir si és anyorança, però suposo que en certa manera si. Avui just fa 3 mesos que vaig arribar a Utrecht, i 3 mesos i 3 dies que me vaig desperdir de ma mare al port de Palma quan amb la motxilla a l'esquena i la maletota blava a la ma deia adéu potser amb alguna llagrimeta als ulls i m'entregava de ple a l'aventura sense saber fins i tot ni on dormiria durant un any, on viuria perquè encara no tenia casa.

El fet és que avui m'aixec i pens que faria si fos a Mallorca, si fos un d'aquells dissabtes qualsevols en que tens temps per dormir fins a acabar la son i que tal com avui ho fas cap a les 10 tocades. Et despertes sense obrir els ulls encara i al cap d'una estona quan ja et vas despertant ets conscient de la peresa que et fa aixecar-te, però igualment t'aixeques i vas cap a la finestra de l'habitació per renovar una mica l'aire, que ja fa falta. Les rajoles del terra són fredes, perquè és hivern, però tot i que ta mare et digui que t'has de posar les sabatilles, tu vas descalç, no per no voler fer lo que et diuen, simplement per inconsciència. I amb això després d'orir el vidre t'enveix la frescor matinal, molt sovint humida, tot i que a determinades hores el dia ja s'ha aixecat fa estona, com és el cas d'aquest dissabte; passes a obrir les persianes verdes que deixen entrar resquillades de llum i en girar la clau del biulany i empényer les dues ales de la finestra de cop t'enveeix aquella llum cegadora que et fa tancar els ulls de cop, tancant les pupil·les i deixan-te inútil per uns segons. Conteples el cel blau, blau de veritat, la llum que pega a les fulles del gran ullastre que hi ha sobre la marjada que també es mouen amb l'horatge. I tot i que l'airet és fred, és suportable, però del calfred acabes per tornar a la realitat i encaminar-te cap a la dutxa. Poses l'aigua calenta, calenta a límit de cremar-te i com que la pressió és forta, sempre molt millor que a Utrecht o a Barcelona, disfrutes del moment però acabes aviat perquè ja tens ganota. Et vesteixes senzillot: texans i camiseta i després de pentinar-te una mica parteixes cap a la cuina.

Se sent generalment silenci, sempre acompanyat d'algun ca que lladra per allà defora o alguna gallina o gall que esverat per alguna cosa canta esveradament; però tu segueixes caminant cap a la cuina i obres la porta de pany daurat que en obrirse fa aquell so tan característic i veus a ta mare que fa el berenar, potser també amb la padrina; dones el bon dia amb aquella veu ronca de dormit i demanes tot vaciadot aveure que hi ha per berenar. La resposta és la que esperaves, perquè tu ja saps el que hi haurà, pa amb oli, és clar! el que no és tan segur és si serà amb formatge, amb pernil salat, amb pernil dolç, amb formatge i raïm, amb butifarró o simplement amb olivetes arbequines! però és igual, sigui el que sigui és bo. Bo no, el més bo, l'essència de la terra gairebé!

Ta mare et demana que treguis el que vulguis de la gelera, l'obres i és plena de bat a bat, plena de coses bones a més, agafes el que més et vé de gust, dins el disponible. Ofereixes ajuda i et diuen que omplis el pitxer d'aigua de l'aixeta. T'asseus a la taula de fusta vella, més vella que tots nosaltres, amb mantell de quadrets blaus i blancs i empenys aquella cadira potser més vella encara per arrimar-te a la taula, perquè després de berenar no pareixi que hi poden amollar gallines.

I una vegada asseguts a taula i sense grans contemplacions ataques aquella creació divina que tot i no ser més que un parell de llesques de pa de Ca na Juanita encara que sigui, fregades amb domàtigues de Sant Joan, trempades amb l'oli de les nostres arbequines i amb una mica de sal per millorar el gust, asseboreixes com si cap altre cosa pogués ser millor.

D'aquesta manera i després de la menjada surts a fora amb el cafe amb llet a la ma i veus ton pare que puja de les gallines i dels porcs, potser amb mitja dotzena d'ous o potser amb molt menys perquè avui les gallines no estaven inspirades. Potser aturant-se a xerrar amb en Fèlix, amb en Rafel o xerrant de qualsevol tema agrícola amb en Guillem, veinat nostre. Al que merescudament també li dones el bon dia sota les parres pelades de la terrassa.

