Tiran más dos tetas....que dos carretas!!

Valgui l'expressió! Sigui com sigui, aquesta dita castellana s'aplica al dia a dia un caramull de vegades, i de moltes d'elles ni n'ens adonam! I és que la relació entre uns pits sensuals i el desig sexual es lliga a tantes altres coses que de vegades sembla increïble!

Pensem sinó en qualsevol tipus d'anunci publicitari que no tengui res a veure amb el sexe... per exemple els anuncis de gelats! Ara que es va acostant l'estiu (eiei, que encara som a finals de març!) ve la caloreta i tothom va una mica més destapat, segons qui més alegre amb el senitit figurat de la paraula... i aquí és quan el senyor Frigo i el senyor Nestlé diuen:

-UEEEP Fortor a la vista!!

I treuen els seus anuncis publicitaris de gelats on

et venen un Magnum almendrado o un Pirulo tropical amb una Paz Vega o una Elsa Pataki de regal amb cara de desig... que dius.... -Anem a comprar un gelat!!! Segur que una d'aquestes dues s'ens menja vius mentre ens fotem el gelat!! (Clar que si IGNORANTS INCRÈDULS!!) I així en tantes altres coses!

Per als homes però (sigui quin sigui), el principal problema a l'hora d'enfrontar-se a l'expressió que dóna títol a aquest article de pa sucat amb oli, és l'Efecte Ocular de desviament involuntari de la mirada (Fortus miranti tetti). Diferents instituts de recerca oftalmòloga des de la (UMO) Universitat Maorí d'Oceania, passant per les universitats del Congo Belga, Haití, Howards, Teruel, Marratxí o Campos, han demostrat que de tenir dues mames davant provoca un moviment involuntari de la mirada que causa un ridícul màxim i una vergonya espantosa que costa extremadament d'evitar!

Tot i així la teoria de la praxis no s'acaba aquí; segons uns científics nord-americans de The Bigbang Theory (si penseu amb la sèrie de televisió... NOOO, fa referència a un institut de màxima seriositat!!). El cas, que segons aquests personatges l'efecte es pot dissimular millor si estem drets que no asseguts, ja que la diferència d'altura també condiciona l'angle de la mirada, de manera que una diferència d'angle més petita significa una possibilitat més reduïda de que l'al·lota en questió s'adoni de que has ancorat la mirada a les seves línies ... vaja, als seus pits! encara que només sigui per una fracció de segon!

Tot i així fonts pràctiques de primera mà demostren que la dita teoria falla molt sovint...

De fet l'atracció masculina pels pits de la dona és un efecte totalment natural. Sembla ser que el mascle, parlant amb termes completament faunísitcs, prefereix la femella més ben capacitada per alletar els seus fills. I és d'aquí on ve aquesta febre masculina per les masses mamàries generoses.

I com que tiran más dos tetas que dos carretas hi ha qui per falta d'autoestima o per manca de verderol es fa un augment de pit per així atreure el costat més superficial i primari de l'ésser masculí. Tals exemples es troben arreu, preferiblement en edats joves, tot i que sempre hi ha la sortida de turno que s'esplaia bé quan ja té una edat, en la qual aquestes coses són per demés i quan no penja d'un lloc penja de l'altre.

D'implants se'n fan des dels anys 60 (segons Wikipedia) i pel que sembla n'hi ha hagut de tot tipus i materials. Aquesta operació és molt vàlida per a recuperacions després d'operacions de cancer de mama, accidents,... però anant al que anem, d'augment de pit per falta de verderol és una operació cotitzada.

De llegendes urbanes n'hi ha moltes, i una d'elles conta l'explosió d'uns pits de silicona en un vol Moscou-Los Angeles per una pèrdua de pressió en cabina. Sigui veritat o mentida el cas és que si una cosa és certa és que els pits de silicona no deixen de ser de plàstic i com a tals no es veuen afectats pel pas del temps o la degradació. Tant és així que segons vaig llegir a la Muy Interesante fa uns mesos, resulta que després de la mort els pits artificials segueixen existint per segles! Sembla ser que tenen una durabilitat d'unes quantes desenes de milers d'anys!

