De Mallorca a Utrecht a ran de terra

Perquè poguent fer les coses fàcils les compliquem tant? Doncs perquè no! Perquè poguent agafar l'avió i ser a Utrecht en 2 horetes hi havia d'anar amb vaixell i en cotxe? Doncs precisament per disfrutar del viatge, per fer el trajecte de manera progressiva, veient tots els canvis en el paisatge que em van dur des de les Illes Balears fins a les terres flamenques del Ranstad.

El viatge doncs es plantejà quan en Marc i en Teix, companys meus de classe a geografia a la UAB van dir de pujar als Països Baixos en cotxe per tenir un altre mitjà de transport i poder nar per aquí i per allà. Jo personalment prefereixo el tren, però tmpoc és tan mala idea. El fet és que com que jo era a Mallorca i tenia parada gairebé obligada a Barcelona, per despedirme de la meva ciutat i els meus amics, vaig decidir pujar en cotxe amb ells i viure aquest viatjet de manera diferent, anant al país al qual he de passar un any d'una manera més suau i sense grans contrastos o canvis; prou assustat estava ja pel fet de venir a viure aqui!

Així l'aventura començà el mateix dimarts 26, quan a les 9 del matí, després de despedir-me de de la familia, i sense saber encara on viuria els pròxims mesos, vaig agafar el vaixell des de Palma per arribar a migdia a Barcelona, on en aquelles poques hores vaig trobarme amb alguns dels personatges més vàlids, com en Dani, en Miquel Mur, en Pau, na Carol, na Mireia, n'Aureli i n'Eli. Per desgràcia no vaig poder veure a tothom, però no tot és possible.

El fet però és que el pla inicial va canviar una mica perquè en Teix tenia feina a la Seu d'Urgell i van haver de sortir només en Marc i jo, i per fer més curt el trajecte Bcn-Utrecht vam quedar de trobar-nos a Figueres, la ciutat amb tren més propera a Olot i a la frontera francesa.

Així doncs havent dormit a ca l'Aureli em vaig dirigir a l'estació de Sans on vaig agafar un trenot, un Estrella, d'aquells que arriben a Cerbère (França) i que em va dur fins a Figueres. D'aquesta manera va començar un viatge que ens portaria 2 dies de cotxe sense parar, amb maletes fins a les orelles i ajudats pel TomTom den Marc vam creuar la Jonquera, passarem per Perpinyà deixant el Canigó i tot el Pirineu Oriental enrere, i en direcció Montpeller vam desviar-nos en direcció Nord per creuar el Massís central francès, per una autopista endemoniada de curves i pendents que no facilitaren gaire el camí, arribant a una cota màxima de 1100m.

Una cosa inesperada va ser creuar el viaducte de Millau, el pont més alt del món, situat a prop de la població que en porta el mateix nom. És tan alt que la seva columna més alta (343m) és més alta que la Torre Eiffiel (324m). La veritat és que és impressionant, tot i que quan hi ets no sembli que realment sigui tan alt; tot i això mirar les pilastres que subjecten els cables que aguanten el pont dona molta impressió.

El paisatge anà variant progressivament a mida que ens dirigiem al nord, primer mediterrani costaner, que anà evolucionant, passant a ambients més humits, fins a arribar a l'altura de Clemont-Ferrand on el paisatge ja era completament oceànic; igualment que les cases i els pobles en general canviaven la seva fesomia. Això si, em vaig fixar en el nombre de castells que hi ha per totes aquelles terres, que són realment boniques. Pel que sembla vam passar molt aprop de la població de Roquefort, d'on també vam tastar el formatge, impressionant!

I així una vegada arribats al peu nord del Massís el tema muntanyes va arribar al seu final, succeint-se per un continu de camps de conreu i boscs de caducifolis marcats per turonets que conformen el paisatge i ara un aquí, ara un allà, poblets que recordaven que en aquelles zones tan rurals també hi havia vida humana.

Al final del dia, cap a les 7 de la tarda i amb el diposit en reseva vam aterrar finalment a Órleans, on vam acabar el dia després de fer uns 700km en un total d'unes 8 hores. El següent dia fou diferent, però a això ja ho explicaré més endavant i així quan tengui menys son i inspiració seguiré amb la narració del viatge.