Decididament decidir no és una cosa fácil. La vida mateixa està plena de decisions de cruilles de les que cal triar un camí, totes elles condicionant el que vendrà en el futur.
Des de petits ens ensenyen que s'ha d'estudiar per tenir una bona professió en "ser grans", per poder treballar del que ens agrada. Però que passa a la hora veritable de decidir que hem de ser quan estem a punt de "ser grans"?
De l'escola a l'institut i de l'institut a la universitat, i ara que? Que s'ha de fer quan un sap el que li agrada però no quina pot ser la seva professió o si sobre el que li agradaria treballar hi ha efectivament una feina? o si d'aquella professió desitjada després resulta que no ens agrada la pràctica? Els estudiants de medicina seran metges, els estudiants de magisteri seran mestres, però els de geografia? em falten 4 mesos per ser Llicenciat i encara no se si soc i sé prou per ser professional, però sigui com sigui allà estarà el títol. Tot plegat moltes preguntes.
El fet és que ara cal aplicar-se pel màster i triar que he de fer en els pròxims dos anys. La cosa no es planteja fàcil, ja que he de triar què fer i on i tot això em condicionarà fortament la meva vida extra professional, diguem-ne social i tal i pasqual... I el fet de portar ja 6 mesos i mig a Utrecht no només m'ha obert més portes sinó que m'ha confós a l'hora més encara sobre el que pretenc fer. I ara el tema és: Barcelona, Utrecht o qualsevol altre lloc on es faci més o menys el que m'interessa. I després m'han d'agafar, tema també a tenir en compte perquè evidentment tampoc soc el millor, i menys aquí que jugo amb desventatge per l'idioma i la metodologia aplicada.
La pressió no és poca i vaig cercant màsters ajustats al meu perfil i als meus interessos, però no és prou i necessito parlar amb gent entesa, gent ficada en alguns dels cursos que em recomani a veure que puc fer. També miro beques de mobilitat, Leonardo da Vinci, postgraus, mencions,... però no m'acaben de convèncer. Un màster seria, crec, el més apropiat.
El cas és però que sempre tenc aquell cuc que em rosega per dins, que em diu que he de seguir endavant, superant-me dia a dia, una mescla de Viatge a Ítaca i un sublim Carpe Diem que no deixen que em conformi amb una cosa quotidiana, que em tenten a fer coses que estan al meu abast però que es situen més enllà dels meus límits actuals. Per un costat l'aventura del Pelegrí ha de continuar, però per altra, el Pelegrí requereix de gran autonomia, de no crear una base social sòlida, de seguir durant més temps una vida nòmada, cosa que per una banda em motiva però per altra em fa sentir insegur.
El Dr Keatting ja ho va dir: Carpe diem.... aprofiteu el moment... feis de la vostra vida una cosa extraordirnàira.... i extraordinària és com miro que sigui, fora de lo que seria més fàcil, seguint les aspiracions més altes, ja que si només hem de viure una vegada, mirarem de treure-li tot el "brillo"que sigui possible no?
Així doncs el dilema tard o d'hora s'haurà de solventar, i com més aviat miri de trobar-li solució, abans em sentiré més tranquil, encara que mai sapiguem ben bé que ens depararan les nostres eleccions. Però igualment sense incertesa no hi ha aventura, i sense aventura la vida no té gràcia.
