Smile!

Smiling is what makes you happy.
try it, you'll see.

A smile can work wonders!
(Monsieur Ibrahim et les fleurs du Coran, 2003, France)



With this, and a sunny day like today, everything seems to be better!
And then I just listen this song; then is just great!

Rèquiem Bàtavus

Aquesta nit s'ha produït un esdeveniment inesperat. La companya de viatge amb la qual havia rodat mitja Holanda durant un any i tres mesos ha passat a millor vida. No ha estat ni pel fred ni la neu que la nostra estimada amiga ens ha deixat per seguir altres camins. Sigui com sigui segurament tendrà un altre futur amb un altre company de viatge, però la vida és així i res dura per sempre.

Resulta que anit inesperadament la meva Batavus Urban, companya de viatge com a mitjà de transport també coneguda com bicicleta, ha estat robada. Amb el primer paràgraf algú deu haver pensat en una persona però afortunadament tampoc cal estar de dol. No sóc gaire feliç tot i això perquè li tenia apreci ja que haviem fet molts quilòmetres junts: quantes nits tornant cap a 't Goylaan amb una torta considerable, o quantes d'altres, gèlides corrent a tota pastilla per evitar el fred, vam veure venir la primavera florejada i assolejada i l'estiu; la tardor de nou, anarem a Alemanya plegats (des d'Enschede fins a Gronau) fins a aquest últim hivern. Tot i que ja havia passat a ser segona d'abord des del Desembre, des de que vaig trobar una bici millor (la típica bici holandesa, "l'Oma Fiets", encara haviem fet algunes travessies importants.

Al menys però estic tranquil perquè algú altre la disfrutarà, el yonqui que l'hagi venuda se'n treurà 15 o 20€ per fotre's un xute del que sigui i el que l'hagi comprada rodarà pel món fins que la pobre, que ja estava prou atrotinada, dirà prou. El fet és que l'havia deixada a un amic i no l'ha lligat com toca i clar, algun espavilat ha passat i la bici ha volat. Per sort, i seguint el "cicle de la bicicleta" (de compra/venta de bicis il.legals), n'ha comprat una altra a un yonki que passava per allà i ha substituït la Batavus. Encara no conec la nova successora però demà ja vorem el nou fitxatge.

Bàtavus ha deixat de ser meva en un racó molt especial d'Utrecht, just a la barana de l'Oudegracht just davant del Cafe België, el meu bar preferit. Així que en tendré un bon record des de que la vaig comprar a en Thijs per 25 euros davant l'IBB fins que avui 12 de febrer ha passat a millor "amo".

I ara deixant-me estar de sentimentalades diré que el meu patrimoni ciclista seguix alt, amb 3 bicis pròpies més la de'n Miquel, sota la meva responsabilitat mentre ell no torni, o sigui 4. Amb això de les bicicletes ja se sap, a Utrecht no te'n pots encarinyar massa, sempre tenen problemes i de vegades passen coses: cauen al canal, te les fot un yonki, queden inutilitzades... abans era dels que pensaven que tenir una bici robada era una gran càrrega de consciència. Ara veig que tot plegat és com un cicle vital que encara que el pretenguin aturar no canviarà; i no, no estic d'acord en comprar bicis als yonkis, però si te la foten és el que hi ha, i al cap i a la fi veig que d'una manera o d'una altra totes les bicis que he tengut eren directa o indirectament de 10a mà i segurament robades de per aquí o per allà.

Per tant no ens preocuparem massa pel tema! Després de tot, on més pots trobar bicicletes a un preu més baix que moltes de les peces que la componen? Queda clar doncs que aquest és un tret més d'aquesta ciutat d'estudiants; així és la vida, així és Utrecht.

Canvis i renovacions

Ara ja fa un temps que ho anava pensant, i és que en la majoria de blogs que he anat visitant gairebé mai apareix com a títol el nom real del blogger que s'amaga darrere dels seus escrits. Durant un any i mig un servidor ha fet us del seu nom perquè tot i pensar-hi no trobava un nom més original o simplement perquè ja li agradava així. Ara però he vist que potser té més gràcia tenir un blog amb un nom on el títol sigui especial i que alhora tengui un significat especial, un rerefons determinat relationat amb l'escriptor.

