Sota zero: de cultuur van schaatsen

Ja ho sé, una altra vegada parlant de fred. Si, però aquesta vegada per dir com n'és d'especial aquest país, quan passat mig mes de gener encara no s'han sobrepassat els 0ºC, i és que la vida a diferència de en altres llocs com podria ser el meu país, la vida reneix en veure que fa tants dies que fa sol, un Sol no gaire càlid però tot i així estable i molt agradable.

Només guaitar per la finestra durant les hores centrals del dia ja veus al·lots patinant al canal o gent anant a passejar. I és que entre el sol i el gel, els holandesos no poden aguantar la tentació d'agafar els patins i sortir a fer quatre ratlles sobre el gel. No només al·lots, gent de totes les edats, des dels més petits que van com unes fletxes, fins als més vells que fan el que poden tothom patina! És impressionant com tots en saben tant, i com que feia molts anys que no feia tant fred ara tots van com bojos per agafar un canal i patinar i patinar. Segons sembla, el Kinderdijk (un gran canal proper a Rotterdam) feia 12 anys que no es gelava i enguany hi està totalment.

Fins i tot jo, que sóc una mica travat amb el tema estabilitat i cohordinació he provat la gran afició neherlandesa, i la veritat és que enganxa prou tot i que costi alguns natots d'aquells que plores una estona a terra mentre l'esquena se't va humidejant sobre el durissim gel del canal. Veritablement és com tornar a aprendre a caminar, encara que pel que sembla això costa menys, ja que només de provar-ho 2 vegades enguany ja em desplaço podriem dir amb una mica de soltura o estabilitat (sóc autònom vaja) però sense gens de velocitat. Ara la meva pràctica està en el balanç del cos a banda i banda, fent passes més llargues i amb més flexió, per tal de ser més ràpid, més estable i fotre'm menys osties. Avui en 2 hores no he caigut més de 10 vegades. Això ja és un récord!!

La sensació és única, patinar en mig del silenci, només amb el fregament del gel amb els ganivets dels patins i el moviment del teu cos, i de tant en tant el característic toc d'inestabilitat que augmenta el teu ritme cardíac i que pot acabar amb una aturada en sec o amb una culada, genollada, colzada o pitjor!! El que sobta més però, és que patinant en canals naturals no saps com de gruixat és el gel i clar... i si es trenca i ten vas a fer companyia als peixos? El que ajuda en aquests casos és la prudència de recorrer les àrees on veus que ha passat gent (on hi ha rascades al gel) i no ficar-se per llocs on el glaç estigui massa trencat, intentant anar prop de la vorera, on aquest sempre és més gruixat i un altre factor menys científic: tenir la fe de que aguanti el teu tonelatge. De fet el renou que se sent quan en determinats moments passes per on el gel no és gaire gruixat fa una mica de faredat, de sentir com el gel cruixeix sota els teus peus, només amb això ja venen les forces d'on sigui per tal de sortir d'aquella plataforma de gel, almenys creuant fins la propera esquerda i esperar per la gràcia divina que al lloc on vas el gel no sigui més magre.

I el paisatge, aquest també molt característic, amb tots els molins de vent als voltants del riu, rodant amb la força de l'horatge i fent un renou molt fort i característic amb les seves grans aspes recobertes de lona. Pel que he descobert avui però, no tots els molins eren per treure aigua o moldre gra, altres es dedicaven al molt de guix i colorants per fer pintures de diferents tonalitats. Segur que Van Gogh, Vermeer o Rembrandt empraren pintures iguals o semblants a les mòltes en aquests grans molins que capolen el materiar movent engranatges connectats a grans pedres circulars de 3000kg que funcionen a manera de tafona, amb una espècie de trui però mogut per la força del vent. A l'actualitat aquests grans gegants de fusta no són més que figures en desús només útils com a font de riquesa en les visites turístiques que reben, i amb la seva funció importantissima com a caracteritzadors del paisatge. La veritat és que la mescla de molins, canals gelats i patinadors resulta en una essència fins ara desconeguda per mi i que em sembla d'allò més entranyable.