Al final encara resultarà que de les restes d'actrius, models o simples al·lotes operades en quedarà una resta arqueològica de pit plastificat. Ai! que pensaran de nosaltres les civilitzacions futures? Models artificials de silicona? Benvinguts al mon real!

I ja per acabar, valgui l'expressió! naturals millors que res! i per una raó o altre..., Tiran más dos tetas.... que dos carretas!! i sinó mireu una de les millors escenes de la pel·licula 4a planta i en trobareu una lògica bestial!

A les plagues, a trabucades!

S'acosta la darrera setmana de novembre i la plaga torna a arribar a les cases. Arriba progressivament i amb sigil, però de cada vegada més trobam símptomes d'aquest mal. I no és que es tracti d'una plaga de llagostes o d'esbarts infinits d'estornells, sinó que com cada any per aquest temps, el nadal s'acosta i amb ell els maleits Santa-Clausos dels balcons.

Des que el Rei en Jaume va conquerir aquesta terra duent la religió cristiana (com a agregat necessari però no sempre desitjat), que a Mallorca per Nadal s'havien celebrat sempre la festa dels Reis. La vigilia del 6 de gener però, sembla ser que de cada vegada pren menys importància gràcies als valors de pau, amor i joia que té aquesta societat nostra per Nadal. Com que ja no es tracta de disfrutar més o menys de la vetllada o de la companyia sinó dels necessaris regals o elements materials en general, sembla que es va imposant més el model USA amb un Santa Claus vermell marca Coca-Cola i un arbre de Nadal, tan i tan típic de la nostra vegetació autòctona mediterrània.

El de fora, sigui pel que sigui, sempre és millor, i si ve ficat amb subtilesa fins al punt de fer creure al personal de que això és una cosa nostra, idò millor que millor! Tal subtilesa es demostra amb els pare noels-plaga que els "conversos ignorants" pengen als seus balcons per anar a la moda, engalenar la seva llar amb elements nadalencs i donar una sensació de pau i armonia. I un bè negre!

Idò aquests ninotets és el que enverina la nostra cultura, perquè tot i que això del Nadal i els Reis i demés sigui una festa teòricament religiosa, d'una manera o altra està inculcat en la nostra cultura i no s'hauria de perdre perquè definitivament és un simbol d'identitat. Així declaro la guerra i proposo que per les plagues, trabucades!

Imagineu quin goig d'agafar una escopeta amb cartutxos dispersants o un bon trabuc i entaferrar un bon esplet de perdigonades als maleits homoniqueus vermells fins que caiguessin tots desmembrats a terra! Només el fet d'imaginar-ho ja em fa sentir millor! i als beneitarros que els pengen, perdigonada amb càrrega de sal gruixada, aveure si n'aprenen i del mal de tenir sal incrustada deixen de fer el bàmbol per Nadal!

Cercant per la xarxa amb l'intenció d'introduïr alguna imatge impactant a aquest article, he trobat el que cercava, sens dubte, però després he afinat una imatge que val més que cent mil paraules! Aquesta idea és bona de totes totes!


Si us fixeu aquest energumen enfilat a una corda que intenta enfilar-se al balcó d'aquesta casa es veu interceptat per una Guerrilla del Comando dels Reis d'Orient amb un punyalet, que subtilment tallen la corda del senyor gras de l'abric vermell perquè deixi de tocar allò que no sona.