Idò bé, cercant cercant, entre frases fetes i expressions avui se m'ha acudit que el Xeremier en Bicicleta podia aparèixer com a protagonista del blog, ja que ambdues coses el qualifiquen, primer per ser un músic sonat dels autèntics i segon per ser potser un dels únics xeremiers que viu actualment pels Països Baixos.

D'aquesta manera us donc la benvinguda a aquesta nova versió del meu blog que a partir d'ara tendrà aquest nou nom. Igualment però no canviarem l'adreça, que ja que tenim pocs lectors no l'hauriem d'escurçar més encara! Aveure si en els propers dies on la inspiració guii els seus sentits, el Xeremier en Bicicleta fa algun dels seus magnifics escrits d'interès universal

Sabaters, arquitectes i estudiants

A primer cop de vista, no sembla que cap de les tres professions o ocupacions que el títol esmena tenguin cap mena de relació entre elles. Si més no, hi tenen una estreta relació, al menys des del meu punt de vista d'estudiant.

Mirem d'explicar-ho: el sabater fa sabates, l'arquitecte edificis i l'estudiant fa el que pot per aprendre tot el que li manen. El cas és que, com es pot estudiar en llocs que per si mateixos presten a la distracció i a la manca de concentració?

Comencarem amb l'arquitecte; per comencar, tot bon arquitecte, perdó! Tot arquitecte de renom!! fa edificis elegants, vanguardistes, de gran disseny i tal i Pasqual, que li donen bona fama, perquè efectivament, un en veure l'edifici pensa collons tu! això si que és una passada! Però el problema no resideix en la seva bellesa, sinó en la seva funcionalitat, i en aquest punt em vull referir jo a les biblioteques. Que em diguin tots aquests grans dissenyadors de biblioteques públiques quins de tots ells ha hagut d'estudiar mai en alguna de les seves preuades obres d'art! La resposta és funcionalitat zero! Perquè sempre que arribes a la biblioteca està plè i no hi ha on seure quan hi ha infinitat de metres quadrats buits on s'hi podrien ficar prou taules com per abastir les necessitats reals existents? Posem per cas la biblioteca de la facultat de Geociències d'Utrecht: 11 del matí de qualsevol dia, com no tenguis sort no hi ha qui trobi taula, i ordinador encara menys! Però en canvi hi ha mil espais buits que deuen servir per badar o fer l'índio... I com és que s'ha de soportar aquest trànsit imparable de gent d'aquí cap allà i d'allà cap aquí? no podrien aïllar una mica les coses? Que m'ho expliquin aquests estimats arquitectes!

Però el problema que toca més els dallons és el que precisament relaciona el nostre relat amb la tasca dels sabaters. La pregunta és, perquè totes les noies insisteixen en anar amb tacons a la biblioteca? I per què tots els arquitectes seguiexen posant rajoles en lloc de moqueta? La cosa és que si estàs estudiant, preferiblement una cosa difícil i avorrida, i sents un renou de sabates de tacó que s'acosta per darrere, ja de tot d'una et distreus. I la distracció vé donada per la necessitat de saber la morfologia de la individua que porta un calcat que remarca un caminar tan elegant. Immediatament la reacció és de abandonar totalment el que estàs fent i instintivament girar el cap esperant trobar una bellesa sublim.

El fet és que pel món hi ha de tot: bona i mala gent, alts i baixos, prims i grassos, cama-curts, contrafets... i no sempre la benvinguda i esperada silueta femenina, estilitzada i sexy apareix rere aquell caminar de tacons. És ben probable que t'aparegui un 'engendro' (i perdoneu la castellanada) o una cosa com aquell que diu de mal veure o de massa veure! Llavors ja t'han clavat dos gols: un per desconcentrar-te i l'altre per decepcionar-te. Que n'és de dura la vida de l'estudiant!