Així és la realitat d'un pamboliet matinal i la meva actual realitat és ben diferent. Ni pa, ni oli com déu mana, ni domatigues de Sant Joan, ni cels blaus ni pares vaciant al fill que només apareix cada 2 mesos. Amb una mica de sort un poc de llet amb muesli i potser si pa de motllo amb salami qutre de l'Albert Heijn amb un raig d'oli, però totalment incomparable!

Per sort d'aqui a no gaire tornaré a assaborir aquesta experiència tot i que per poder-la entendre amb tota la seva realitat m'en he hagut d'allunyar 1700km, coneixer l'extrem oposat per assaborir millor el que es té. I és que moltes vegades no apreciem el que tenim fins que coneixem altres realitats que no s'ajusten tan bé al que nosaltres concebim per perfectes, sublims i senzilles.

Un mes menys tres dies és el que tardaré en assolir aquesta realitat, però ho faré sense presses, perquè 3 setmanes dónen per molt i encara he d'anar a Bèlgica, estudiar de valent i partir cap a Barcelona, passant pel Pirineu a recollir l'essència de la muntanya i finalment arribar a Mallorca, orígen, i temporalment destí. Més endavant i clarament, l'aventura continua...

Descobrint la Nieuwe Hollandse Waterlinie

Fa una estona m'ha tornat la inspiració per escriure. Avui dematí després de classe de Coastal geodynamics, de passar una estona amb en Kevin a la Egea Room fent una mena de classe de geografia de Catalunya i Balears i de dinar del típic broodje Hawaii a la pizzeria Tricolore de la Universiteitsbibliotheek he decidit sortir a fer una volta en bici pels voltants d'Utrecht, per les rodalies rurals de la Uithof, per variar una mica ja que sempre vaig per la urbe, per pensar i per disfrutar del paisatge, dels sons de la natura, del silenci i de la brisa freda fredota. En principi volia fer la volta més llarga i arribar fins a alguna vila propera, però els meus descobriments per llocs més propers i el temps que a poc a poc s'ha anat fent més i més fred m'han fet arribar a la conclusió que havia de tornar a la biblioteca, buscar un ordinador i aprofitar el moment d'inspiració divina mentre la calefacció recuperava la temperatura de les meves extremitats aleshores en un estat gèlid. Aveure si quan acabo l'escrit ja torno a tenir mobilitat als dits petits dels peus!

Així he sortit pel costat de l'edifici de Cambridgelaan per Zandlaan en direcció Bunnik, el camí és recte i vorejat a banda i banda per roures, faigs, plataners, avellaners i salzes, l'horatge fresc, el silenci, el renouet de la meva bici i algun cant d'ànec esverat eren els únics sorolls que sentia; estava bastant sol, només m'he trobat amb algú que com jo sortia a passejar. M'he aturat a la vora del llac del Fort bij Rijnauwen i he escrit quatre coses mirant de descriure el paisatge d'una manera més profunda a la que podrien descriure les imatges de la càmara que no portava a sobre. Imatges d'agrons cacant i volant per sobre les aigues fosques i planes, imatges de les fulles seques dels roures que quietes no aconseguien trencar la tensió superficial de l'aigua, imatges del Dom sobresortint per l'oest entre els joncs i els arbres de ribera, imatges dels roures pelats que grisos contrastaven fortament amb el color blanc del cel i que combinats amb la fredor de l'ambient donaven encara un to molt més hivernal, la fullaca sobre els camins que cuixeix en trepitjar-la,... i quan m'he cansat de fer el poeta i de refredarme el cul sobre aquella roca he seguit amb el meu camí deixant el caminoi de Bunnik i girant cap a Vossegatsedijk per envoltar la fortalesa de Rijnauwen.