Així doncs es plantegen tres alternatives:

1. Fer com el senyor de la foto anterior, que riguent riguent fa una bona crítica
2. Escometre a trabucades i fer una escabetxina per escalivar la ignorància del nostre país
3. Passar de tot i seguir la tendència de la guarda de mens sobre el concepte del Nadal i el consum Made in Iu-Es-Ei
4. Fer la vista grossa i permetre única i exclusivament LES Santa Claus com les de la foto
   

Jo deixo la tria a la vostra elecció però podeu estar tranquils, que jo ja he donat la meva opinió i triat la meva decisió que passa de la opció 1), la 2) en moments de glòria i per què no? també la 4)

Geografies del flastomar

L'art de flastomar hauria de merèixer ser estudiat d'aprop i s'hauria de receptar per metges i psicòlegs per aconseguir viure amb més pau interior

Contràriament al que normalment es considera com a apropiat en persones adultes, serioses i/o educades, crec que poder tenir el privilegi de poder desfogar-se deixant anar un bon me cagon Déu! allibera l'ànima i revifa l'esperit, i et deixa millor de com et poguessis sentir. En cas de que sigui per una engrunada, tall, cop... en redueix el dolor; si una cosa surt malament o no va ni envant ni enrere, fotre, vatua Déu!, quaranta putes sagrades! i un llarg etcétera ajuda a que tant si llavors va millor com si ho envies tot a fer punyetes et sentis millor per dins.

Fer baixar tots els Sants, déus i fer tremolar fins l'últim macolí de la terra és un bon mètode terapèutic per combatre l'estrés. De ben cert que els millors professors i catedràtics d'Oxford, Harvard o Howards en psicologia, psiquiatria i altres ciències del cervell recomanen un bon grapat de megagons i vatues. Jo com que sóc geògraf no en tenc una referència gaire certa, però els experts diuen que com flastomar res millor hi ha!

I ara que xerram de ciència i disciplines científiques, fet i fet resulta que insultar i flastomar també es poden considerar estudis geogràfics! Resulta que diferents llengues i fins i tot diferents dialectes o regions geogràfiques on es xerra una mateixa llengua també es troben diferències en les arts de l'insult. Desde les més senzilles expressions angleses per insultar que no passen del fagget, el fuck i totes les seves variants, l'asshole (gilipolles) i algun altre de més comú i suau com el damned o el crap, podriem dir que l'anglès no es diferencia per la seva creativitat a l'hora de cagar-se en tot. Segurament això també a la meva ignorància en l'anglès britànic que segurament és molt més complex que el que jo conec. Seguint per terres septentrionals podriem pegar als Països Baixos, idioma del qual si que sóc un total ignorant, però que tot i així en se alguna coseta després de viure-hi dos anys. El fet és que la seva caracterització "insultiva" va més de cap a la ofensa d'anar a fer mal quan treuen termes com el kanker (càncer) o tering (tuberculosi), que personalment trobo de bastant mal gust. Ja sabem que insultar és cosa lletja, però les malalties... no cal! Altres com els francesos també són originals sobretot a l'hora de pronunciar la seva parauleria; així coses com putain que em fa molta gràcia, o aquesta que me'n ha feta més: putain de bordel de merde i per què no el típic: Sacrebleau! En ser pronunciades agafen complexitat i profunditat. I ja acabant amb les regions nord-occidentals d'Europa trobem els alemanys, i sobretot els del nord, que només que accentuïn una mica el seu to de veu ja sembla que estiguin enfadats amb tu! Així la pronunciació oscil·la cap a l'holandès però la temàtica de l'insult tampoc varia gaire i no surt de la dinàmica anglesa.

Sembla ser però que els professionals de la flastomia som els mediterranis. De Xipre a Cadis i del Vèneto a Alexandria (esper), trobem una gent oberta i expressiva que tal la pensa tal la diu i que s'encalenteix la boca molt aviat. Així perles com Cazzo vai via stronzo!, Dio cane bastardo! o el Porca Madonna se'n duen premis d'honor. D'aprop els segueixen els Grecs que són coneguts pel seu terme repetit i etern: malaka en to de broma però també pouti (marica), mbixtis (folla-pavas) o ai sto diaolo (ves a pastar fang). Pels Països Balcanics hi ha molta diversitat tot i que les llengues no variïn gaire; així a llocs com Eslovènia predomina el típic: Pejt u pizdu mater!, una espècie de "el cony de ta mare" o un bon Ebi se v guza (que et donguin pel cul) del que seria Bulgaria.