Pel que sembla, tot això té una lògica molt real i entenedora. Resulta que tot plegat és un complot dels sabaters i arquitectes que promouen aquestes tendències per tal de despistar l'estudiant i reduïr la competència en aquests dos camps que actualment es troben sacsejats per les desigualtats i desequilibris del món laboral. O sigui que ja ho sabeu al.lots! No us presteu a les confusions que us porten les tardes a la biblioteca! en podrieu sortir molt mal parats i acabar a l'atur en plena crisi econòmica mundial!

Mal vos pegàs gota!!

Agnòstic és el que solc ser però amb una situació com la d'avui o bé em faig ateu o bé ja directament em faig integrista o el que faci falta!

9:20h del matí de diumenge. Al llit com és normal, perque encara que demà tengui un examen, ahir vaig fer tard estudiant i desitjava les meves 7 merescudes hores de son. Tampoc és demanar tant! El fet és que els malparits, desgraciats, torracollons, fills de la gran puta de capellans han d'anar a tocar les campanes de l´església de 9:30 a 10 per cridar a missa. Me voleu venir a tocar es collons?! Se podrien tocar una altra cosa i deixar dormir al personal!

Com que si crit a la policia no faran res en contra d'aquesta injusticia social en que hom no té dret ni a descansar ni fins i tot en el dia en que Déunostrosenyor, després de crear el món, se va tocar els narambols durant un jornada sencera, faré una altra mena de solicitud. Mal vos pegàs gota! Tan de bò Zeus i tots els deus Grecs i romans, Buda, Alà i Odin vos enviessin un lllamp còsmic que vos entràs pel cul fins que rebentessiu! Poca feina teniu capellans!!

Així que ja que hi som, deman que apliqueu la vostra propia filosofia i no toqueu el que no sona! Ai, si aquest déu vostro en lloc de fer el vago en Diumenge s'hagués posat les piles com ho fan els capellans holandesos ara potser el món seria més just! Així potser no s'hauria de pregar tant de bades per entrar al paradís!

I ara que ja estic despert i no em puc tornar a dormir, que vos heu carregat allò tan apreciat de fer el ronso durant un periòde indeterminat de temps al llit i que només es pot fer en cap de setmana vos escric aquesta carta, aveure si vos l'apreneu bé! Així em quedo ben descansat i ben a plè. I m'és igual si després m'envieu a l'infern per dir el que pens i no el que es podria dir en una societat justa i democràtica! Vosaltres no ho heu estat mai de justos, i de democràtics tampoc!

Idò així si en lloc d'enviarme al Limbo que és on haura d'anar per no estar batiat i ser un eretge de la vostra religió, em voleu enviar a l'infern on només s'hi fan que festes, foguerons, perdició, dones, alcohol i desastres un darrere s'altre, endavant!! Segur que allà baix respecten una cosa tan sagrada com el son i el descans de l'individu! Al cel vos hi quedau voltros! Allà només hi ha Sant Pere, els àngels i querubins, tot el clero i fins i tot algun Miquelet de Porreres perdonat, a part de la rasca que hi ha de fer! No, no, jo pas de tot això! En tot cas al cel dels musulmans on el bon creient compensa la seva estança amb un aren de dones joves! Això si que és el cel i no el que el Bon Jesús enten com a destí on passar la resta de l'eternitat!

Des d'aqui ja només dir-vos que no me faceu enfadar si no voleu patir la còlera dels déus! Esperem que diumenge que ve no me vengueu amb aquestes històries si no voleu que hagi de recórrer als deus pagans per invocar un malefici o comenci a fer pràctiques de vudú a la diana de darts del menjador! Esteu avisats! I ara que vos donin molt pes cul amb una verga de deu pams encara que això sigui pecat capital, que jo me'n vaig a berenar! A la resta dels que llegiu això, salut!