Amb això m'he aturat a la vora del camí i per divisar la fortalesa des de l'altra banda del fosso i he descobert un panell que explicava la història de totes aquelles fortificacions que avui perdudes entre la vegetació passen inadvertides, però que amaguen un passat prou important en la història de la regió. De fet si es va passejant per la zona es troben gran nombre d'edificis, bunkers i fortificacions, sempre orientats cap a l'est, cap als possibles invasors alemanys que segons sembla no feien gaires bones amistats amb els holandesos durant els segles XIX i XX. Buscant una mica d'informació sobre el tema, he trobat que tot aquest conjunt de construccions té una lògica conjunta; la Nieuwe Hollandse Waterlinie es tractava d'una línia defensiva que creua la província d'Utrecht de Nord a Sud entre el Zuiderzee (actual llac d'aigues someres en procés de convertir-se en un pòlder però que al s.XIX era mar oberta) fins Werkendam, frontera de regió situada sobre el riu Biesbosch, amb un cabal important, tancant així un costat important per a la defensa de la ciutat d'Utrecht i a la part nord i de forma més indirecta, la ciutat d'Amsterdam i cobrint una distància de 85 km.

El punt més sorprenent de la línia és que no estava formada per cap mena de mur sòlid sinó que es va enginyar d'una manera molt més senzilla i adaptada al medi: mitjancant la inundació de camps. Així els conreus situats al llarg de la línia esmentada i en una distància d'entre 3 i 5km podien anegar-se en 3 setmanes, un marge de temps relativament curt si pensem en els mitjans existents de sistemes de dics, canals i rescluses i la grandària de tota aquesta zona. El nivell de l'aigua només pujava 40cm, prou com per dificultar el pas dels soldats, vehicles i cavalls i impedir la navegació de qualsevol mena de vaixell. A part, els punts més estatègics es defensaren amb reals fortaleses (en total unes 50) en forma d'estel envoltades de doble muralla i fossat, al voltant de les quals s'eliminava la vegetació alta per tal de poder veure qualsevol enemic entrant.

Tota aquesta xarxa fortificada es va establir entre 1815 i 1885 i va funcionar fins al 1951, determinant el planejament del territori ja que en radis de fins a 1 km al voltant de les fortificacions hi estava prohibit fins i tot l'accés. Les ciutats afectades directament pel pas de la línia defensiva eren totes fortificades, algunes d'elles amb forma d'estel de vuit puntes com Muiden. Les 5 ciutats principals eren: Muiden, Weesp, Naarden, Gorinchem, Woudrichem i Utrecht, amb una protecció molt superior per nombre de construccions existents. També s'hi troben altres elements que conformen el paisatge com petits bunkers, dics artificials per permetre aquestes zones d'inundació i barricades per tancs. Pel que sembla va ser utilitzat també durant les guerres mundials (tot i que a la primera només es va activar al 1914 per estat d'emergència ja que Holanda es considerà neutral).

Ha estat interessant conèixer la història d'aquestes edificacions que tot i estar tan ocultes en la ruralia amaguen una història tan important dels darrers 200 anys, i mostren de forma indirecta el poder dels Paisos Baixos en aquella època, la rellevància de la ciutat d'Utrecht (que a l'actualitat no sembla un lloc tan important) i l'habilitat dels holandesos per aprofitar-se de la situació de conìexer el seu medi i aprofitar-lo estratègicament a favor seu. Podem dir així que Reclus no va fer el descobriment del segle en la seva obra "La geografia una arma per a la Guerra", els caps militars d'Utrecht ja ho havien descobert abans!

Mirau que m'he entretingut escrivint i buscant informació sobre el tema, imatges,... i encara no m'ha fuit la fredor terrible dels peus!! crec que el millor serà agafar bici i cap a casa, aveure si amb el moviment se'm posen bons! Va, men vaig que ja es tard i vull sopar a lo Guiri (a les 7:30 esclar!). Fins a la pròxima.

Contrasts

La tardor és intensa, de fet no crec que abans hagués sentit que l'hivern s'atensa de manera tan implacable, els dies s'acursen per moments i els dies cada vegada són més freds, per no parlar ja de les nits; la pluja sempre amenaçadora és un ingredient que no deixa d'existir sobre els teulats, carrers i canals de la ciutat d'Utrecht. Els arbres mostren tota la policromia de colors, des del verd tendre de les últimes fulles que van brostar a l'estiu fins als taronges, grocs, ocres i marrons de les fulles que ja fa més d'un mes que van caiguent dels arbres. Aquests són generalment de fulla caduca i són en gran part pollancres, que amb la seva fulla gran dónen encara un to de color més intens. Aquest és el paisatge de pura tardor d'Utrecht, un paisatge que contrasta fortament amb el que jo entenia per tardor a Barcelona o a Mallorca.