Llavors queden els espanyols, sens dubte amb estil i trascendència, amb gradient per a cada situació, des de l'hijo de puta i el me cago en todo lo que se menea! fins al més suau joder, el típic marica o les perracas de turno. És així potser dels primers en la classificació mediterrània del que és més conegut, perquè el grec no el domino gaire. Això si! Italia sempre a dalt de tot!

A mi preferentment m'agrada fer-ho en Català. No és per res, i no només perquè sigui la meva llengua, crec que insultar en Català té un ventall de tonalitats immensa i inacabable que omple totes les possibilitats de l'expressió! Tant si és per definir com n'ets de pur o de colló (per beneït o aturat), passant per ser betzol, banyut, ase, bandarra, banastrot, bocamoll, pardal-fava, pardal miana, torra-collons, cap de suro, cap de fava, collonera, verro, goranot, animal, porcarro, espanyol o borbó... fins les més dures com puguin ser Me vols venir a tocar ets collons? Mal te pegàs gota!, Ves a prendre per cul! Imbècil! Sempre s'ha de tenir en compte però, que no només insultar dóna plaer, amollar un bon vatua el món!, me cagon Déu sagrat de Cristo! Quaranta putes Sagrades oh! Me cagon la titoleta del nen Jesús! Me cagon sa mare que el va parir!... i un llarg ETC on podriem estar pensant tot el vespre!! Així veiem com la flastomia es converteix en un indicador per veure el nivell de desenvolupament mental de la població, així com la seva capacitat de paciència i de reacció. I quan més al sud també sembla ser que més de vatualmonejar que no pas als països "Europeus!"

D'aquesta manera es configura la Geografia de la flastomia i l'insult, una nova tendència que ben aviat estarà de moda a moltes de les universitats mundials. Així com altres geografies amb trets socials o culturals aparentment tan importants com per crear noves branques del coneixement encara que després no tenguin una aplicació tan important. Si no sabeu de què xerram feu referència a les geografies de la percepció i la geografia del gènere i veureu que si la geografia és capaç d'abarcar camps com l'estudi regional del gènere o la percepció subjectiva, poc a veure amb ciència, també podem crear la nova tendència en geografies del flastomar!

Sabeu què? Que se'n vagin a cagar tots plegats amb tanta mariconada de la percepció vatuadell!! Geografia de les coses útils i amples! Les coses clares també s'hi deixen amb dues línies per aplicar la sagrada ciència de l'insult i la grolleria!

I ara finalment per degustar un bon dia de la Hispanitat us deixo amb un dels grans, que va aconseguir trobar les paraules adequades per fer una crítica sobre la societat actual. Jo ho deixo aquí, i sense cap altre comentari ja deixo clar la meva opinió sobre el 12 d'Octubre. Salut a tots!

Don't worry!

No cal preocupar-se massa de les coses; tanmateix res sortirà perfectament! Aquest és l'argument bàsic d'aquesta cançó de Jorge Drexler, del nou disc que ha tret: "Amar la Trama", per cert, molt bo. Aquesta cançó m'agrada especialment, escolteu-la be. La música també és xula! Abaix poso la lletra:



I don't worry about a thing

If life is driving you to drink
You're sitting there wondering what just should think
I got some consolation for you
I'll give it to you if I might

I don't worry about a thing
'cause nothing's gonna be alright
nothing's gonna be alright

Jorge, the world is just one big trouble spot
Because some have planing and some have not
Always somebody playing with dynamite

Now, I don't worry about a thing
'cause nothing's gonna be alright

Don't waste your time trying to be a go-getter
Things will get worse before they get any better

I used to be troubled
I know you are
But I finally I found the light
Well, that's right

Now, I don't worry about a thing
'cause nothing's gonna be alright

I don't worry about a thing

I don't worry about a thing
'cause nothing's gonna be alright

Jorge Drexler, 2010

I pels que no entengueu l'anglès aquí us passo una traducció clicant aquí

Essència 3000

A la Terra hi ha certs indrets capaços de commoure la fibra i l'esperit de l'individu. Talls llocs solen ser paisatges extraordinaris, fora de la quotidieneitat de la vida normal als llocs més humanitzats. En definitiva la natura en l'estat més pur i salvatge.