Pròleg

Fa estona que m'ho vaig plantejant. Fins ara he viatjat arreu de l'anomenat antic continent, sobretot per occident i la veritat és que la diversitat de cultures és gran i enriquidora. Des de Sant Petersburg a les Canàries i des d'Islàndia a Santorini, hi ha un conglomerat de petites nacions que conviuen totes amuntegades en un continent relativament petit anomenat Europa. I tot i que del món Mediterrani passant per terres Eslaves i Germàniques i fins a les cultures Escandinaves hi hagi un troç, més o menys ens assemblem els uns als altres. En gran part però, crec que això s'ha vist molt influenciat per la coneguda tendència a la globalització. En els països desenvolupats més que en els altres, i com més urbanitzats més s'accentua encara, la societat de consum està banalitzant societats i cultures fins al punt de crear un model estandaritzat on tots ens comportem igual. Prou bé que ho sé vivint a un país dels més desenvolupats d'Europa on tot i tenir llengua i nació pròpia, la cultura popular i les tradicions s'han perdut. Amb tot això, quina és la diferència entre passejar pel centre de Rotterdam i fer una volta per determinades àrees de Berlin, Milà o París?

Així veus que vas viatjant i al cap i a la fí, tot i les experiències en llocs diferents, veus que tot plegat s'assembla en certa manera. Evidentment canviarem la torre Eiffiel pel Coliseu o la Porta de Brandemburg, però que canviarà? el rerefons de la típica fotografia de turista creant una mostra irrefutable de que en aquell precís instant erem allà?

El que estic buscant és un viatge que em mostri realitats totalment noves; cultures fora de l'abast de les masses i de la societat consumista, o encara que això sigui actualment impossible, al menys que hi pugui albirar un univers de maneres de viure totalment distintes però entranyables. El cert és que de tot el que pugui veure i viure segurament no n'entendré ni una ínfima part, però al menys ampliarà els meus horitzons i segurament m'afectarà emocionalment.

Això precisament és el que buscava quan vaig viatjar a Romania i a Sèrbia la primavera passada, o a Sant Peterburg mateix ara farà dos anys. Descobrir països no tan llunyans però amb un passat sovint tumultuós que em poguessin aportar coses noves; no especialment per la bellesa, que també, sinó per l'emoció de conèixer com es viu a ciutats d'Europa de l'Est, on el que abunda no és precisament el bon nivell de vida, de veure escenaris de guerres que van acabar fa quatre dies com aquell que diu, sentir històries sobre política corrupta i desigualtats socials... Tot plegat et fa pensar i molt. I això encara que no comporti plaer com podria fer-ho anar a passar unes vacances de tot inclòs a les platges blanques de Riviera Maya, omple molt més i et deixa sortir del ramat d'aquesta estimada societat de xais amb picarol.

Si es segueix la ruta alternativa doncs, el viatge es planeja de manera pròpia i es prolonga més enllà del pur moment de viatjar. Des dels primers plans de ruta, les lectures sobre aquella cultura que es coneixerà, noves religions, llengues, paisatges... tot plegat porta un temps, una preparació, perquè en ser allà puguis realment entendre, o almenys veure més detalls de tot el que tens al voltant. I que encara, després de l'experiència puguis seguir enriquint-te amb més informació; i qui sap, potser qualsevol dia d'aquests hi tornes.

El que tenc actualment al cap passa per totes les idees que he comentat fins aqui. Així doncs caldrà sortir com a mi m'agrada, a poc a poc i veient com el paisatge i les cultures canvien al meu voltant i que efectivament tot serà totalment diferent en arribar a la destinació i fi parcial del viatge.

Amics meus l'aventura s'anomena Транссибирская i va des de les portes d'Europa a Sant Petersburg fins al centre d'un dels imperis més grandiosos del món oriental: Beijing. Tot això passant per la Plaça Roja de Moscou, infinitat de deserts com el del Gobi, estepes com les de Siberia Central, terres inòspites i ciutats perdudes com Novosibirsk, a llocs únics com el llac Baikal i la Gran Muralla Xina i fins arribar a la Ciutat Prohïbida. Tot això amb tren, molt de temps, paciència i 9000km per recórrer.

Tot plegat un projecte que espero que no tardi gaire en complir-se. En certa manera el viatge ja ha començat només de plantejar-me la idea de fer-lo. Això si més no encara requereix molta preparació. Fins llavors, segueix somiant.

Sucedanis d'essències (reedició dels pamboliets matinals)

Ara fa gairebé un any vaig escriure una entrada en aquest blog sobre la meva anyorança a la terra, sobre com m'aixecaria en un dissabte qualsevol sent a Mallorca i on les coses més senzilles s'apreciarien més pel fet d'estar vivint a fora, lluny de l'escalfor del Mediterrani. El fet és que torna ser novembre i igualment dissabte, i avui com fa un any he anyorat el pamboliet matinal.

