Nostàlgia de pamboliets matinals

Avui dematí m'he aixecat una mica nostàlgic, no sabria dir si és anyorança, però suposo que en certa manera si. Avui just fa 3 mesos que vaig arribar a Utrecht, i 3 mesos i 3 dies que me vaig desperdir de ma mare al port de Palma quan amb la motxilla a l'esquena i la maletota blava a la ma deia adéu potser amb alguna llagrimeta als ulls i m'entregava de ple a l'aventura sense saber fins i tot ni on dormiria durant un any, on viuria perquè encara no tenia casa.

El fet és que avui m'aixec i pens que faria si fos a Mallorca, si fos un d'aquells dissabtes qualsevols en que tens temps per dormir fins a acabar la son i que tal com avui ho fas cap a les 10 tocades. Et despertes sense obrir els ulls encara i al cap d'una estona quan ja et vas despertant ets conscient de la peresa que et fa aixecar-te, però igualment t'aixeques i vas cap a la finestra de l'habitació per renovar una mica l'aire, que ja fa falta. Les rajoles del terra són fredes, perquè és hivern, però tot i que ta mare et digui que t'has de posar les sabatilles, tu vas descalç, no per no voler fer lo que et diuen, simplement per inconsciència. I amb això després d'orir el vidre t'enveix la frescor matinal, molt sovint humida, tot i que a determinades hores el dia ja s'ha aixecat fa estona, com és el cas d'aquest dissabte; passes a obrir les persianes verdes que deixen entrar resquillades de llum i en girar la clau del biulany i empényer les dues ales de la finestra de cop t'enveeix aquella llum cegadora que et fa tancar els ulls de cop, tancant les pupil·les i deixan-te inútil per uns segons. Conteples el cel blau, blau de veritat, la llum que pega a les fulles del gran ullastre que hi ha sobre la marjada que també es mouen amb l'horatge. I tot i que l'airet és fred, és suportable, però del calfred acabes per tornar a la realitat i encaminar-te cap a la dutxa. Poses l'aigua calenta, calenta a límit de cremar-te i com que la pressió és forta, sempre molt millor que a Utrecht o a Barcelona, disfrutes del moment però acabes aviat perquè ja tens ganota. Et vesteixes senzillot: texans i camiseta i després de pentinar-te una mica parteixes cap a la cuina.

Se sent generalment silenci, sempre acompanyat d'algun ca que lladra per allà defora o alguna gallina o gall que esverat per alguna cosa canta esveradament; però tu segueixes caminant cap a la cuina i obres la porta de pany daurat que en obrirse fa aquell so tan característic i veus a ta mare que fa el berenar, potser també amb la padrina; dones el bon dia amb aquella veu ronca de dormit i demanes tot vaciadot aveure que hi ha per berenar. La resposta és la que esperaves, perquè tu ja saps el que hi haurà, pa amb oli, és clar! el que no és tan segur és si serà amb formatge, amb pernil salat, amb pernil dolç, amb formatge i raïm, amb butifarró o simplement amb olivetes arbequines! però és igual, sigui el que sigui és bo. Bo no, el més bo, l'essència de la terra gairebé!

Ta mare et demana que treguis el que vulguis de la gelera, l'obres i és plena de bat a bat, plena de coses bones a més, agafes el que més et vé de gust, dins el disponible. Ofereixes ajuda i et diuen que omplis el pitxer d'aigua de l'aixeta. T'asseus a la taula de fusta vella, més vella que tots nosaltres, amb mantell de quadrets blaus i blancs i empenys aquella cadira potser més vella encara per arrimar-te a la taula, perquè després de berenar no pareixi que hi poden amollar gallines.

I una vegada asseguts a taula i sense grans contemplacions ataques aquella creació divina que tot i no ser més que un parell de llesques de pa de Ca na Juanita encara que sigui, fregades amb domàtigues de Sant Joan, trempades amb l'oli de les nostres arbequines i amb una mica de sal per millorar el gust, asseboreixes com si cap altre cosa pogués ser millor.

D'aquesta manera i després de la menjada surts a fora amb el cafe amb llet a la ma i veus ton pare que puja de les gallines i dels porcs, potser amb mitja dotzena d'ous o potser amb molt menys perquè avui les gallines no estaven inspirades. Potser aturant-se a xerrar amb en Fèlix, amb en Rafel o xerrant de qualsevol tema agrícola amb en Guillem, veinat nostre. Al que merescudament també li dones el bon dia sota les parres pelades de la terrassa.

Així és la realitat d'un pamboliet matinal i la meva actual realitat és ben diferent. Ni pa, ni oli com déu mana, ni domatigues de Sant Joan, ni cels blaus ni pares vaciant al fill que només apareix cada 2 mesos. Amb una mica de sort un poc de llet amb muesli i potser si pa de motllo amb salami qutre de l'Albert Heijn amb un raig d'oli, però totalment incomparable!

Per sort d'aqui a no gaire tornaré a assaborir aquesta experiència tot i que per poder-la entendre amb tota la seva realitat m'en he hagut d'allunyar 1700km, coneixer l'extrem oposat per assaborir millor el que es té. I és que moltes vegades no apreciem el que tenim fins que coneixem altres realitats que no s'ajusten tan bé al que nosaltres concebim per perfectes, sublims i senzilles.

Un mes menys tres dies és el que tardaré en assolir aquesta realitat, però ho faré sense presses, perquè 3 setmanes dónen per molt i encara he d'anar a Bèlgica, estudiar de valent i partir cap a Barcelona, passant pel Pirineu a recollir l'essència de la muntanya i finalment arribar a Mallorca, orígen, i temporalment destí. Més endavant i clarament, l'aventura continua...