Com n'he estat de bé avui després de patinar per tot Zaanse Schans (NW d'Amsterdam), dins el molí de vent fent una xocolata calenta amb els peus cansats, les mans fredes i les galtes gelades! després anar a "tastar" formatges de la botiga de souvenirs (més que tastar, menjar-ne de totes les castes a mansalva!) que bo que era!!! I després com no, cap a Utrecht a fer una birra (Duvel belga) i cap a casa, atravessant d'Oudegracht, amb l'aire gelat a la cara i sentint les campanes del Domkerk sonant, fent irrepetibles melodies i sentint també els sotracs i sons dels adoquins tremolant sota les rodes de la meva accelerada bicicleta.

Tots aquests, només troços d´experiències que de cada vegada m'omplen més i em donen més satisfacció.

Putes i canutos: Tòpics i realitats

Normalment i com és típic a cada regió o país se li dóna un tòpic que el caracteritza i el diferencia de la resta, com una icona que resumeix i simplifica en gran mesura tot el que aquell indret té. Doncs bé, aquests anomenats tòpics són sovint motiu de problemàtica ja que és ben sabut que per exemple els toritos i els vestits de sevillanes a les rambles de Barcelona no són precisament els motius que més identifiquen la ciutat ni la cultura d'aquest país.

Anant una mica més lluny, als Països Baixos, he vist també aquesta problemàtica, que diferencia moltíssim la realitat de la "ficció". Precisament hi vaig anar pensant fa cosa de dos dissabtes passejant pels carrers d’Amsterdam, que essent la ciutat més emblemàtica dels Nederlands (tot i que no és la capital administrativa) és també la més turística. Doncs si, si Espanya es representa amb els toros i el flamenco, Amsterdam es representa amb els Cofee shops i les putes, i això no és precisament el que identifica als holandesos. La veritat és que ni el fet de fumar es considera com un acte positiu aquí; fumar està prohibit als llocs públics, fins i tot a les discoteques, i aquí es respecta la llei, no com pel nostre país... que estem fets d’una altra pasta. Fumar és una cosa que aquí es concep per fer a casa o pel carrer, fins i tot a les andanes de tren, he vist simbols de zones de fumandors, que ja em diràs tu! I pel tema putes, tampoc he vist que els holandesos siguin uns viciosos, o és que potser s’ho amaguen molt bé!

O sigui que podriem dir que Amsterdam manté aquests tòpics per als visitants i turistes que venen, com una imatge de la ciutat que com que dóna ingressos, val la pena conservar tot i que molt sovint i com és el cas del Barri Roig, la imatge que reflecteix és més bé degradada. I és que mireu fins on s'estén el tema que només de posar Amsterdam al "Google imatges" de les 20 primeres fotos 15 són de putes i canutos! I pel que vaig veure el tema també s’ha convertit amb un afer globalitzat ja que les putes són de per tot menys holandeses i això evidentment demostra que és una feina indesitjada i que només els més necessitats (en aquest cas necessitades) la volen fer.

El fet però és que no em va acabar d’agradar aquesta imatge que es vol mantenir de la ciutat d’Amsterdam, de porretes i viciosos; en part si, una ciutat que demostra llibertat d’acció i d’expressió, però per altra una imatge que tendeix a eliminar altres virtuds de la ciutat que tot i que encara no hagi vist personalment han de valer molt la pena, a part de l’arquitectura i la fesomia cuidada de la ciutat, com siguin els museus, l’art o la cultura. Temes que evidentment encara tenc pendents.

I de tornada a Utrecht, vaig adonarme de que l’esència d’Holanda es troba més assentada aquí, sense turisme i sent una ciutat més petita, els tòpics es dilueixen i deixen veure la realitat d’un poble que tot i no exhaltar massa la seva personalitat (perquè segurament no els hi fa falta, com seria el nostre cas) és obert de pensament, culte i amable.

Així que mireu, d’això de tòpics més val no crear-se’n massa o si més no no deixar que aquestes generalitzacions predeterminades ens afectin massa; lo seu és anar a un lloc i conèixe’l de primera mà i després crear opinions. Les conclusions s’han de fer sempre a partir d’un treball de camp com diria la teoria hipotètico-deductiva en el terme més científic i en el nostre cas, de la geografia més aplicada com és l’experiència, el viatge, l’anàlisi i a partir d’aquí la creació d’idees pròpies, com en són aquest seguit d’escrits i de cavilacions que vaig fent i que esper poder seguir escrivint ja que són d’alguna manera, la solidificació d’aquestes idees, perquè no es perdin, perquè es conservin en el temps.