M'he aixecat igualment d'hora però no massa, que ahir em costava dormir-me i m'he dirigit cap a la dutxa on després de despullar-me he rodat les aixetes de la calenta més que de la freda i ha començat a brollar aquell pixarell d'aigua que com no t'arrambis molt a la paret no et banyes i que si no poses més tirant a escaldant que a teba, et geles de fred. Surts de la dutxa, d'aquella habitació plena de baf per dirigir-te a l'habitació, però clar, has deixat la finestra lleugerament oberta i els 8ºC de fora no ajuden massa sent la tovallola l'únic que portes al voltant de la cintura. Et vesteixes i baixes a la cuina. Ni mare, ni pare ni pambolis, només una cuina plena de plats, coberts, tassons i olles brutes i no gaire cosa per menjar. Poses música a la minicadena del menjador, no massa forta ni massa fluixa, que la puguis sentir des de la cuina mentres escures els plats, potser alguna cosa tranquileta de Yann Tierssen?* (veure nota al peu de pàgina) i al cap de mitja hora deixes la cuina amb un estat acceptable.

Ara ja podem berenar! Hi ha pa d'aquell que hem descobert fa poc; un pa semblant al típic pa de pagès català però en versió holandesa que tot i aquesta connotació té prou consistència, sabor i longitud de vida. No hi haurà tamare per berenar amb tu però potser si na Leila; en Francesco ja potser serà més difícil.

Aquí cadascú farà el que fa a casa, versió mallorquina o versió suïssa el berenar de 't Goylaan s'ha reconvertit amb un acte social fora del tipificat berenar a la holandesa on un només busca omplir el gavatx sense dir ni ase ni bèstia i seguir amb l'agitada vida del treball treball treball!! Bé, el treball després, però a mi ningú em roba els 20 minutets de cel a l'hora de berenar!

Asseguts a taula jo ja m'he proveït dels meus necessitats ingredients bàsics per sobreviure a l'hivern i mantenir el meu paradís privat (però amb possibilitat de ser compartit) d'essències de la terra. Oli de ca nostra, d'arbequina clar, domàtigues de Sant Joan que es conserven seques a l'àtic, formatge que pot variar entre maonès o italià (depenent de les existències en reserva), olives trencades, pernil salat o qualsevol altre embotit i potser raïm. Tot plegat pura importació des de les terres més selectes: des de Mallorca, passant per Barcelona, Olot o el Véneto, tot de primerissima qualitat! Els mediterranis no ens conformem amb qualsevol cosa!

Tot això ajuda a mantenir un substitutiu d'essències que en certa manera s'arriba a acostar al que podriem conisderar un Pamboli de veres! Només que amb certs sucedanis que tot i no ser de casa t'hi fan sentir una mica més. No disfrutaràs del solet quan surts a fora, no sentiràs el silenci de l'ambient rural mallorquí, no podràs tocar les xeremies amb tota la tranquilitat del món, tampoc podràs veure el sol ni percebre les ombres que projecta ni veure cap mena de verdor en tots els arbres que ja s'han quedat pelats a més no poder. Però tranquil, no sempre serà així, tu no ets d'aquí i més aviat o més d'hora tendràs oportunitat de tornar al sud d'on provens.

Aprofita l'oportunitat de veure coses noves, treballa dur i fes el que has vengut a fer. Els plaers diaris ja els tornaràs a aprofitar tard o d'hora i mentrestant seguiràs visquent de sucedanis d'essències i fent coses que a Mallorca o a Catalunya serien dificilment de tant nivell qualitatiu. De fet, ca teva sempre serà al Sud on sempre podràs tornar, però vaja tampoc n'hem de frissar massa.

Nota: per escoltar la musica i llegir alhora no he trobat altra manera que fent click a la rodeta central del ratolí sobre l'hipervíncle. O el que seria el mateix, botó dret del ratolí i obrir en una nova pestanya. Disfrutau!