Temps de magranes i gínjols, del temps que passes d'anar amb maniga curta a dur algun jersei i fins i tot una jaqueta no gaire gruixada per les nits, del temps de les tempestes inesperades, dels principis de curs progressius, amb feina però no massa i amb temps per anar a Barraques de Girona, a la festa Major de la UAB, de parranda per aquí o per allà, pel Gòtic, pel Raval o per Gràcia mateix a fer una birra; quan les fulles també cauen però el dia encara és relativament llarg i tot i que el sol es pongui a les 6 encara encalenteix suficient com per asseure't a fora a llegir una mica, anar d'excursió al Pedraforca amb en Pirri o al Penyal des Migdia amb mon pare...

La realitat d'Holanda són fruites d'un altre paner, el sol es pon a les 4 i fa fred tan si fa sol com si no, perquè quan surt només enlluerna, però de calor no en sents ni un sant remei! Quan no plou bé i quan plou l'has de deixar caure, i això passa almenys cada dos dies. El cel sol ser gris, però amb la variabilitat meteorològica que hi ha en aquest país convé anar sempre preparat, mai saps que farà, encara que el més probable és o pluja o vent. Tot i això però el meu concepte de clima oceànic era més exagerat del que estic veient de moment; plou sovint però tampoc és allò de ploure una setmana de tira a tota ostia i sense parar, és variable i es pot dur bé, tot i que cal acostumar-s'hi. Quan més molesta la pluja és quan ets a la universitat i has de tornar en bici a casa, sabent que fa un fred de collons i que et mullaràs SEGUR! sobretot les cames, les mans i la cara. Durant els 20 minuts que dura el trajecte, vas com a mínim amb cara de pelar taronjes o de fer ous ferrats i si abans no t'ha esquitxat cap cotxe, arribes com a poc amb les mans totes cangrenades del fred gelat i l'aigua que et congela les ungles i els nusos dels dits tot i dur aquells guants que evidentment arriben més molls que tu.

Però això al·lots, no és res negatiu! el fred, el dia curt, les noves companyies i activitats, són només experiències noves, contrastos necessaris! si hagués anat a viure a Italia, si potser disfrutaria del clima mediterrani, però no coneixeria la vida de la gent del nord, no podria apreciar tot aquest grapat de sensacions noves, perquè tot plegat és tan diferent, que fa que et fixis encara més en la realitat que t'envolta! Ara sé perquè dinen tan d'hora en aquest país! si ho fessin més tard no els quedaria tarda, ara sé perquè a partir de les 2 - 3 els carrers van plens de gent, asseboreixen el dia. Anar a fer una birra abans de sopar a un baret de l'Oudegracht a les 5 de la tarda no té preu!!! I és que tot plegat és una adaptació de la vida a les condicions del medi! Això mateix ens va comentar un home molt agut a Santorini; no és que els mediterranis siguem uns vagos, és que treballem de forma diferent, adaptats al clima que tenim. Si el dia és llarg i a migdia fa molta calor, podem permetren's el luxe de parar unes hores, de fet ja treballem fins més tard. El fet però és que he d'admetre que els holandesos són molt més feners que nosaltres i que no saben que són les vacances. Però ells només treballen fins les 6, quan nosaltres ho fem fins les 8. Tot és bastant relatiu en aquest sentit. La realitat no és doncs ni millor ni pitjor, simplement diferent.

Avui he assaborit el fet de passejar per Utrecht, veient totes aquestes coses de les que he anat parlant: els arbres perdent la fulla, els canals tranquilots que contrastaven amb els carrers plens de gent que sortia a fer el diumenge pel centre a fer una volta, a parar-se a fer un cafè en un bar on tocaven jazz en directe o a comprar alguna cosa necessària o no. La meva pau interior era bestial, després de com esta anant tot, i la companyia difícilment millorable, i després d'una nit per Neude i d'un matí de ressaca important amb en Marc i en Teix, el millor és anar a fer una bona volta per renovarse una mica amb la frescor característica del país i explicarnos quatre coses que feia temps que no ens veiem, a riure una mica i a distrutar del bon temps. He de dir que ha estat un dia d'aquells per recordar. Aveure si aviat s'en repeteix un de semblant o fins i tot millor.