Efectivament es tracta d'espais que no són accessibles per qualsevol, on només els que són capaços d'arribar-hi amb esforç i dedicació poden gaudir de tal sensació. Si, així és., es tracta de la Muntanya. Però no de qualsevol muntanya a qualsevol altura. La línia dels 3.000m influeix en les persones. Miraràs la cara de qualsevol muntanyer i sentiràs una mena d'efecte en la seva expressió. No tothom és capaç d'arribar a tal cota, només els més valents i agosarats hi tendran un lloc i són aquests el que sentiran aquest estremiment a dins.

Fer cim no té preu. I cim d'una muntanya única, d'un pic escepcional és encara més extraordinari. El respecte per la muntanya, el temor als riscs que aquesta comporta són el que crea tal sentiment. Sense un oponent o dificultat molt elevada no hi hauria repte, i assolir tal repte és una recompensa total pel muntanyer. I si en fer cim a sobre podem contemplar tot el món que abasta fins l'horitzó sota els nostres peus, sense veure gairebé cap cim més elevat que el nostre, llavors ja ens podem sentir amos del món!

La muntanya però, s'ha de pujar a peu. Si mai heu fet una gran muntanya descobrireu que si no hi ha esforç no hi ha mèrit. I encara que pugeu amb funicular o per qualsevol altre mitjà que no comporti esforç veureu que l'essència de la muntanya desapareix.

I que m'en dieu del silenci? El silenci en estat pur no existeix a qualsevol lloc; només on la vida troba dificultats per establir-se trobem aquesta mena de silenci. Que s'aprecia més que enlloc i forma una part molt important del concepte d'alta muntanya.

I la nit? Dormir sota la cúpula d'estrelles de les altures, de veure cada constel.lació pel fet d'estar en un dels indrets més obscurs dels voltant. La reflexió de la llum de la lluna sobre les glaceres que desprenen certa reflexió és impressionant. I sentir que estàs sol enmig de tal espectacle, que seràs dels pocs que el gaudiran encara et fa sentir més especial.

La incertesa és un altre element que defineix el límit dels 3000. Mai sabràs quin temps tendràs. Sigui com sigui dependràs dels elements del clima que canvien sobtada i inesperadament. El sol et portarà la més immensa claretat per avistar els més preciosos paisatges, però el risc de tempesta d'aigua, trons i llamps també hi serà present i si t'agafa, llavors ja pots sentir la força de la natura. La força del llamp, el tro i el vent t'estremiràn l'ànima fins a fer-te tremolar el cor amb cada batzegada de llampec.

Amb tot això, quan més a prop estic de la naturalesa més pura, és quan més lliure em sento. L'esforç de la pujada, la perssuació en la travessa i la satisfacció d'arribar a casa i disfrutar d'un bon sopar, de dormir amb tota la profunditat, de tenir esbraonament als segënts dies. I tot això compartit amb els millors companys de ruta, realment no te preu.

Juliol 2009, ascensió a la Breca de Roland, Pirineu Aragonès (2804m)

Aquest estiu hi ha pla per fer almenys dues d'aquestes vivències. El Pirineu, tot i no ser la serralada més alta d'Europa ni del món, té algunes arees on certs conceptes es poden aplicar perfectament. Juntament amb el meu pare i alguns amics tenim intenció d'atacar el Mont Perdut (3.355m) i els Astazus: Petit Astazu (3012m) i Grand Astazu (3.071m). Aquests seran de moment alguns moments de llibertat espiritual. Tots ells però hauran de venir acompanyats per l'esforç i dedicació de la ruta.

Aquest article va dedicat al meu Pare, per haver-me ensenyat a estimar i comprendre la natura més que qualsevol altre llibre, professor o universitat. Per haver-me ensenyat uns valors que d'una manera o altra defineixen la meva persona. Gràcies!

Ecologia per fantasmes

Sempre m'ha fet ràbia la gent que pensa que pel simple fet de comprar pomes ecològiques, separar el paper de les llaunes i els plàstics i fer donacions de 50 cèntims a qualsevol ONG tipus Greenpeace ja fa una gran contribució per a la defensa del medi.

Les coses no són tan senzilles com semblen. Molta gent pensa que amb un petit esforç, amb un petit gest o quatre duros que pugui donar de propina ja és suficient per ser sostenible o al menys etiquetar-se amb el prefix de bio- o eco-. Si fos així el món serien tot flors i violes. Simplement bastaria en seguir aquest model per tenir una conservació mediambiental excepcional, recursos per a tothom, ni un mort de gana al món i com no, la consciència tranquila.

I així és, pel que sembla aquesta estimada societat en que vivim promociona un estil de vida que tot i ser insostenible a més no poder, ens dona a entendre que amb un petit gest, normalment econòmic, ja podem solventar tots els nostres dubtes sobre si les nostres accions amb consequències negatives pel medi són realment dolentes o si ens podem sentir més tranquils amb el nostre ego perquè el producte és Eco-.

Això em sona a tot allò que durant segles va promocionar l'església catòlica apostòlica romana quan en temps de quarema el fet de pagar un tant al capellà ja servia per poder menjar carn quan els altres, pobres desgraciats, no podien sentir ni l'olor. És que potser és questió de fe, d'algun tipus de religió? Creieu que basta creure que ja fem les coses bé per sentir-nos be?

I ara per saber si realment això de ser Eco és o no fiable us faré un seguit de preguntes:

• Voleu tranquils sabent que per cada viatge que feu en avió, per exemple en un vol Barcelona - Amsterdam (uns 1200km) gasteu uns 69Kg de combustible, amb un efecte de 184Kg de CO2 per cap? Creieu potser que sembrant quatre arbres al prat del Llobregat, com fa uns anys promocionava la companyia Vueling, aturareu allò que se'n diu canvi climàtic? O que al menys restaurareu tot el mal que ja heu produït?

• No us afecta que pel fet d'emprar cada dia el cotxe per anar a la feina es provoquin guerres on moren milers de persones i on es devasten ecosistemes sencers?

• I que passa amb el consum? Que potser necessiteu tot el que compreu al supermercat? O en podrieu prescindir? Creieu que tot el que es ven als supermercats, aquelles immenses estanteries de menjar, en algun moment es venen totalment? O potser se'n tuda la meitat perquè caduca abans de ser venut, però es manté així per mantenir el vostre esperit consumista?
  

• I el consum energètic? Creieu potser que necessiteu mantenir 300 bombetes enceses perquè el veí pensi -Quina passada de casa que té el del costat! Ai si jo pogués ser com ell! - No és potser el cas que amb 2 bombetes ja passarieu de sobres? I a l'hivern? Necessiteu tenir l'estufa a 25ºC tropicals per haver d'anar amb màniga curta quan a fora amb prou feines hi ha 2 o 3º, però heu d'obrir la finestra perquè fa massa calor. No bastaria tenir-la a 15 i amb un gerseiet ja passarieu més que bé l'hivern? I a l'estiu? Aire condicionat a -30ºC? No bastaria a 29 per deixar de suar?
  

• I ja finalment, que me'n dieu dels productes ecològics? que potser us deixen la consciència tranquila? Que passa, que si no compreu paper de vater ecològic d'aquell que val 3 vegades més que el normal pel simple fet de dur l'etiqueta verda us escalda l'anus? No podrieu simplement emprar paper de vàter reciclat? o això és massa per la vostra còrpora? O potser massa poc per la vostra imatge?

Us ho heu pensat tot bé ja? Semba doncs que realment no sou tan verds com pensaveu è?