In crescendo!

2 mesos, 3 dies i 1 mes sense escriure. Així és com numèricament podriem descriure l'actualitat. A 1 de novembre i des de que vaig sortir d'Alaró he estat a 7 estats diferents (França, Bèlgica, Holanda, Alemanya, Suïssa, Grècia i Espanya), he viatjat 1 vegada a l'altra punta d'Europa i he aprovat 1 examen, l'únic que tenia, aprovant així l'última assignatura optativa que em quedava de la carrera i podent dir que pràcticament he acabat la carrera, perquè actualment només em manquen 18 crèdits per considerarme finalment Llicenciat! A part tenc també bicicleta nova i des d'avui 7 dies de vacances fins que comenci en nou període. Així podem decretar que l'anàlsis quantitativa és prou satisfactòria!

Però és que el fet és que les coses millors són les que no es poden contabilitzar!! He fet tants amics que no sé com els podria contar, d'entre ells ja n'hi ha alguns en els quals pots confiar realment i d'entre tot això també saps que els amics que vas deixar a Barcelona no t'oblidaran perquè t'anyoren en la mateixa proporció que tu els anyores a ells! I per això aquest mes de novembre serà un no parar perquè venen en primer lloc en Marc i en Teix de Rotterdam (avui mateix i fins dema), tenc intercanvi amb Ostnabrück amb Egea la setmana que ve, na Mireia de Gironella el 13 i tots els altres geògrafs grillats (Mur, Gerard, Alba, Eli, Lopes, Guillem, Cuevas i Dani), serà un no parar!! I a més hauria d'anar a Bèlgica a veure en Jaques Fontain i na Laura! no se com ho faré tot perquè es clar, també he de fer feina, que Coastal Morphodynamics i Phisical Hidrology no es presenten fàcils! Quan el temps no és suficient per fer tot el que necessitem, és boo perquè vol dir que no ens avorrirem! Així i en conclusió el passat va anar in crescendo i pel que veig i puc preveure també passarà en el futur!! Estic content tot i que faci un dia de perros d'aquells de pluja, cel gris i vent gèlid, perquè se que tot i això disfrutaré d'estar per aquí, perquè podriem dir que el meu capital social ha augmentat en mesura i això em reconforta perquè sé que no estic sol.

Anant a un altre tema, però que no s'allunya massa de l'actual, ahir va fer un mes que no escrivia; i és que per escriure t'has de veure influenciat alhora per tres factors claus: temps, inspiració i coses per explicar. Del tercer no men ha faltat mai, però pel primer les coses han estat diferents; anar a Grècia, tenir certa nostàlgia i anyorança de tot el que vam veure i viure, en uns dies en que no podia pensar en res més i que l'estudi s'em feia dificilíssim, després llegir com un condemnat per fer el treballet substitutori per la part que no vaig fer quan era per les Cyclades, l'examen, i així amb la tonteria se'm ha passat un mes! Però ara com que tornem a la normalitat després d'un octubre mogudet i que tendré més temps per cavil·lar temes per escriure esper no tenir tan llargues esperes, però com saben molt be per la meva terra, quan nuen no fan corda!

Dels altres temes que tenc per escriure com un de paisatge holandès del qual ja tenc notes i idees, del de Grècia: sensacions, records i demés no en xerraré avui. Avui era com una mena d'aniversari per celebrar lo be que em van les coses després de 2 mesos aquí, 22 anys cumplits, la carrera gairebé acabada i una font d'amistat que no deixa de créixer i multiplicar-se! Pels altres temes miraré d'agafar inspiració, perquè aquesta em sol venir quan vaig en bici sol, pensant i cavil·lant, ja que no tenc cap aparatet per deslligarme del món escoltant musica. Així veiem com tampoc és tan negatiu no tenir MP3 no? Fins a la pròxima que esper que arribi en breu.