De fet però resulta que no em sap greu que sigueu Ecos o no. El que em fot és que sigueu ignorants. És veritat que no enteneu gaire res de com fuciona el medi i molt menys quin efecte té l'esser humà en tot això. Potser no es totalment culpa vostra que sigueu com sou, sinó que és la societat, el model mundial que us fa seguir aquest rol. Ser un tudat i un prepotent de sempre tenir més que el del costat, de mostrar que podem més, que tenim més, és com ens entrenen a ser. Tot plegat per sentir-nos millor de ser els putos amos de la Terra quan el 80% restant va empitjorant progressivament. Potser no fa falta.

I això com es pot canviar? Bona pregunta! Crec que ni en ZP ni els jefes d'Europa ni el mateix Obama en persona ho sabrien respondre. Demaneu-ho a les grans companyies petroleres, energètiques, logístiques i agroalimentàries, aveure quan en tindran prou!

No és per ser negatiu però quan tot faci un pet llavors potser tindrem en ment quan és el moment per ser realment equilibrats amb les forces de la natura i deixar l'hipocresia i la prepotència a un costat.

"Todos los españoles son iguales"

No sé si sóc jo que vaig errat o aquesta és una de les lleis que defineix la Constitució Espanyola de 1975 en algun dels seus articles. El fet és que avui fen un cop d'ull als diaris Mallorquins (Diari de Balears i Diario de Mallorca) m'ha sobtat veure una notícia que m'ha transbalsat i capgirat arguments amb el que jo pensava que era això del que anomenen "ser español".

Ser espanyol dels bons significa tenir fe en tot allò que el sistema actual promou com celebrar el dia de la hispanitat, tenir amor per la pàtria (però mai per cap moviment nacionalista "separatista") xerrar castellà com el de Valladolid (sense accent sobre les el·les), tenir com a referència de tota llei la nostra estimada Constitució i per damunt de tot admirar la figura del Rei com a representant del nostre poble esclar!

El problema se m'ha presentat avui quan mirant la portada del Diari de Balears i he vist que alguna cosa no acabava d'anar bé ja que l'expressió "todos los españoles son iguales" se m'ha difuminat en especial quan he vist que un sol español ocupava el 50% de la portada del diari per una raó que tampoc resulta tenir tanta rellevància. Per tal de no ser massa subjectiu també he mirat el Diario de Mallorca, i el (in)Mundo i perquè no, també l'ABC i tots tractaven la noticia en especial.

Efectivament, segons sembla avui 12 de Maig Don Juan Carlos I Rey de España ha sortit de l'hospital Clínic de Barcelona després d'extreure-li un nòdul beningle d'un pulmó. Molt bé, enhorabona. I què?


Pel que sembla ha sortit de l'hospital alabant la sanitat pública. Molt bé, és d'admirar que el nostre estimat rei no se'n vagi a la sanitat privada, que era el més probable, per demostrar que la sanitat pública funciona igual de bé. És això veritat? No crec que una alta personalitat com el Rei hagi hagut d'esperar ni deu minuts per operar-se si és que aquest nòdul no era tan greu. Creieu que si això li passés a qualsevol altre no hauria d'esperar infinitament? Potser creieu que això sortiria a tots els diaris, telenotícies, pàgines web i altres mitjans possibles? Que és que no hi ha noticies rellevants a l'actualitat com aquesta anomenada crisi, els problemes de corrupció, el vessament de petroli a l'Atlàntic,... ? O perquè no altres tòpics que ja ni surten als diaris perquè no interessen a ningú com la desaparició dels ossos panda a la Xina, la mort de milers d'infants per malnutrició, malalties i guerres a l'Africa subsahariana o la desaparició progressiva de l'Amazones... creieu que tendrien tanta rellevancia?

Evidentment que no! Espanya està orgullosa d'aquest tòtil que té per rei i per això qualsevol cosa que posi ínfimament en perill el seu estat ja és alarma Nacional en majúscules! Potser aquests que es consideren tan espanyols haurien de reflexionar sobre el que significa democràcia i igualtat davant la llei i jutjar aveure si això de la monarquia segueix els cànons de la igualtat social.

Des d'aquí res més. Visca la República!